SEULS
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Dir que Wajdi Mouawad és un
gran dramaturg no és arriscat ni cap novetat, doncs amb Incendis ho va demostrar
abastament i només és una tercera part de la trilogia. Ara, per quatre dies, el
tenim al Teatre Lliure de Montjuic amb Seuls,
on a més de la creació es fa càrrec de la direcció i interpretació.
Avui aquesta crítica serà
curta perquè confesso que després de dues hores de representació no puc
explicar quasi res perquè ben poc he entès, i el que no faré és agafar
crítiques d'altres —a internet n'hi ha una pila en molts idiomes— i explicar el
que li ha semblat l'obra a un altra, i començar a parlar de metàfores i
imatges, sentiments i somnis que a mi no m'han arribat.
No diré que la peça és
dolenta perquè mentiria, però tampoc puc dir que és bona perquè tornaria a
mentir. Amb llenguatge coloquial, no l'he "pillat". Però sí diré que Mouawad
s'hi deixa la pell, l'escenografia és grandiosa i la música una barreja interessant,
des de les coses més estranyes que no coneixia fins la Furtiva Lacrima de Donizetti.
Dit això, em trec el barret
en honor al Lliure per programar coses arriscades, trencadores i en versió
original. Per cert, el Sr. Mouawad te un francès clar i entenedor com pocs. La
Fabià Puigserver plena i aplaudiments a dojo. Me n'alegro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada