18 de març 2014

Històries d'un cadàver prodigiós

HISTÒRIES D'UN CADÀVER PRODIGIÓS
(Dilluns Kabrotes a Igualada)



Tempus fugit, ah! Virgili. Sí, sé que és realment una mariconada començar la crítica així, però que voleu, de tan en tant un també es permet certes vel·leïtats. El que de fet vull dir és que el temps passa molt ràpid i en un plis plas ens hem trobat fent el segon Dilluns Kabrota, aquesta vegada escoltant contes antiquíssims del Tibet.
Històries d'un cadàver prodigiós, és el títol que la Susana Tornero ha posat a la història de Ro Gnodrup Dorje, un mort sorprenent que explica romanços dins d'un conte general que no acaba... Aquest tipus de relats és molt freqüent al orient. Xahrazad és la jove que li relata un conte cada nit al soldà, però el deixa inacabat, i així salva la vida. En aquest cas el relat, que comença amb tres amics adolescents, es passeja per la imaginació i dóna una volta sencera fins a tornar al començament. Hi intervenen molts elements màgics, tot i que s'hi poden reconèixer situacions que pràcticament son universals i que no pertanyen exclusivament ni a orient ni a occident perquè la terra és rodona i el que per a uns és est, per a altres és oest.
La Susana Tornero és una estudiosa del llenguatge, o potser hauria de dir dels llenguatges i ha investigat a fons en aquest tipus de relats orientals —per a nosaltres—, que ens semblen exòtics. La seva interpretació és molt mesurada, didàctica al principi, com si ens estès introduint en un tema nou, però de seguida es converteix en una contacontes davant d'un grup de canalla (els espectadors) que se l'escolten embadalits. Amb la veu imita el soroll del vent, aixecant els braços indica com s'emparra el fum i doblega el cos sota el pes del sac on ha entaforat el cadàver xerraire de Ro Gnodrup Dorje; tot això asseguda a la seva cadira, sense aixecar-se. Domina molt bé el tempos i administra sàviament els silencis.
Els que omplíem el menjador de can Kabrota érem tots grans, però hem mantingut la boca oberta com fan la canalla quan escolten embadalits, i és que per a tots eren relats nous d'un món llunyà... potser la nostra infantesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada