HISTÒRIES D'UN CADÀVER PRODIGIÓS
(Dilluns Kabrotes a Igualada)
Tempus fugit, ah!
Virgili. Sí, sé que és realment una mariconada començar la crítica així, però que voleu,
de tan en tant un també es permet certes vel·leïtats. El que de fet vull dir és
que el temps passa molt ràpid i en un plis plas ens hem trobat fent el segon Dilluns
Kabrota, aquesta vegada escoltant contes antiquíssims del Tibet.
Històries d'un cadàver prodigiós, és el títol que la Susana Tornero ha posat a la història de
Ro Gnodrup Dorje, un mort sorprenent que explica romanços dins d'un conte
general que no acaba... Aquest tipus de relats és molt freqüent al orient.
Xahrazad és la jove que li relata un conte cada nit al soldà, però el deixa
inacabat, i així salva la vida. En aquest cas el relat, que comença amb tres
amics adolescents, es passeja per la imaginació i dóna una volta sencera fins a
tornar al començament. Hi intervenen molts elements màgics, tot i que s'hi poden
reconèixer situacions que pràcticament son universals i que no pertanyen exclusivament
ni a orient ni a occident perquè la terra és rodona i el que per a uns és est,
per a altres és oest.
La Susana Tornero és una
estudiosa del llenguatge, o potser hauria de dir dels llenguatges i ha
investigat a fons en aquest tipus de relats orientals —per a nosaltres—, que
ens semblen exòtics. La seva interpretació és molt mesurada, didàctica al
principi, com si ens estès introduint en un tema nou, però de seguida es
converteix en una contacontes davant d'un grup de canalla (els espectadors) que
se l'escolten embadalits. Amb la veu imita el soroll del vent, aixecant els
braços indica com s'emparra el fum i doblega el cos sota el pes del sac on ha
entaforat el cadàver xerraire de Ro Gnodrup Dorje; tot això asseguda a la seva cadira,
sense aixecar-se. Domina molt bé el tempos i administra sàviament els silencis.
Els que omplíem el menjador
de can Kabrota érem tots grans, però hem mantingut la boca oberta com fan la
canalla quan escolten embadalits, i és que per a tots eren relats nous d'un món
llunyà... potser la nostra infantesa.
