Per un sí o per un no

PER UN SÍ O PER UN NO

(a la Sala Muntaner)

Aquesta obra es va estrenar al 1982 a Paris i quatre ans després Flotats la va portar al Poliorama amb Puigcorbé de company d'escena. Jo no la vaig veure —devia estar a la lluna— i per tan no la podré comparar amb la versió que he vist avui.

Nathalie Sarraute és una escriptora francesa nascuda a Rússia, una autora destacada per pertànyer al Nouveau Roman, un corrent avantguardista molt influent en el món artístic francès amb noms tan importants com Alain Robbe-Grillet. Michel Butor... —com a exemple el director de cinema Alain Resnais mort abans d'ahir va adaptar L'any passat a Marienbad de Robbe-Grillet—.

Per un sí o per un no és una obra breu, menys d'una hora, d'aquelles de diàleg, poca acció i escenari únic. Tracta de dos amics de tota la vida que ara, ja a la maduresa, se'n anat distanciant. Perquè? Això és el que vol esbrinar un d'ells i per aquest motiu visita al company que viu sol al seu petit apartament, reclòs en la seva intimitat i disfrutant de plaers senzills: un got de vi i escoltar música. De seguida veiem que el company és un home obert que es relaciona amb facilitat, un triomfador, que li pregunta el perquè del seu distanciament. El taciturn no li vol dir, però finalment s'hi veu obligat i li explica la vegada que davant d'un petit triomf l'extrovertit li va replicar amb un "està bé... això" que a l'altra li va semblar lleugerament despectiu pels punts suspensius imaginares que separaven les dues paraules.

I així, amb aquesta bestiesa —que en realitat no ho és tan perquè van sortint coses i coses— l'autora fa una dissecció dels dos personatges amb un joc dialèctic brillant sobre dues maneres de viure. Ramon Simó ha fet una direcció molt acurada, sense exageracions —l'obra no crec que les suportés— i farcint-la de llargs silencis que deien tan o més que les paraules. Lluís Soler i Xavier Boada han estat magnífics. Ha destacat Soler, però ja hi estem habituats doncs la seva poderosa veu ja s'imposa damunt l'escnari.

Escenografia senzilla, només dues butaques i il·luminació correcte perquè és una obra en que solament ha de destacar el diàleg, les paraules. La muntaner força plena; és la última setmana, però encara teniu temps fins el diumenge 9 per veure-la. Forts aplaudiments que han fet sortir als actors repetides vegades a saludar.