RITTER, DENE, VOSS / RETORN
(al Teatre Akadèmia)
Thomas Bernhard és un dels
grans noms del teatre europeu. Nascut als Països Baixos, però austríac
d'adopció i per tant escriptor en alemany, sempre va ser crític amb la societat
austríaca i per això el van titllar de Nestsbeschmutzer
—algú que embruta el propi niu— per les crítiques ferotges que feia de la
societat en que vivia.
De Bernahard a Barcelona
n'hem pogut veure una pila d'obres: L'Home de Teatre, Mestres Antics, Tres
Dramolette... la llista és àmplia. Al 2010, em sembla al Romea, vam poder veure
Almuerzo en casa de los Winterberg,
la mateixa obra que em vist avui amb un altra nom, on Mestres dirigia a Machi,
Bassas i Ràfols. La d'avui l'he trobat fluixa i si la comparo amb l'esmentada
de fa quatre anys, encara més.
Estem al menjador d'una casa
de Viena, la mansió d'una gent benestant, on dues germanes preparen l'arribada
del germà fins avui reclòs en una casa de salut mental. En realitat només una
ho prepara, parant la taula i arreglant-ho tot —el germà sonat ha demanat que
no hi hagués servei—, l'altre encara en batí de seda i una copa de vi
permanentment a les mans, no fot brot... L'obra és prou coneguda com per
explicar-la.
La peça és molt potent, però
crec que Konrad Zschiedrich, el director, no ha encertat el to que s'ha de donar
a aquesta obra, prou complicada de per sí. Les dues germanes (Maneguera i Vallicrosa)
"declamaven" d'una manera que a mi m'ha semblat exagerada, dues
germanes quan estan en la intimitat no parlen d'aquesta manera i quan ha entrat
a escena el germà tocat (Carilla) també penso que s'ha passat d'histrionisme.
Per culpa d'aquest plantejament jo no m'he acabat de creure el que passava a
l'escenari.
L'escenografia volia
representar el luxe d'una casa "bona" de l'època del estil Sezession, però en teatre els temps no
estan per segons quines despeses i trobo que s'ha quedat curta i aleshores jo
hauria preferit que haguessin jugat al tot o res, en aquest cas res,
minimalisme absolut i que l'espectador amb la seva imaginació faci la resta i
s'imagina la sala plena de Klimts.
Poca gent al Akadèmia i
aplaudiments justets, així mig de compromís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada