Els Dies Feliços

ELS DIES FELIÇOS

( al Teatre Lliure de Gràcia)

Començaré dient que tinc la seguretat que el teatre contemporani sense Samuel Beckett no seria el mateix. Aquest poeta, novel·lista i dramaturg irlandès minimalista, pessimista —tot i que aquest pessimisme el compensava  amb un curiós sentit del humor— representant de primera línea del experimentalisme literari i el teatre de l'absurd és fonamental en les lletres del segle XX. Dit això, declaro que no és el meu autor de capçalera; la meva llista d'autors preferits abans d'ell és llarga, però com va dir un conegut personatge històric "al Cèsar el que és del Cèsar".

Els Dies Feliços és, per començar, una obra ben estranya —o com diria un amic meu quan vol reforçar la idea— estranya de collons! La Winnie, la protagonista, viu semi enterrada en una mena de desert, però sembla optimista. Cada matí sona un timbre que la desperta i comença els seus rituals —rentar-se les dents, pentinar-se, mirar-se al mirall i cantar una cançó—. Sembla que està perdent facultats perquè no hi ha manera de recordar un poema que vol citar a cada moment. Amb ella hi viu en Willie, possiblement el seu marit que quasi no veiem. No sabem el que l'il·lusiona, excepte una postal pornogràfica que guarda, però com que no parla... Es mou com una serp. Winnie és la enterrada i Willie el reptant.

I tot això on ens porta? Doncs jo no ho sé, així, dit amb tota franquesa. El que sí sé és que l'Emma Vilarrasau ho dóna tot en un paper difícil, molt difícil. Mal interpretat seria per aixecar-se als vint minuts de funció i tocar el dos corrent amb les cames tocan-te el cul. Òscar Molina... s'arrossega molt bé. No sé que més dir perquè pràcticament té un paper de comparsa però que algú ha de fer, o sigui que chapeau.

Una escenografia quasi desmesurada de Max Glaenzel i bona il·luminació de Kiko Planas, professionals que ens tenen acostumats a la excel·lència. I no sé que més dir; m'ha sortit una crítica ben galdosa, però no puc arribar més lluny; començar a deixar anar parides i fer-me palles mentals seria enganyar-vos, cosa no ho faré mai. Això sí, l'obra funciona de nassos, cada representacióplena fins a la bandera, cosa de la que m'alegro de tot cor. Els incondicionals de Beckett, o els que tinguin curiositat, teniu fins el 15 de juny per veure-la, si trobeu entrades.