New Order

NEW ORDER

(a la Sala FlyHard)

Ahir vaig tornar a la FlyHard i vaig veure una obra FlyHardera. Com que allò que es diu de vegades: "jo ja m'entenc" no val, m'explicaré. Amb aquest estrany adjectiu vull dir una peça actual, que parla del que passa avui —ni que sigui com a context—, dinàmica, amb tocs de bilingüisme, a voltes divertida, directe...

Quan els que manen creuen certes línies vermelles i fan pagar els plats trencats al de sempre, als que aguanten el país damunt el cap com si fossin cariàtides mentre els de dalt de tot tenen plans de pensions en SICAV a Luxemburg com el Sr. Montoro o Rosa Díez, hi ha gent que de vegades no pot més i explota; alguns s'immolen al estil bonze com aquell jubilat grec i d'altres segresten a un personatge important, com en aquesta obra de teatre.

El que passa és que els tres segrestadors no van massa fins i són una mena de comando poc cohesionat i maldestre, el que porta a situacions de pal a pal, entre divertides i de màxima tensió. La número ú del grup te un discurs molt dur i raonat contra el sistema,  el número dos és un bon home de ONG i el tres un pringadet que ha d'estar pendent de la seva mare, fins i tot en ple segrest. Al cap d'una estona comences a dubtar de qui és la víctima i qui el botxí, qui porta les regnes de la situació.

Pompermeyer, autor del text i a la vegada director del muntatge, és un home amb molta experiència com a guionista de tele i sap perfectament quina càrrega ha de posar en cada registre, sigui còmic, sigui dramàtic, i així aconsegueix una obra molt rodona que et passa en una glopada. Ben dirigida, els actors responen molt bé cadascú en el seu paper, però com passa tantes vegades hi ha un rol que, per a mi, és el bombonet, i en aquest cas és el pringadet que interpreta Sergio Matamala. Una escenografia molt ben trobada —tot passa en una antiga morgue-— i una il·luminació molt ajustada, ambdues de Cesc Calafell, acaba de fer-hi la resta.

Ara la part negativa, que no és de l'obra. Jo no sóc alt, de jove feia metre setanta tres i ara m'imagino que n'hi hi arribo —la gent al fer-nos grans ens encongim— i literalment no m'hi cabien les cames entre els seients. Abans la Fly ja era estreta, però ara que ha passat? Han posat una fila més? Aguantar una hora i vint en aquestes condicions és dur. No m'estranya que quinze minuts abans ja hi ha persones fent cua per agafar els seients de la primera fila.

Ah, me n'oblidava, forts aplaudiments —dedicats als actors, no als seients— obligant a la companyia a sortir varies vegades a saludar. la Sala pràcticament plena.