ROMANCE DE CURRO "EL PALMO"
(al Teatre Grec)
Fa 40 anys la companyia Zafiro/Novola
treia al mercat un disc de Joan Manuel Serrat titulat Para Vivir, amb un dels temes titulat Romance de Curro el Palmo, una composició de ressonàncies
lorquianes, una meravella tan per la lletra com per la música. Ara, Jaume
Villanueva, a partir d'una idea de Eli Ayala ha muntat un espectacle amb el
mateix títol que explica una història, una història de desamor, un melodrama
que segurament ja coneixeu i que penso que no cal explicar. En el cas de que us
sigui desconegut punxeu en el link del final d'aquesta crítica i si no funciona
busqueu per You Tube.
Aquest muntatge, tot i ser
teatral, és un espectacle de dansa flamenca amb pesos pesants com Antonio
Canales (en el paper de Lacio), que junt amb Eli Ayala (Merceditas), Nacho
Blanco (Curro) i Frederic Gómez (Paquito) han signat les coreografíes.
Amb una posada en escena
força espectacular que recrea un barri de barraques de la zona de Montjuic,
possiblement el Sot del Migdia, on ara hi ha el palau Sant Jordi hi trobem el tablao del Lacio. Al final dels cinquanta,
els tablaos eren una reproducció dels
que hi havia a andalusía, on la gent senzilla i alguns señoritos s'hi divertien (o hi anaven de putes), i allí hi ha la
Merceditas i el Curro el Palmo, un pobre esguerrat que n'està penjat.
La cosa engega potent amb
l'Antonio Canales que amb la seva presència i el seu ball potent i apocalíptic
omple l'escenari, però te una pila de competidors que ara uns i ara altres no
li posen el lideratge fàcil. Els balls individuals són d'una qualitat impressionant,
però els col·lectius o en parella són de traca i mocador, i així es va
desgranant la història. De tan en tant un Pep Cruz en el paper de el catalán, posa veu a la que seria la
consciència del Paco Candel, entre trago de porró i alguna copa de barrecha.
En quan a la música hi ha
dues diferenciacions, una en que s'utilitza el Romance com a leimotiv i altres
músiques de Manuel de Falla i Quintreo León i Quiroga, i molts altres, o sigui
copla, interpretat per una orquestrina que considero que ha estat la part més
fluixa de l'espectacle, començant perquè els hi han posat una merda de piano
elèctònic i per les fallades en la sonorització. En canvi en la part més
flamenca, el pes se l'ha emportat en solitari Pau Vallet, un guitarrista increíble
que s'ha emportat als ballarins als núvols tocant tots els pals possibles.
Actors, cantants, ballarins,
a quin més bo que els altres. És impossible anomenar-los a tots. El que queda
clar és que el flamenc a Barcelona te una empenta com a pocs llocs, fruit de la
obligada migració sud-nord de la postguerra. Candel, el mestre, l'home que amb
més sensibilitat ha tractat el tema, ho va explicar molt bé. No és un fenomen
exclusiu. Als EEUU el blues va néixer als camps de cotó del sud, però al cap
d'uns anys el més important estava radicat a Chicago, on els negres van emigrar
per buscar feina a les fàbriques del nord. El món és petit i la necessitat fa
que tothom es busqui la vida, igualant-nos
http://www.youtube.com/watch?v=efHoMYKzVw4
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada