L'Imatge Perduda

L'IMATGE PERDUDA

(peli de Rithy Panh)

Rithy Panh és un director de cinema cambodjà nascut a Phnom Penh, a qui la revolució dels Khmers Rojos l'any 1975 el va agafar d'adolescent. Afortunadament per a ell va poder fugir i exiliar-se a París on va estudiar cinema i avui és un reputat realitzador, això sí, marcat pel que va viure, cosa que trasllueix a les denuncies que fa amb les seves pel·lícules. L'Imatge Perduda –L'Image Manquante, en el seu títol original— és la última, de l'any 2013.

Es tracta d'una mena de documental, un reportatge narrat en primera persona amb una idea bàsica. Dels quatre anys de règim del terror sota la dictadura de Pol Pot —no oblidem que va haver-hi més d'un milió set-cents mil morts, dels seus—, el cineasta ha trobat moltes imatges —reportatges, No-Dos, per entendre'ns— on es veuen camperols treballant per la comunitat, contents i laboriosos, però ell que va viure la fam, la repressió, les morts per malaltía, els assassinats i les fosses comunes, no n'ha trobat cap de la crua realitat. És la imatge perduda.

¿I com s'ho fa per denunciar els fets ensenyant aquestes imatges que no hi són? Hàbil, les recrea amb figures fetes primorosament amb argila i pintades. Una mena de film stop motion, però sense motion. Munta escenes amb les talles talment com si fes un pessebre i les va filmant amb la càmera. El resultat és espectacular i doblement agraït. Per un cantó la denuncia arriba directa al cor i al estómac i per l'altra ens estalvia la sordidesa en que hauria pogut caure si aquestes imatges les hagués trobat. Ja hem vist alguna recreació de les massacres dels Khmers Rojos, estrangulant la gent amb una bossa de plàstic ficada al cap, morts escanyats i ofegats. The Killing Fields (1984), de Roland Joffé n'és una mostra.

Aquí no, en aquesta peli les escenes més tristes i dures queden difuminades sota una pàtina naïf. No perden ni un gram d'impacte, però sempre s'hi veu una tendresa en el tractament. Em trec el barret davant de la intel·ligència i el savoir faire —aprofitem que és de formació francesa— del director, i a la vegada guionista.

Us la recomano vivament. Tan de bo algun cineasta del nostre país realitzés una peli-reportatge d'aquesta categoria perquè, no ho oblidem, a casa nostra del 36 al 75, d'imatges perdudes en tenim més de les que voldríem i alguns encara les neguen avui. Fills de PPuta!