SUNSET PARK
(al Teatre Gaudí Barcelona)
L'escriptor nordamericà Paul Auster és famosíssim, molt valorat i, al estar al capdemunt, també rep
garrotades importants de crítics i lectors. Jo confesso que no és el meu escriptor
preferit dels USA; segur que em quedo amb John Cheever per dir un nom, però ara
fer comparacions ens allunyaria del tema que m'ocupa. Sunset Park és una
novel·la del 2010, possiblement la que ha rebut les crítiques més negatives; a
mi em va avorrir força, però la vaig acabar.
Ivan Padilla, a
partir de la traducció al català de Albert Nolla, n'ha fet una dramatúrgia que
avui s'ha estrenat al Gaudí Barcelona. Per cert que a aquest teatre se li haurà
de donar el premi "al que els té més ben posats" —que em sembla que encara
no s'ha convocat— perquè tot i la crisi està apostant per obres amb un munt d'actors:
en la d'avui 7, que pels temps que corren és una barbaritat, però torno al tema
que em sembla que tinc el dia dispers.
Com deia la Merceditas,
l'amor de Curro el Palmo, como hacer buen
vino de una cepa enana? Si la novel·la ja no em va agradar, amb l'obra de
teatre m'ha passat el mateix. El tema —uns okupas relativament pijos— grinyola
una miqueta, tot el sant dia bevent vi blanc com si vivissin en un loft de Manhattan. El prota és fill d'una
actriu d'èxit i un editor important, una de les noies està fent un doctorat,
l'altra te un negoci, cutre, però negoci... Miles Miller el protagonista fuig
continuadament, primer d'un passat amb accident, després de la poli per conviure
amb una novieta menor d'edat. En fi, la trama no m'ha convençut, com en la novel·la.
Ara no em pregunteu perquè he anat a l'estrena si l'obra ja no em va agradar.
la resposta és que sóc addicte al teatre i vaig quasi a tot arreu.
M'ha agradat la
música en directe que interpretava un xicot a càrrec d'un teclat d'aquells que fan
de tot, si es saben fer anar, i l'escenografia simulant la casa okupada, amb tot el mobiliari fet de
cartró, tot molt ben executat. La resta, com ja he dit, no m'ha convençut.
Tampoc diré que la direcció ha estat dolenta i els actor ho han fet malament,
però al no haver-hi gruix dramàtic diré allò que es diu: han fet el que han
pogut.
I així és com ho
he vist jo. El Gaudí Barcelona quasi ple i el públic ha aplaudit normalet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada