Woyzeck

WOYZECK

(a la Sala Beckett)

Georg Büchner és un autor alemany nascut a principis del segle XIX que va morir molt jove de tifus; tenia 23 anys i va deixar la seva tercera obra de teatre, Woyzeck, inacabada. S'ha reconstruït a partir dels fragments trobats, tot i que l'ordre en que s'havia de reconstruir el puzzle sempre ha sigut un misteri i motiu de discussió. Potser per això és una peça a la que tothom i vol "fotre mà" fent el seu muntatge particular. La versió que hem vist avui a la Sala Beckett és una d'aquestes visions particulars, pel meu gust de traca i mocador.

Woyzeck és un soldat professional que se sent —perquè ho està—putejat; pel seu capità, que abusa d'ell, pel seu metge, que el fa servir de conill d'indies i per la seva dona que no el te per a res i a més li fot unes banyes de fantasia. S'està tornant boig? està com posseït? doncs no m'estranya... L'obra és prou coneguda i penso que no cal fer-ne la sinopsis.

El que no és conegut, pels que no l'havíem vist abans al complex Palo Alto del Poblenou, és el plantejament que Marc Rosich, responsable de la traducció, l'adaptació i la direcció n'ha fet. Per començar el fill de Woyzeck i la Marie —que a l'original te dos o tres anys— aqui està representat per un adult que fa el paper de nen, però també d'una mena de testimoni que també controla la música assegut damunt d'un lloro —així anomenaven els negres de Harlem aquells reproductors de música enormes que arrossegaven damunt l'espatlla—.

L'escenografia és una nevera de cerveses i una pila de packs de la mateixa beguda situada al mig de la Beckett a llargada total amb dues files de butaques a banda i banda. El vestuari és boníssim per cutre; van tots vestits com una merda perquè tots, sense excepció, porten una vida de merda. La música que van cantant els actors en moments determinats està molt ben situada i acompanya en els passatges justos.

Els actors. Tota la penya del Parking Shakespeare han estat genials, cosa que per a mi vol dir que el Marc Rosich ho ha brodat, però com sempre passa, hi ha algun paper que permet despuntar per damunt dels altres. És el cas del Carles Gilabert en el paper protagonista; en fa una creació, tan, tan ficat en el seu paper que penso que els companys l'hauran de vigilar o es tornarà boig com Woyzeck. Jo d'aquest noi només li he vist coses bones com Paisaje sin Casas, o El Teo va de Putes... L'altre que per a mi ha destacat és Ariadna Matas en el paper de Käte. L'escena en que explica el segon intent de suïcidi menjant-se trenta agulles —en el primer en va ingerir vint— és antològica. Per cert, que aquesta part és un afegit que no està entre els papers de l'autor. Es tracta d'un document del pare de Büchner, que era metge forense, allò que dèiem de que a l'obra tothom hi fot mà a la seva manera, en aquest cas amb nota alta.

La Becket amb tres quarts d'entrada ha vibrat i gratificat a la companyia amb bons aplaudiments. Estarà en cartell fins el dia 15 d'octubre. Sí, ja sé que Woyzeck l'heu vist al menys un parell de vegades —qui no— però aquesta versió no, i val la pena. Si us la perdeu us en penedireu. Ja ho he dit!