El Viatge d'Orfeu

EL VIATGE D'ORFEU

(al Teatre Gaudí Barcelona)

Una serp va mossegar a Eurídice i la va matar. El seu enamorat, Orfeu, en un acte d'amor sublim va baixar al infern per mirar de convèncer a Hades i Persèfone perquè li fos retornada la seva dona... Aquesta és una de les grans històries d'amor de la mitologia grega —que per cert hi ha més violacions que amor de veritat—. Va acabar malament, però ara no fa al cas. En El Viatge d'Orfeu, Pablo Ley aprofita la història i el nom per proposar-nos una altra mena de viatge ple de poesia, música i acció. Em trec el barret davant la creativitat d'alguns per agafar una història pels pèls i organitzar-ne set o vuit de diferents amb aquest denominador comú.

Aquesta és una obra híbrida, com els cotxes actuals; no és de text, ni és dansa ni un musical, però te uns texts magnífics, alguns explicats i altres xiuxiuejats —només de començar una de les actrius, una noia preciosa, se'm va acostar i em va dir fluixet que aquella nit havia somiat amb mi—. No és dansa, però els moviments coreogràfics estan mil·limetrats, amb els nou actors movent-se entre ells i entre el públic, de vegades en una voràgine que no et permet fixar la mirada; i no és un musical perquè no en te l'estructura, però tots canten amb una solvència que només es dona en la gent que han estudiat i han treballat la veu de manera continuada. Tot encoixinat per una banda de cinc músics —sortida del Taller de Músics— d'un nivell altíssim.

L'escenografia és d'aquelles integradores, en el sentit de que el públic forma part de l'espectacle. No, no us espanteu, que ningú us demanarà que sortiu a moure els malucs o que us esgargamelleu cantant una tonadeta. Em refereixo que els actor es mouen entre els espectadors i ens diuen coses a cau d'orella, i d'alguna manera ens fan participar dels seus problemes, les seves pors, les seves esperances... perquè tots, encara que no es coneixen estan embarcats per diferents motius en aquest viatge, un viatge del que només en va tornar Orfeu, i d'això en fa milers i milers d'anys, en els temps de la mitologia que encara ningú ha sabut datar. La il·luminació, també molt bona, ens ha portat dels cops de focus feridors a la més absoluta obscuritat, la foscor del Hades

Us avanço que és una peça en que cent espectadors en poden fer cent lectures diferents però, penso, totes bones i creatives. Com he dit abans, Pablo Ley ha muntat una història impecable i Josep Galindo l'ha dirigit amb mà sàvia, i no és una obra gens fàcil. Menció apart mereix la part musical, amb cinc intèrprets de categoria tirant endavant una música magnífica i captivadora de Jorge de la Torre, però difícil de veritat. En un moment determinat dues actrius han cantat un tema molt de l'estil "New York, New York" i el saxofonista que els donava la rèplica i feia els solos, m'ha transportat a Manhattan, i té nassos perquè jo Nova York només hi he estat dues vegades, i pocs dies.

El Gaudí Barcelona no massa ple, però d'un públic entusiasmat que ha aplaudit amb ganes. Jo us recomano que no us la perdeu. Si sou de musicals —i parlo de musicals seriosos, no de collonades de refregits televisius— sens dubte, i si no ho sou també, perquè com ja he dit això és un Toyota Prius, un híbrid. Estarà en cartell fins el 19 d'abril i les entrades no són gens cares. Hi ha catorze professionals a l'escenari.