CONFIDÈNCIES A AL·LÀ
(a la Sala Atrium)
Saphia Azzeddine és una
escriptora de pare marroquí i mare normanda que de petita va viure a Agadir
fins que la família es traslladà a França. També ha dirigit una pel·lícula a
partir d'un guió seu i ha actuat en una altra. Confessions a Al·là va començar com a guió cinematogràfic que l'autora
va abandonar per convertir-lo en una novel·la. Finalment es presentà al
Festival d'Avinyó el juny del 2009 com a obra teatral.
Aquí, Magda Puyo l'ha
traduït al català, l'ha adaptat i l'ha posat en escena, primer al Temporada
Alta el passat 11 d'octubre, i ara a la Sala Atrium fins el 16 de novembre.
D'entrada vull dir que és una autèntica joia, i ara explicaré el perquè.
Jbara és una joveneta
marroquina guapíssima, però ella encara no ho sap. Viu amb la seva família:
pare, mare, cinc germans i el remat de cabres que ella pastura. No coneix res
més que el que té al seu voltant, o sigui misèria, però de vegades obté alguna
llaminadura a canvi... de prostituir-se. Sempre parla amb Al·là queixant-se de
la vida que porta i li demana un canvi. Un dia d'un autobús que passa per
davant del seu poblat cau una maleta preciosa, de color rosa...
L'obra és un monòleg en el
que la Jbara explica el que li passa, el que li fan, el que sent i
principalment la seva relació amb Al·la, però el paper de la noia la fan dues
actrius que es van explicant, ara l'una ara l'altra en un intercanvi continuat
de rols, molt hàbil, tremendament efectiu i que dona un dinamisme que no
tindria fent-ho una sola persona. Te moments molt divertits —de riure per no
plorar— com quan el pastor que se la fa li diu que no es preocupi, que ella
continua sent verge perquè només li posa "la punteta" i que mantenir
la tofa de pèl entre les cuixes és la prova indiscutible de la seva virginitat,
cosa que ella comprova satisfeta de tan en tant.
Magda Puyo ha portata les
dues actrius, Mireia Trias i Judith Farrés a l'excel·lència. Han estat molt
convincents en tots el registres, i mira que n'han tocat: han recitat, han
cantat, han ballat, han rigut i han plorat. Tot tocat amb una dignitat curiosa,
doncs hi ha moments ben indignes com l'escena en que un xeic àrab li diu que
pot quedar-se amb tots els bitllets de dòlar que sigui capaç d'arreplegar del
terra... amb el cul, i ella es treu les calces i a la gatzoneta, estrenyent els
glutis fa el que pot.
Molt interessant la música,
gravada i en directe que està present en tot l'espectacle, així com el
vestuari, molt encertat. L'escenografia és a sala quasi pelada, tota pintada de color vermell, com si fos una discoteca o un prostíbul. L'obra és un
crit desesperat contra la incultura, la religió integrista, la opressió de les dones, la
submissió, la misèria física i moral... la merda!
L'Atrium no massa ple, però
era diumenge a la tarda i es veu que la gent te mandra. Els aplaudiments han
estat forts i han obligat a les dues protagonistes a sortir a saludar
repetidament. S'ho mereixien. Us recomano que no us la perdeu, és una obra
imprescindible, paraula de kabrota (òndia, això encara no ho havia dit mai).
Molt d'acord amb tu. És una obra molt impactant, les dues protagonistes ho fan molt i molt bé, molt recomanable.
ResponElimina