Mares i Filles

MARES I FILLES

(al Círcol Maldà)

Diumenge serà l'últim dia per veure aquest musical de butxaca —de cambra, de petit format, digueu-li com vulgueu— que s'ha estat fent al Círcol Maldà, i del qual aconseguir entrades era tota una proesa. Si el que s'hagués fet al local del carrer del Pi fossin toros —hostitu, no m'ho acabo d'imaginar— s'hauria llegit cada dia no hay papel, però deixem-nos de fantasies ero... perdó, taurines i anem al gra.

Mares i Filles és un musical amb tots els ets i uts. Tenim una història (llibret de David Pintó) i una partitura (Clara Peya). Ja ens podem posar en marxa. Fàcil, no? No. Gens, de fàcil res, però sortosament aquesta canalla són tossuts i saben que han treballat bé i creuen en ells i són professionals i ho tiren endavant. Els espectadors per 14€ estem d'enhorabona.

Una escriptora (Nina) de quaranta anys te una filla (Mariona Castillo) de 20. Estan molt unides, però ha arribat el moment de la emancipació i no és un moment gens fàcil. S'acusen mútuament, que si no s'han obert prou, que si quasi no es coneixen... tranquils que les coses acabaran bé. Si en teatre volem complicar les coses anem a Beckett i posem-nos a esperar Godot i observar Estragó. Amb això vull dir que les òperes i els musicals —ja no parlem de les òperes còmiques i les sarsueles— tenen llibrets molt simples perquè la èpica i els punts àlgids s'han de buscar en la música i les interpretacions, i estic generalitzant.

Amb aquesta història Clara Peya ha muntat una partitura molt bona, o jo penso que és així, una partitura valenta i potent. Valenta pel plantejament que ha donat a cada moment: fúria, tendresa, reconciliació; ni per un moment ens ha "colat" una cançoneta fàcil, un tema per ser xiulat al sortit del teatre. Ha fet el que li ha semblat que tenia de fer sense concessions. I potent perquè sabia que l'hauria d'interpretar ella sola, hora i deu sense descans posant a prova les mans i els avantbraços. No és tan fàcil.

En quant a les interpretacions, la Nina i l Mariona s'han entregat. Han cantat molt bé i han treballat la faceta d'actrius, importantíssima per convèncer l'espectador del que està passant. S'ha acabat l'època de les sopranos de 143,8 kgs. fen el paper de Julieta que n'hauria de pesar 37,5. Bona direcció del mateix David Pintó i a destacar una cosa quasi invisible però que s'agraeix: el moviment escènic, en aquest cas lent i molt ben mesurat, obra de Ariadna Peya, ballarina i coreògrafa

Ara la secció de pegues: la grada del Círcol estava muntada al llarg en contes de alla italiana, amb el piano ubicat a una punta, que era on jo estava assegut. No sé si per culpa d'això alguna vegada el piano ofegava les veus de les intèrprets, però com que el piano m'ha semblat que estava "en acústic" i les veus "micrades" no sé si el tècnic hi podia fer res. L'altra "queixa" és que he enyorat un segon instrument. M'hauria agradat sentir la veu melangiosa d'un violoncel fent duo amb el piano a les parts més "sensibles", no sé alguna cosa al estil de Sakamoto i Morelembaum... posats a demanar. Tot i així, sé les dificultats de tirar projectes endavant amb la pasta de que es disposa, o sigui que em trec el barret. Felicitats, canalla!