Balneari Maldà

BALNEARI MALDÀ

(al Círcol Maldà)

Aquesta gent dels Pirates són la conya i ara han publicat una declaració de principis en la que diuen que el dilluns és el millor dia de la setmana —a qui ho expliquen, jo organitzo els #dillunskabrota—. Però escriure al·legats si al darrera no hi ha "xixa" no serveis per a res. Sortosament no és el cas i darrera d'aquests dilluns, com diuen en castellà, hay donde agarrarse: el Balneari Maldà.

I que cony és això? us preguntareu —i si no ho feu jo hi poso el signe d'interrogació igual—. Doncs una mena de teatre de cabaret enginyós, divertit, trepidant, no exent de picardia i molt ben fet. Ho explico: El Balneari Maldà funcionarà per trimestres on cada un dels 13 dilluns es farà la mateixa funció, més o menys que en això del cabaret sempre hi ha variacions. La d'aquests primers tres mesos porta el títol de "La identitat". De febrer a abril serà "L'educació" i de maig a juliol "El Poder". Com veieu teniu compromís per dies.

L'obra funciona més o menys per sketchs, amb uns personatges interpretats per Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Jordi Llovet i Laura Pau, tots en estat de gràcia, clavant els seus papers que poden durar entre minuts i segons. No penso explicar ni un gag perquè els espatllaria, però us asseguro que pràcticament tots són molt divertits, a més els que han fet la dramatúrgia han utilitzat una tècnica que funciona de conya: el leimotiv, que es repeteix i repeteix (com és l'streptease). Tot i ser una peça menor, en el sentit de que no és profunda, està escrita amb precisió mil·limètrica per Anna Maria Ricart, Xavi Morató i Adrià Aubert, que no solament s'utilitzen el llenguatge amb autoritat, sinó que el fa anar d'un cantó a l'altra de manera enjogassada i intel·ligent.

Els cinc actors, dirigits per Adrià Aubert han estat fantàstics; han cantat, han ballat, han fet mim, s'han despatxat a gust amb l'expressió corporal, han fet ganyotes... crec que han fet tot el que es pot fer amb el cos i la cara, i a més estic segur que s'ho passen de por mentre ho fan, doncs se'ls veia divertits.

El Maldà ple com un ou amb un públic que no ha parat de descollonar-se de riure. Quan la funció s'ha acabat m'ha semblat sentir un murmuri com volent dir "ja està?". Tots n'hauríem volgut més, però les coses sempre tenen un fi i aleshores ens hem arrencat a aplaudir de manera desaforada, molt merescuda. Òndia, ens ho hem passat rebé. Controleu la cartellera, que no se us escapi. És d'obligada visió.

L'Editto Bulgaro

L'EDITTO BULGARO

(al Círcol Maldà)

El 18 d'abril del 2002 Silvio Berlusconi —també conegut com Il Cavaliere, tot i que dir-li cavaller és un insult al que significa la paraula—, va fer unes declaracions denunciant "l'ús criminal" dels seus espais a la televisió pública de dos periodistes i un humorista. Van ser despatxats i els seus programes enterrats, tot i tenir una enorme audiència. Aquestes declaracions les va fer aprofitant que estava en visita oficial a Sofia, i per això van ser batejades con L'Editto Bulgaro. Anys després el gran estadista espanyol Mariano Rajoy li va copiar la maniobra i només feia declaracions quan era fora de casa, però tot i posar-hi voluntat, Rajoy com a polític infecte no li arriba ni a la sola de la sabata a Berlusconi, però tornem als fets d'Itàlia.

L'humorista era Daniele Luttazzi, un showman alla italiana, que Berlusconi tenia entravessat per les crítiques que feia a la RAI, la televisió pública que el President del Consell de Ministres es pensava que era seva, com Mediaset, i en realitat era com si ho fos. L'obra de teatre està basada en aquests fets, fent denúncia del que va passar i posant en escena alguns dels més famosos scketchs dels seus programes.

Aclarit això vull dir que la peça com a obra de teatre és fluixa i com show divertit. Joan Yago, responsable de la dramatúrgia ha sabut aprofitar amb murrieria els diferents recursos del còmic italià —podeu veure trossos al YouTube que Berlusconi no va poder esborrar— i els dels quatre actors de La Calòrica que claven molt bé els diferents personatges que interpreten, des del mateix cavaliere fins a convidats al seu programa com Dario Fo, o altres personatges de ficció com les tres dames de dretes —del millor de l'espectacle— superbament interpretades per tres membres de la companyia.

Setanta-cinc minuts d'espectacle fresc, deshinibit, i en clau de conya tot i que el rerefons és dramàtic per patètic. La posada en escena és bona, dinàmica, amb entrades i sortides continuades de personatges. El vestuari molt bo, sempre de vestit negre, però quan fan de dones, sota l'americana no porten res més que collarets de perles sobre el pel del pit.

Penso que si no heu vist l'obra —ja fa temps que roda— val la pena que hi aneu; us refrescarà i passareu una bona estona, però no us confongueu, és més un show que una peça teatral, i no em penso mullar dient si això és bo o dolent, perquè és el que és, i que cadascú s'ho agafi com més li convingui; fins aquí podíem arribar.

P. D. Un apunt històric: tretze anys després, Daniele Luttazzi continua vetat a la televisió italiana. Per la seva desgràcia, els italians encara no s'han desfet de la llarga mà del Sr. Silvio.

The Feliuettes

THE FELIUETTES

(al círcol Maldà)

El primer que necessita una obra de teatre, sigui del gènere que sigui, és un guió. Amb la idea no n'hi ha prou; sobre la idea s'ha de construir una dramatúrgia que funcioni i tiri endavant la història. El que he vist avui al Maldà, i em sap molt greu dir-ho, quasi no tenia guió, o el tenia molt fluix i dispers.

Representa que a una noia li prediuen que en el futur serà la Núria Feliu, no algú semblant a ella; simplement la Núria Feliu, i a partir d'aquí començarà una recerca en que l'objectiu principal serà localitzar la Feliu autèntica, i les coses s'emboliquen molt i la història es perd i es fan picades d'ullet al procés, a l'ANC, al Tribunal Constitucional, tot molt "barato", i es van donant tombarelles i fent figueretes...

Penso que Xavi Morató —el responsable de la dramatúrgia— no ha estat encertat, ja que per la meva manera de veure la història no s'aguanta per enlloc, sembla que l'hi hagin encarregat a corre-cuita. Si volia fer una cosa esbojarrada s'ha quedat curt, molt curt; li ha quedat una cosa descafeïnada i a més feta amb cibada torrada (malta), i m'estranya perquè d'aquest xicot jo només li conec una obra: Reset, i estava molt bé, atrevida i ben mesurada, amb cada cosa al seu lloc. La direcció també m'ha semblar desafortunada, doncs les tres actrius han fet molt el ruc, han posat moltes cares i han ballat com si fessin Els Pastorets. Potser són bones actrius i cantants, però amb el que els han fet fer avui... L'únic esbojarrat que he vist, o millor he sentit,  ha estat el tema Always Look on the Bright Side of Life (ara ve la part xiulada) dels Monty Python que ha tancat l'obra.

En fi, tothom pot tenir un mal dia, i no m'excloc pas de que sigui jo el que l'ha tingut, però ho he comentat amb altres col·legues i m'han dit que pensaven el mateix. El Círcol Maldà ple i el públic ha aplaudit força.

Kabarett Protokoll

KABARETT PROTOKOLL

(al Círcol Maldà)

Al Círcol Maldà estan assajant una obra de teatre de cabaret, i l'estan assajant amb públic... i tot i així et cobren l'entrada. No sé, aquesta gent de la faràndula sempre han sigut una mica eixelebrats, com si de vegades se'ls en hi anés la bola. Quan entres a la sala et trobes amb un home "raro", seriós, molt maquillat i vestit de fantasia, com si tingués una mica de "pluma". Bé, de "pluma" en te molta perquè porta una espatllera d'aquelles de les noies de revista, carregada de plomes. Ho podeu veure a la foto.

Conya apart, l'obra representa que és un work and progress i que estan repassant tots els punts que ha de tenir una peça de cabaret, inspirada en els alemanys d'entreguerres. Van passant llista del que hi ha d'haver: cançons, ball, crítica al govern, un streap-tease... I així, amb el que sembla un desordre increïble van tocant tos els punts sense deixar-se'n ni un. Fan col·laborar el públic, com per exemple en el text d'una cançó dedicada a la Rita Barberà, sortint a ballar...

És un espectacle que jo qualificaria de "deixat anar" i ara em ve el problema d'explicar que vull dir amb això. Dona la impressió de que tots tiren al dret, com si no hi hagués direcció, que els actors intervenen quan els sembla, que el pianista s'arrenca o s'atura al seu gust, o que el personatge que fa d'actor abandona la sala i es canvia de roba quan li surt dels nassos. Tot i el que dic, estic segur que la peça avança mil·limetradament amb aquest estil de fot-li que es de Reus.

No, no és El Rei Lear —quantes vegades ho hauré dit això?— és una obra amb l'ànim de divertir, però! sense oblidar aquella crítica despietada que es fa al estil dels bufons de l'edat mitjana: com que ho diu el pallasso, en broma i a més és geperut, doncs li deixem dir i no passa res. Si avui hagués estat present a la sala la Rita Barberà, hauria hagut de suportar estoicament com li deien de tot, des de bocoi a borratxa, això sí, amb la millor i més sana de les intencions, per riure. El número de l'Oriol Genís vestit de Virgen del Rocío podria tocar la fibra sensible-religiosa-supersticiosa d'algú; a mi no, jo m'he descollonat de riure.

La dramatúrgia és de Helena Tornero i la direcció d'Ester Nadal. Molt bé. El Maldà a tres quarts d'entrada i a jutjar per les riallades i els aplaudiments, puc jurar que els espectadors ens ho hem passat més que bé, que d'això es tractava. No, no penso tornar a dir allò del Rei Lear, apa.

Tot Aquest Soroll

TOT AQUEST SOROLL

(Concert al Círcol Maldà)

Sessió golfa al Círcol Maldà amb el concert de Clara Peya  "Tot Aquest Soroll" que es correspon amb el títol del CD que va veure la llum a final del 2013 i que "substituïa" al del 2012 "Tot Aquest Silenci". Un públic fidel abarrotava la sala del carrer del Pi que ara porten Els Pirates.

El primer que se m'acut dir és: redéu el directe! No hi ha res com el directe, especialment amb la música contemporània arrelada en el jazz. Permet unes interpretacions seguint el guió, lògicament, però també deixar volar la creativitat i interpretar els temes segons el moment i l'estat d'ànim dels intèrprets. És especialment interessant en el cas d'un combo, com en el concert que ens ocupa. Observar les mirades dels uns amb els altres per donar entrades a riffs o alentir o allargar els moments o els solos, és tot un altra espectacle.

Aquest disc de la Clara és molt interessant, però també diré que els hi trobo tots perquè m'agrada aquesta música que neix d'un coneixement profund de la música clàssica i sap beure de moltes altres fonts. Especialment interessant trobo que una noia tan jove sigui tan bona en el que en podríem dir la "producció": com comencen els temes, quan hi intervenen tots, músics, cantants, quan deixen el cantant només acompanyat per uns mínims tocs de contrabaix... Això sempre m'ha semblat molt difícil.

També vull dir que el combo és de categoria: Vic Moliner al contrabaix, Adrià Plana a les guitarres, Didak Fernàndez a la bateria i naturalment la Clara al piano, tots gent molt jove i de sòlida formació. Dos cantants, la vilassarenca  Judit Neddermann i el napolità Alessio Arena, dos cantants que ja van néixer amb el micro davant la boca, perquè al contrari del que pensa molta gent per cantar amb micròfon s'ha de tenir una tècnica específica, i més quan vols comunicar sentiments, com és en aquest cas.

Forts i abundants aplaudiments i petició de bisos. Compreu-vos el CD que és la única manera de tornar a escoltar els temes, però si podeu "agafar" un directe, ni ho dubteu. No hi ha color.

El Llarg Dinar de Nadal

EL LLARG DINAR DE NADAL

(al Círcol Maldà)

Thornton Wilder és un conegut i multi premiat escriptor nord americà, posseïdor de tres Pulitzer i famós, entre altres, per la seva obra El Pont de Sant Lluís Rei, adaptada al cine en tres ocasions: 1929, 1944 i 2004. ¿Perquè l'obra que va titular The Long Christmas Dinner s'ha traduït com El Llarg Dinar de Nadal? No ho sé; el mot dinner anglès és l'equivalent a sopar en català; misteris de les traduccions, però és igual; l'obra no pateix per aquesta curiositat perquè de per sí és molt potent.

A casa de la família Bayard el gall d'indi és a punt i el vi a les copes. Un any més es reuneixen al voltant de la taula nadalenca i riuen i ploren i repeteixen rituals i cançons de generació en generació, mentre el temps passa implacable i el segle XX substitueix al XIX, i així passaran noranta anys...

Penso que el director Alberto Díaz, amb una producció de La Ruta 40, ha aconseguit introduir-nos de manera convincent en l'interior d'aquesta família que ha anat evolucionant al llarg d'aquesta pila d'anys. Amb set actors i una posada en escena molt intel·ligent, em vist com els personatges van mudant i canviant de papers sense que res grinyoli, sense estridències, com la cosa més natural del món, suau com la seda.

Una altra cosa que m'ha agradat molt són les reiteracions. La meva dona, que em coneix bé, diu que sovint sóc com una criatura, que m'agraden les repeticions, els leivmotiv, i te raó. M'encanta que em tornin a explicar, una vegada més, el conte de la caputxeta, i en aquesta obra això està servit. A cada nou Nadal, la mestressa de la casa diu que el sermó del pastor l'ha emocionat i li ha fet saltar les llàgrimes, i renya al seu marit —al llarg de l'obra molts marits— perquè veu massa vi, mentre ell (ells) repeteix que la ingesta moderada de...

La posada en escena, feta amb economia de mitjans, està molt aconseguida. N'hi ha prou amb una taula molt ben parada, de família acomodada, i un vestuari adequat, especialment el de les minyones amb els seus davantals i bruses de puntes. La il·luminació de Sergi Torrecilla —aquest xicot cada dia ho fa més bé— senzilla però eficaç. La llum que ve del fons d'una porta que condueix a la mort és de premi. Els set actors tots molt bé, equilibrats, tots en un to "pacífic", sense ganes de sobresortir, tots molt convincents. Els espectadors, convidats d'excepció a aquests sopars, els hem ovacionat com es mereixien.

El Círcol Maldà ple, i avui és primer dia de pont. Tinc entès que cada dia s'ha quedat molt gent al carrer pendents de la llista d'espera. No sóc empresari i no se com s'ha de solucionar això, segurament és difícil, però obres importants, amb bona acollida de públic no s'haurien de morir així. No espero que el Sr. Wert que pensa que la paraula cultura es refereix a la part alta del cul ens ho arregli, però algú que tingui cervell se n'hauria de preocupar.

Mares i Filles

MARES I FILLES

(al Círcol Maldà)

Diumenge serà l'últim dia per veure aquest musical de butxaca —de cambra, de petit format, digueu-li com vulgueu— que s'ha estat fent al Círcol Maldà, i del qual aconseguir entrades era tota una proesa. Si el que s'hagués fet al local del carrer del Pi fossin toros —hostitu, no m'ho acabo d'imaginar— s'hauria llegit cada dia no hay papel, però deixem-nos de fantasies ero... perdó, taurines i anem al gra.

Mares i Filles és un musical amb tots els ets i uts. Tenim una història (llibret de David Pintó) i una partitura (Clara Peya). Ja ens podem posar en marxa. Fàcil, no? No. Gens, de fàcil res, però sortosament aquesta canalla són tossuts i saben que han treballat bé i creuen en ells i són professionals i ho tiren endavant. Els espectadors per 14€ estem d'enhorabona.

Una escriptora (Nina) de quaranta anys te una filla (Mariona Castillo) de 20. Estan molt unides, però ha arribat el moment de la emancipació i no és un moment gens fàcil. S'acusen mútuament, que si no s'han obert prou, que si quasi no es coneixen... tranquils que les coses acabaran bé. Si en teatre volem complicar les coses anem a Beckett i posem-nos a esperar Godot i observar Estragó. Amb això vull dir que les òperes i els musicals —ja no parlem de les òperes còmiques i les sarsueles— tenen llibrets molt simples perquè la èpica i els punts àlgids s'han de buscar en la música i les interpretacions, i estic generalitzant.

Amb aquesta història Clara Peya ha muntat una partitura molt bona, o jo penso que és així, una partitura valenta i potent. Valenta pel plantejament que ha donat a cada moment: fúria, tendresa, reconciliació; ni per un moment ens ha "colat" una cançoneta fàcil, un tema per ser xiulat al sortit del teatre. Ha fet el que li ha semblat que tenia de fer sense concessions. I potent perquè sabia que l'hauria d'interpretar ella sola, hora i deu sense descans posant a prova les mans i els avantbraços. No és tan fàcil.

En quant a les interpretacions, la Nina i l Mariona s'han entregat. Han cantat molt bé i han treballat la faceta d'actrius, importantíssima per convèncer l'espectador del que està passant. S'ha acabat l'època de les sopranos de 143,8 kgs. fen el paper de Julieta que n'hauria de pesar 37,5. Bona direcció del mateix David Pintó i a destacar una cosa quasi invisible però que s'agraeix: el moviment escènic, en aquest cas lent i molt ben mesurat, obra de Ariadna Peya, ballarina i coreògrafa

Ara la secció de pegues: la grada del Círcol estava muntada al llarg en contes de alla italiana, amb el piano ubicat a una punta, que era on jo estava assegut. No sé si per culpa d'això alguna vegada el piano ofegava les veus de les intèrprets, però com que el piano m'ha semblat que estava "en acústic" i les veus "micrades" no sé si el tècnic hi podia fer res. L'altra "queixa" és que he enyorat un segon instrument. M'hauria agradat sentir la veu melangiosa d'un violoncel fent duo amb el piano a les parts més "sensibles", no sé alguna cosa al estil de Sakamoto i Morelembaum... posats a demanar. Tot i així, sé les dificultats de tirar projectes endavant amb la pasta de que es disposa, o sigui que em trec el barret. Felicitats, canalla!

Viure sota vidre

VIURE SOTA VIDRE

(al Círcol Maldà)

l'Ewald Palmetshofer, qui és? En sabem alguna cosa perquè aquest estiu va impartir un curs al Obrador Internacional de Dramatúrgia que organitza la Sala Beckett, i ara perquè al Círcol Maldà s'està representant la seva obra Viure Sota Vidre. Però podem afegir que és un dels jover valors de la dramatúrgia en llengua alemanya; al 2008 a Àustria se'l va anomenar autor més prometedor de l'any i des d'aleshores es passeja pel Shauspielhaus i el Burgtheater de Viena i la Schaubühne de Berlín, teatres de referència al món.

El que s'està fent al Maldà és una obra amb una estructura molt interessant. Tres amics joves —la Jeani, la Babsi i el Max— es troben en un hotel per passar uns dies junts; fa uns anys que no es veuen i a les noies se les veu especialment il·lusionades pel retrobament, tot i que entre l'una i l'altre hi ha certa tibantor. Quan arriba el Max ens adonem que és una persona freda, cagadubtes... i especialment el que en castellà en diuen un pichafloja —que en aquest moment no sé com traduir al català—. La trobada ja comença amb inseguretats: ¿encarreguem una habitació doble i una simple, tres simples...? A mi m'han agafat ganes de cridar "encarregueu una triple i feu una cama redonda" però m'he contingut perquè he vist que la intenció de l'autor era aquesta, treure'm de polleguera.

La posada en escena és molt senzilla, amb la sala pràcticament pelada, amb un vestuari senzill, de carrer, i una il·luminació sense complicacions que només indica els canvis de situació. El més interessant és que de sobte els diàlegs s'aturen per convertir-se en monòlegs de cada protagonista, en que trenquen la quarta paret i es sinceren descaradament als espectadors.

Jo admeto que en un principi m'ha posat una mica nerviós  per l'allau de frases inacabades, de dubtes, de pensaments tallats; de insinuacions, d'explicar sense massa entusiasme si al Max no se li aixecava o no hi posava voluntat... Penso que és una obra per valorar-la fredament al cap d'unes hores d'haver-la vist.

La Sarah Bernardy crec que ha fet un bon treball de direcció que ha permès a la Miriam Escurriola, al Jordi Llovet i a la Mireia Pàmies deixar-se anar en la interpretació. Tot i que l'obra està en clau de comèdia, no oblidem que el món està ple de persones incapaces de demostrar sense complexes els seus sentiments, i no estic parlant dels típics pagafantas; sinó de gent "normal" a qui els costa molt comportar-se normalment, no sé si m'explico.

El Círcol Maldà ple i amb un públic que ha aplaudit amb ganes; a més sembla que omplen cada dia, congratulations. Aneu-hi, és una obra interessant, i si no us acaben de quadrar les dates, a mig octubre la reposaran a la Sala Beckett. Esteu de sort, punyeteros.

Aquellos Dias Azules

AQUELLOS DIAS AZULES

(al Círcol Maldà)

De vegades les coses es compliquen soles, o potser és una conjunció astral desgraciada, o que qui està de pega amb els collons ensopega, o ... jo que sé! El fet evident és que una obra que m'havien recomanat un parell d'amics teatreros dels que me'n refio, m'ha decepcionat un colló. Potser no tenim el mateix gust? Doncs al cent per cent no, però ens coneixem prou com per saber per on anem. Penso que el problema ha sigut un altra, o molts altres.

D'entrada, l'obra que havia de començar a les 20:30 ha sofert un gran retràs. He anat a preguntar que passava i la resposta m'ha deixat garratibat: hi ha molta gent que està fent cua per anar al wàter. Així, textualment! De seguida m'he imaginat un teatre important, per exemple el TNC, on la veu en off advertís als espectadors que apaguin els mòbils  i que prenguin paciència perquè és el dia de la micció endarrerida i als wàters s'hi ha muntat un sidral de campionat.

Quan per fi ha començat l'obra, abans que els tres actors poguessin dir res, un grup de noies s'ha començat a descollonar rient a crits com si algú hagués fet una cosa molt graciosa i no han deixat aquesta actitud fins que la peça s'ha acabat. Simpàtiques elles, s'han carregat la representació, impedint seguir els diàlegs i cremant el ritme de la peça. I com han reaccionat els actors davant aquesta agressió? Malament! Encara els han donat peixet i és clar, les fans s'han crescut i han continuat rient fent més merder. Hi ha hagut un moment en que un dels actors només ha mogut una cadira i el trio de noies simpàtiques s'han rebolcat i cridat com si el rei Juan Carlos I hagués fet una gràcia al estil campechano que ens te acostumats.

Potser influenciat per aquest cúmul de despropòsits, l'obra m'ha semblat molt fluixa, amb uns textos de Crtl C i Ctrl V, o sigui copiar i enganxar, aprofitant textos d'aquí i d'allà. També haig de dir que a mi em molesta que actors grans facin de nens i posin veuetes infantils i es vesteixin amb pantalonets curts. Estic segur que hi ha més maneres de crear el clima sense caure en carrincloneries, però repeteixo, potser estic influenciat per aquelles tres filles de .... que ens han tocat els testicles a gust.

Ara hauria d'explicar de que va l'obra, però m'ha agafat mandra. Això dels Dias Azules no sé si ve per uns versos de Machado, García Lorca o per l'obra del colombià Fernando Vallejo en que relata la seva infància. Ho deixo aquí perquè estic molt emprenyat amb les tres cabrones que ens han donat la nit. Una altra cosa, el Círcol Maldà s'hauria de renovar. L'aire condicionat fot un xivarri de mil dimonis i llença unes corrents d'aire capaç de matar a un esquimal, i la grada continua sent força miserable. Bona nit, que avui tinc mal dia.

Senzillament Complicat

SENZILLAMENT COMPLICAT

(al Círcol Maldà)

Tot i haver nascut als Paisos Baixos, a Thomas Bernhard se’l considera un autor austríac, que és el país on va viure. Sempre va estar marcat per una infantesa plena de carències, tan econòmiques, com afectives i físiques. Malalt crònic , va morir relativament jove, als 58, deixant una sòlida obra escrita entre novel·les, relats i obres teatrals. Una de les característiquesl de la seva obra és que tira amb bala contra tothom, especialment “el sistema”. Per aquest motiu va estar premiat, refusat, aplaudit, esbroncat... en fi, un home polèmic. La d’avui possiblement sigui una de les seves obres més suaus.

Un vell actor viu sol, apartat del món, tancat a casa seva —una merda de pis— pràcticament sense contacte amb el món exterior. No li queda ningú del seu entorn, només els ratolins que sempre hi ha hagut al immoble i que l’obsessionen, per liquidar-los. Repassa en veu alta —és un monòleg— els seus records, reflexionant sobre l’amor, la mort, la família, la solitud, la malaltia... i especialment el que considera la seva interpretació més aconseguida: Ricard III de Shakespeare, fins al punt que de tan en tant es posa una corona.

La peça està ben interpretada per Josep Minguell —feia anys que no el veia damunt l’escenari— i correctament dirigida per Moisès Maicas, però considero que el text és fluix, pel meu gust molt fluix, i és molt difícil treure-li suc. Fent un repàs ràpid em venen a la memòria peces com Tres Dramolette, Mestres Antics o L’Home de Teatre del mateix autor, i francament no semblen filles del mateix pare. Al Círcol m’he trobat amb un amic, un teatrero que ho veu tot i te molt de criteri i el seu comentari ha sigut “on s’ha deixat la mala llet Bernhard avui?”.

             Menys de mitja entrada al Maldà; els temps estan difícils. La bona notícia és que al costat han obert un local on es pot menjar alguna cosa i prendre una copa de vi a un preu més que raonable. El bacallà amb tempura el puc recomanar.

Tots aquests dois

TOTS AQUESTS DOIS

(al Círcol Maldà)

Felicitem-nos! malgrat la crisi, estem millor del que molts podíem esperar. Estic parlant de teatre i si ho voleu comprovar, aneu al Círcol Maldà, però espavileu-vos que pràcticament s’omple a cada funció i la sala és petita.

Tots aquest dois, és un... una... potser... Bé, Tots aquests dois, d’entrada, és el títol d’una cançó de Guillem d’Efak, aquell manacorí irrepetible (per molts motius) que va formar part, entre altres coses, de la nova cançó. Mestís (agafeu-vos!) de guàrdia civil mallorquí i negreta guineana, va aterrar amb el seu pare, una vegada llicenciat, a Mallorca als dos anys.

Pep Tosar (d’Artà, pràcticament veïns) ha creat una mena de biopic teatral de la figura del cantant, pensador i poeta. És un homenatge fet des de la música, la poesia i el llenguatge audiovisual, i també des del respecte i l’admiració. El plantejament és genial i l’execució impecable.

Tosar és presenta amb un maquillatge fosc: ell no és solament el narrador, és el mulat, i acompanyat de la seva guitarra i d’un trio clàssic de jaz (piano, bateria i contrabaix) canta, explica la seva vida, els seus pensaments i anècdotes, ajudat per un personatge curiós que serveix copes i comenta facècies: el cambrer de La Cova del Drac (quasi invisible però boníssim Víctor Pi).

L’espectacle s’arrodoneix amb unes projeccions on, a més de fotografies del prota, es passa un reportatge de gent del seu entorn: última dona, filles, fill, amics... I com s’organitza aquesta filmació? Doncs simulant un tour per la illa amb el propi Guillem fent de guia, la última feina que va fer el personatge i els turistes-amics-familiars eren els entrevistats.

Hi ha gent que en sap i en Tosar és un d’ells. Sabia que era un bon actor i creador, però no coneixia la seva faceta de sowman. Té un bon domini del tempo d’aquesta disciplina; toca bé la guitarra, té una veu potent i sense ser un cantant (allà on no arriba s’espabila més que dignament) emociona per la manera de dir les cançons, i això és l’important.

Per acabar, el trio que l’acompanya és dels millors que he sentit en espectacles que no són només musicals. Cap afany de protagonisme, sempre al darrere encoixinant al protagonista... boníssims professionals, i els arranjaments de matrícula d’honor, que és una mariconada que donaven en els col·legis que vam anar els nascuts l’any quaranta.

Gran nit de teatre... o el que sigui això. Em sembla que ja ho he dit, la sala plena. No badeu...