JACUZZI

JACUZZI

(a la Sala FlyHard)

          "Un musical? Sí. A la FlyHard? Sí. I on el fan, al mig del carrer Alpens? No, dins el teatre. Que han tret les butaques? Nooo...."

          Aquesta podria ser una conversa "normal" entre dos aficionats al teatre, perquè generalment associem el gènere musical a gran format o com a mínim a un format respectable, no a un teatre de butxaca de 40 seients com la Fly.

         Doncs companys, comenceu a esborrar-vos aquest esquema del cap perquè al petit teatre del barri de Sants, sense desfer-se de les butaques s'hi pot veure un musical "de veritat" amb tres personatges i una escenografia que deunidó. El llibret i les lletres són de Marc Rosich i la música de Clara Peya. Oh coi! Sí, oh coi!

          Es tracta d'una peça molt divertida de tema polític on es toquen tots els pals, ara tan d'actualitat; des del políticament correcte, fins al català polit, des de la informació privilegiada, fins als secrets inconfessables, des del progressisme fins a la dreta més feixista, sense oblidar una mica de lesbianisme, però compte!, no us deixeu enganyar perquè la peça en realitat és un thriller. Oh coi! Sí, oh coi! però no explicarem res per no fer el Bob Spoiler.

          Al llarg de la peça hi sentireu efluvis que us recordaran altres musicals coneguts i molt famosos: Sweeney Todd de Stephen Sondheim, o Little Shop Of Horrors de Howard Ashman i Alan Menken. També hi trobareu una pila de referències cultes i enjogassades com que les protagonistes, que estan embolicades però no han sortit de l'armari es diguin Amic i Amat de cognom, i és clar de tan en tant surt Ramon Llull a fer una passejada, o que de sobte, aprofitant el moment adient et faci un repàs breu per Salvat Papasseit. Marc Rosich, que és un puta i es coneix l'ofici, juga amb nosaltres a cor que vols.

          Mentrestant van sonant unes melodies que la Clara Peya i tres col·legues han gravat i que l'elenc: Laia Alsina, Oriol Guinart i Antònia Jaume van cantant, posant cares de circumstàncies, però en un to de conya d'un histrionisme considerable.

          Tot això és serós? Ca! No ho és gens, però ningú ens ha dit que vindríem a meditar sobre la Crítica De la Raó Pura de Kant, pel que sembla llibre de capçalera d'Albert Rivera, i segurament també del Casado i el ximple de Vox.

          En fi, jo de vosaltres no me la perdria. Passareu una molt bona estona i descobrireu com fer un musical dins una capsa de mistos.

          Qwerty

PLUJA

PLUJA

(a la Sala Beckett)

          Acabo de veure Pluja, una obra que volia veure i, com diem en argot, se m'havia escapat. M'ha agradat molt, però ara, davant del paper en blanc (pantalla) estic a punt de fer la ressenya i no sé per on començar. Que he vist? Què he escoltat? Què he sentit? Fins on m'ha portat? Intentaré explicar-me a partir d'aquestes preguntes.

          He vist un espectacle d'allò que se'n diu de proximitat, els intèrprets a poc més d'uns metres dels espectadors, i això a més d'haver estat un gran encert té un nom: intimitat, una paraula que porta implícita relació càlida, propera, tendra... S'ha fet a la sala de dalt de la Beckett, que és gran i sembla desmanegada, però s'hi ha muntat una grada en semicercle tancat pel darrera, se'ns ha demanat que ens apinyéssim, que ens toquéssim uns als altres, i això encara ha augmentat la sensació de familiaritat. Bravo per l'escenògraf i els creadors: Marc Angelet, Andreu Martínez, Clara Peya i Guillem Albà.

          En aquesta situació he escoltat d'entrada al parell d'intèrprets que ens esperaven cantant una espècie de leimotive repetitiu amb el suport d'un megàfon model mani sindical. Quan tot hem estat asseguts i en silenci —nosaltres i mòbils—, la Clara s'ha posat al piano i ha començat a desgranar melodies. Ja em perdonareu, però jo sempre he pensat que aquesta noia és el Carles Santos del segle XXI, i la conec des que era petita, que la seva mare és del meu poble. A la tècnica i la potència hi afegeix una creativitat poc comuna, com si no conegués límits; bé, penso que no els coneix.

          I què he sentit? Aquí em serà difícil concretar perquè he sentit moltes coses. D'entrada admiració pel que estava veient, però això és com el valor del soldat que s'acaba d'enrolar: se le supone. Ho intentaré. He sentit calor humà que venia de la gran compenetració de la Clara i el Guillem, tendresa i segons com algun rampell com si no s'entenguessin, però de seguida tornaven a compenetrar-se. Hi ha hagut moments màgics com els de la parella de titelles "de dits" que Albà ha manejat amb mà mestre, mai millor dit (per la ma i el dit), i tot això acompanyat de "músiques" que t'entraven per allà on han d'entrar, per l'estòmac i t'ocupaven el cervell, i s'hi quedaven.

          Això respon al que he escoltat. Un, jo, que sempre he volgut ser pianista, quan escolto música no puc deixar de veure coses amb les orelles , i avui n'he vist moltes. He vist Keith Jarret quan a la Clara li plovia aigua damunt el cap mentre tocava, però també he vist aquella sala de cine mut en que a l'actor li passaven un munt de coses que explicava movent la boca sense paraules i el pianista bregat en mil batalles l'ajudava amb les seves melodies i la percussió, que per això el piano pot fer percussions. i m'aturo o no aniré a dormir, però no sense dir una cosa per acabar.

          Quan agafes el programa amb el dibuix dels intèrprets a l'estil Chico i Rita, cosa del Mariscal, i dius "mira que xulo" i li dones la volta, t'adones del munt de gent que fa falta per muntar una obra tan "senzilla" de 45 minuts; quasi una vintena que s'hi han deixat la pell fent coses que "no es veuen" com l'Ariadna Peya que és la responsable del moviment escènic, i encara que sembli que els actors vagin vestits com un pingo, hi ha disseny de vestuari, i il·luminació i...

          ...I encara us semblen cares les entrades del teatre? Va, no fotem, collons...

MOMENTUM

MOMENTUM

(concert de Clara Peya als #dillunskabrota)

          Als #dillunskabrota acostumem a oferir teatre de diferents tipus, però aquesta vegada hem inaugurat la cinquena temporada —la cinquena ja!, tempus fugit com deien els clàssics— amb un concert, un concert al que hi afegiria el qualificatiu de luxe, i no perquè els assistents ho fessin molt mudats —les senyores amb vestits llarg i molt enjoiades, i els homes abillats d'smoking— no. El luxe venia per la qualitat, i aquesta propietat li va posar la Clara Peya.

          La Clara és una jove compositora i intèrpret que destaca per moltes virtuts: una capacitat de treball quasi inabastable, un virtuosisme a nivell tècnic poc freqüent i, el més important, una creativitat que a mi em sembla que no té límits. Jo ja fa uns anys que em vaig a atrevir a dir que era el Carles Santos del segle XXI; si a algú no li agrada em disculpo.

          Amb tot aquest bagatge, i una generositat immensa va dir que sí a la proposta de fer un concert als #dillunskabrota, i els que els muntem vam posar fil a l'agulla tenint clar que no el faríem amb una sabata i una espardenya, que necessitàvem, sí o sí, un piano de concert, un piano de cua i un lloc d'alguna manera especial, i gràcies a la regidoria de cultura de l'Ajuntament i a la presidenta del Ateneu Igualadí ho vam aconseguir. El nostre reconeixement.

          "Momentum" és el títol del recital, i segons l'autora es tracta de la memòria selectiva, convertint els recordes en notes perquè esdevinguin immortals. Un recorregut de vivències, i així va ser. Va començar amb un repàs al disc que va fer amb motiu de la mort de la seva tieta, concertista de piano que morí prematurament, i després es deixà anar passejant-se per diverses èpoques de la seva curta (per joventut) però dilatada, experiència musical.

          A mi, personalment, em va transportar a la música de Keith Jarret, Chick Corea i fins i tot Joseph Zawinul, especialment quan va u tilitzar el sintetitzador, però al cap d'un moment em va semblar sentir Mozart o Bach, perquè la Clara no està enfocada en només un tipus de música. Al seu cap, a la seva "olla", hi cap tot i ho transmet a les seves mans que no tenen límit a l'hora de desplaçar-se precisa damunt el teclat. El primer és un do i el segon una habilitat, però totes dues coses desenvolupades fruit de moltes hores de treball. Cap al final no va oblidar-se d'un record especial per als perseguits per un estat que ja no és de dret, i li va fer un homenatge a Valtònyc dedicant-li un rap.

          Després del concert, traslladats al Jardí Prohibit de l'Ateneu on vam oferir l'habitual pica-pica, i comentant amb els assistents, es van sentir tota mena d'opinions favorables, algunes de molt interessants com les de més d'un docent de piano clàssic confessant que li va costar d'entrar, al començament, però agraïa molt que la Clara li havia fet descobrint l'enorme camp que hi ha per córrer en la música, sempre que hi hagui una ment privilegiada que te'l fes descobrir. Enorme elogi provinent de persones cultes.

Renard o el Llibre de les Bèsties

RENARD O EL LLIBRE DE LES BÈSTIES

(al Teatre de l'Ateneu d'Igualada)

          Per molt greu que els sàpiga als del PP, i sense les mínimes ganes de discutir —que amb segons qui no val la pena i és molt cansat—, el català com a llengua és més o menys tan antic com el castellà. A mi mai m'ha agradat discutir qui la té més grossa, sempre m'ha semblat una pèrdua de temps. Dic tot això perquè del segle XIII tenim un text magnífic de Ramon Llull i si és d'abans o després dels Mester de Juglaria se me'n fot; només sé que és gran i divertit.

          Del Marc Rosich i la Clara Peya sospito que són dues persones que no dormen, doncs sabent el joves que són i la seva ja ingent creació sospito que tenen un pacte amb el diable i han canviat les seves ànimes, més o menys innocents, per jornades de seixanta hores. Junts han creat un espectacle musical titulat Renard, o el Llibre de les Bèsties que és una joia per molts motius. El primer, acostar la literatura medieval al públic actual. Segon, fer un muntatge que val per a la quitxalla —he comprovat que s'ho passen molt bé— i pels grans, independentment del seu grau cultural. Tercer, fer-ho en format musical, un gènere festiu de teatre integral: text, música i dansa que amplia molt el públic receptor. I quart, perquè és molt bo; i sabent que això és molt poc objectiu rectifico, jo l'he trobat molt bo.

          La idea és genial perquè comença en el món actual, truck-food, executius que fan un break a la feina i mengen ràpid (i malament) perquè no tenen temps, mòbils que sonen constantment i finalment una baralla entre dos alts càrrecs per la última hamburguesa de carn. Aleshores el restaurador fa una reflexió que el remet a l'obra de Llull, i en un moment l'escenografia es transforma al país de les bèsties i apareixen carnívors com el rei lleó, el lleopard, herbívors com l'elefant, i naturalment la múrria guineu, Renard.

          Com us podeu imaginar, a partir d'aquí, ajuntant el talent de Marc Rosich responsable de dramatúrgia i la direcció, i la Clara Peya, de la música i interpretació al piano, l'espectacle és una meravella. A més, astuts com Renard, s'han sabut rodejar d'un equip de luxe: Laura Clos "Closca" a l'escenografia, Núria Llunell al vestuari, Sylvia Kuchinov a la il·luminació, i Roberto G. Alonso a les coreografies,

          La fitxa recomana l'espectacle per a públic de 7 a 12 anys. Jo vaig veure tota la quitxalla que omplia l'Ateneu d'Igualada atents i contents, però el grans doblement entusiasmats, per la canalla i per ells mateixos. L'adaptació que ha fet Roscih dels textos és molt bona i la Clara Peya ha composat uns temes molt interessants (i per a mi directament bons) i ben adaptats al que s'explica. En aquest cas la seva música m'ha recordat als grans autors actuals del musical: Andrew Lippa, Jason Robert Brown o Jonathan Larson, així ras i curt.

          Per acabar, els intèrprets han estat a gran altura. Queralt Albinyana, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez i Toni Vinyals han composat molt bones interpretacions declamant (l'obra demana ampul·lositat), cantant i movent-se per l'escenari i ballant. Realment els de Teatre Obligatori s'ho han currat a fons, el resultat està a la vista i els premis rebuts a la lleixa.

          Felicitats a l'equip de La Mostra d'Igualada que any rere any apugen el llistó, i homenatge als que fa 28 anys, amb una mà al davant i l'altre al darrera van començar aquesta aventura amb il·lusió i tenacitat. Queda dit.

Nit de Dansa

NIT DE DANSA

(a l'Adoberia dins els #dillunskabrota)

Aquesta nit hem tancat la temporada dels #dillunskabrota, la segona! Com en l'anterior, els mesos de juliol i agost són de ramadà, teatral naturalment, i és clar, ens volíem acomiadar fent-la grossa, o sigui que com que no estem de punyetes hem fet una estrena absoluta, allò que en diuen del món mundial.

Sota el nom de NIT DE DANSA, hem ofert als nostres incondicionals dos espectacles: AZUL i ZIP, i com que fer dansa al menjador d'una casa particular és tan complicat com organitzar-hi un partit de bàsquet, ens hem traslladat a un local màgic del barri del Rec d'Igualada al qual tenim accés: l'Adoberia, i hi hem muntat dues coses.

AZUL és un espectacle en que interaccionen dues persones: un guitarrista, Adrià Plana, i una ballarina, Laura Vilar, i dic interaccionen perquè el músic no es limita a posar "cançons tocant la guitarra" i la ballarina dansant a la seva bola i fent-ho "bufó" al so del que sent, res d'això. Tot i que la dansa contemporània pot tenir moltes interpretacions, jo hi he vist una parella amb el seus encontres i desencontres, els moments amorosos i les seves discussions. Plana és un virtuós de la guitarra elèctrica de la que treu sons impensables i Vilar és una ballarina que sembla no tenir cos, o que el te de fum, que no pesa ni un gram...

Peça breu, de 15 minuts que ha mantingut al públic en una espècie de núvol, flotant, desconnectats del món, i això quan veus una performance com aquesta és importantíssim. De vegades sembla que et desperten d'un somni i et tornen al món real els teus propis aplaudiments, i això és bo.

ZIP ha estat la segona peça d'aquesta nit, a càrrec de les germanes Peya; Ariadna, coreògrafa i ballarina i Clara, compositora i pianista, tot i que aquesta vegada ambdues s'han trepitjat els terrenys, tocant el piano l'Ariadna i dansant la Clara. En aquest cas es tracta d'un work in progress on a partir d'una idea i un fil conductor la parella va improvisant segons els ha anat demanant el moment. No hem sortit de la dansa contemporània i com he dit més amunt cadascú hi pot fer lectures diverses. Jo hi he vist dues germanes o dues persones familiarment molt properes que han estat recordant fets passats, recuperant records d'una vida en comú, probablement intensa.

Visualment l'espectacle és d'una vehemència brutal, potent, a vegades obsessiu. En realitat damunt l'escenari els protagonistes són tres, les dues noies i el piano que sembla el notari del que ha passat, i que sobre rodes, desplacen amunt i avall mentre el van tocant. M'ha recordat allò que feia el Carles Santos baixant pel centre de la Rambla tocant un cua amb una noia emparrada damunt la tapa. La música intensa; de vegades la ballarina tocava les notes greus en una mena de baix continu, un ostinato, mentre la seva germana desgranava una melodia que començava innocent en les notes més agudes i acabava potentíssima cap a les parts més greus.

Insisteixo  en que aquest tipus d'espectacles poden tenir moltes lectures, però n'hi ha una que no enganya i que no te res a veure amb el procés d'analitzar intel·lectualment el que has vist, i és diu pell de gallina. S'ha t'ha posat la pell de gallina? Has sentit una mena de calfred recorrent-te l'espinada? Doncs això és el que importa, que t'hagis emocionat. Els artistes creen les seves obres per això, us ho puc jurar i en el cas d'aquestes dues germanes, a la creativitat s'hi afegeix el rigor de la formació, com a en Picasso que va deconstruïr la pintura a partir del coneixement exhaustiu de les normes més clàssiques.
Meravella de nit en una Adoberia abarrotada: més de setanta persones, record d'assistència en un #dillunskabrota. Però no us preocupeu, que per a la pròxima temporada ja en tenim preparada una d'espectacular, però preferim no avançar res.

Tot Aquest Soroll

TOT AQUEST SOROLL

(Concert al Círcol Maldà)

Sessió golfa al Círcol Maldà amb el concert de Clara Peya  "Tot Aquest Soroll" que es correspon amb el títol del CD que va veure la llum a final del 2013 i que "substituïa" al del 2012 "Tot Aquest Silenci". Un públic fidel abarrotava la sala del carrer del Pi que ara porten Els Pirates.

El primer que se m'acut dir és: redéu el directe! No hi ha res com el directe, especialment amb la música contemporània arrelada en el jazz. Permet unes interpretacions seguint el guió, lògicament, però també deixar volar la creativitat i interpretar els temes segons el moment i l'estat d'ànim dels intèrprets. És especialment interessant en el cas d'un combo, com en el concert que ens ocupa. Observar les mirades dels uns amb els altres per donar entrades a riffs o alentir o allargar els moments o els solos, és tot un altra espectacle.

Aquest disc de la Clara és molt interessant, però també diré que els hi trobo tots perquè m'agrada aquesta música que neix d'un coneixement profund de la música clàssica i sap beure de moltes altres fonts. Especialment interessant trobo que una noia tan jove sigui tan bona en el que en podríem dir la "producció": com comencen els temes, quan hi intervenen tots, músics, cantants, quan deixen el cantant només acompanyat per uns mínims tocs de contrabaix... Això sempre m'ha semblat molt difícil.

També vull dir que el combo és de categoria: Vic Moliner al contrabaix, Adrià Plana a les guitarres, Didak Fernàndez a la bateria i naturalment la Clara al piano, tots gent molt jove i de sòlida formació. Dos cantants, la vilassarenca  Judit Neddermann i el napolità Alessio Arena, dos cantants que ja van néixer amb el micro davant la boca, perquè al contrari del que pensa molta gent per cantar amb micròfon s'ha de tenir una tècnica específica, i més quan vols comunicar sentiments, com és en aquest cas.

Forts i abundants aplaudiments i petició de bisos. Compreu-vos el CD que és la única manera de tornar a escoltar els temes, però si podeu "agafar" un directe, ni ho dubteu. No hi ha color.

Espiral

ESPIRAL

(CD de la Clara Peya)

El més habitual és que les gravacions musicals en LP, CD's o el que siguin es posen al plat o al lector i arrenquen amb el primer tema, que dura el que dura, fa una pausa i continua amb el següent track, però amb aquest últim disc de la Clara Peya això és més complicat perquè es tracta d'una obra que d'alguna manera forma un sol bloc com si fos un any sencer dividit —per instants— en quatre parts: Primavera, Estiu, Tardor i Hivern, i com ocorre amb el temps, canviem d'estació sense adonar-nos-en. No en va el treball es titula Espiral, doncs la música flueix helicoïdalment com si mai li fes falta aturar-se, o vist des d'un altra prisma, la pots engegar allà on et sembli i aturar-la quan vulguis sense perjudicar l'audició. El disc és l'homenatge que li fa la Clara a una tieta seva, una pianista i concertista que va morir prematurament no fa massa. Família d'artistes, començant per l'àvia que era una professora de piano extraordinària.

La música de la Clara no és senzilla; no fa cançons que puguis xiular a partir de la segona vegada que les escoltes, és quelcom més treballat, lluny del plantejament, desenvolupament, clímax i final. També és difícil posar-li etiquetes: no és sardana, ni rock, ni... Coneixent la trajectòria d'aquesta pianista que, tot i ser molt jove, ha estudiat molt, començant per la carrera sencera de piano, tallers de jazz i ella sap quantes coses més, la seva música, rectifico, la música d'aquest CD és una música pròpia influenciada pel jazz (free?), el pop, la de cambra i possiblement tocs brasilers.

Als anys setanta els aficionats a la música contemporània vam tocar el cel amb les mans amb l'aparició al nostre mercat del segell discogràfic alemany ECM de Manfred Eicher: "el millor so després del silenci", em sembla recordar de memòria que deia el seu eslògan— que ens va portar notícia de Jarret, Beirach, Gismonti... i una pila de músics de categoria. Doncs escoltant el CD de la Clara la memòria m'ha fet un salt de quaranta anys enrere, no perquè la seva música sigui antiquada, sinó per la qualitat i l'atmosfera que crea i jo sempre he pensat que, sense ser fàcil, composar una melodia és senzill, però crear "tota" una atmosfera, construir un conjunt sobre l'aire, és realment complicat.

Seguint uns poemes curts i sobris, els cantants van desgranant una i altra vegada una espècie de mantra melangiós que casa perfectament amb el que s'escolta. No em puc estar de transcriure'n un, el de la tardor, d'Amadeu Bagés:

Quan l'últim raig del sol

apagui la llum del teu cos

i les mans fredes del capvespre

busquin nervioses l'escalfor de les meves

sabré que ha arribat la tardor

També es notòria la qualitat de les persones que han col·laborat en la gravació: Neddermann, Sala, Arena i Savall a les veus i Moliner, Figueres i Fernández com a instrumentistes; tots amb una impecable execució sota la direcció de l'autora. Estem d'enhorabona; tenim gent amb molt de talent; doble enhorabona, diria jo, perquè són molt joves, o sigui que el país te corda per a estona.

Busqueu el CD, i quan el poseu quedareu enganxats i comprendreu el que he dit al començament: que es pot anar escoltant i escoltant... vaja, com si quedéssiu atrapats en una teranyina espiral.

P.D. Acabo de rebre un correu del Círcol Maldà; el 9 , 10 i 11 d'aquest mes el tandem Peya-Neddermann oferiran els darrers concerts de la gira TOT AQUEST SOROLL, un disc anterior al que acabo de comentar. Jo hi penso anar, segur.

Mares i Filles

MARES I FILLES

(al Círcol Maldà)

Diumenge serà l'últim dia per veure aquest musical de butxaca —de cambra, de petit format, digueu-li com vulgueu— que s'ha estat fent al Círcol Maldà, i del qual aconseguir entrades era tota una proesa. Si el que s'hagués fet al local del carrer del Pi fossin toros —hostitu, no m'ho acabo d'imaginar— s'hauria llegit cada dia no hay papel, però deixem-nos de fantasies ero... perdó, taurines i anem al gra.

Mares i Filles és un musical amb tots els ets i uts. Tenim una història (llibret de David Pintó) i una partitura (Clara Peya). Ja ens podem posar en marxa. Fàcil, no? No. Gens, de fàcil res, però sortosament aquesta canalla són tossuts i saben que han treballat bé i creuen en ells i són professionals i ho tiren endavant. Els espectadors per 14€ estem d'enhorabona.

Una escriptora (Nina) de quaranta anys te una filla (Mariona Castillo) de 20. Estan molt unides, però ha arribat el moment de la emancipació i no és un moment gens fàcil. S'acusen mútuament, que si no s'han obert prou, que si quasi no es coneixen... tranquils que les coses acabaran bé. Si en teatre volem complicar les coses anem a Beckett i posem-nos a esperar Godot i observar Estragó. Amb això vull dir que les òperes i els musicals —ja no parlem de les òperes còmiques i les sarsueles— tenen llibrets molt simples perquè la èpica i els punts àlgids s'han de buscar en la música i les interpretacions, i estic generalitzant.

Amb aquesta història Clara Peya ha muntat una partitura molt bona, o jo penso que és així, una partitura valenta i potent. Valenta pel plantejament que ha donat a cada moment: fúria, tendresa, reconciliació; ni per un moment ens ha "colat" una cançoneta fàcil, un tema per ser xiulat al sortit del teatre. Ha fet el que li ha semblat que tenia de fer sense concessions. I potent perquè sabia que l'hauria d'interpretar ella sola, hora i deu sense descans posant a prova les mans i els avantbraços. No és tan fàcil.

En quant a les interpretacions, la Nina i l Mariona s'han entregat. Han cantat molt bé i han treballat la faceta d'actrius, importantíssima per convèncer l'espectador del que està passant. S'ha acabat l'època de les sopranos de 143,8 kgs. fen el paper de Julieta que n'hauria de pesar 37,5. Bona direcció del mateix David Pintó i a destacar una cosa quasi invisible però que s'agraeix: el moviment escènic, en aquest cas lent i molt ben mesurat, obra de Ariadna Peya, ballarina i coreògrafa

Ara la secció de pegues: la grada del Círcol estava muntada al llarg en contes de alla italiana, amb el piano ubicat a una punta, que era on jo estava assegut. No sé si per culpa d'això alguna vegada el piano ofegava les veus de les intèrprets, però com que el piano m'ha semblat que estava "en acústic" i les veus "micrades" no sé si el tècnic hi podia fer res. L'altra "queixa" és que he enyorat un segon instrument. M'hauria agradat sentir la veu melangiosa d'un violoncel fent duo amb el piano a les parts més "sensibles", no sé alguna cosa al estil de Sakamoto i Morelembaum... posats a demanar. Tot i així, sé les dificultats de tirar projectes endavant amb la pasta de que es disposa, o sigui que em trec el barret. Felicitats, canalla!

Tot Aquest Silenci

TOT AQUEST SILENCI

(Concert presentació al Luz de Gas)

La jove pianista i compositora catalana Clara Peya ha tret un nou disc: el tercer, titulat Tot Aquest Silenci. Ahir el va presentar al Luz de Gas. El CD l’ha subtitulat Poemes per Seguir Caminant, i és un recull de cançons amb lletres de diversos autors, ella inclosa, als que ha posat MÚSICA, així, en majúscules.

Els poemes són de poetes, alguns coneguts i altres menys: Sílvia Bel, Jordi Pujol, Mireia Calafell, Amadeu Bergés, Maria Cabrera, Georgina Castillo, Anna Tobias i Sònia Moll. La música i la resta de lletres són d’ella. La formació musical ha estat el trio clàssic: piano, contrabaix i bateria, amb reforços puntuals de saxo alt, trombó i guitarra elèctrica. A les veus Judith Neddermann i Alessio Arena, molt bons.

Al llarg del concert s’han anat desgranant els dotze temes del disc, una música gens fàcil però tremendament atractiva. La Clara Peya no fa cançonetes, possiblement no en sabria; la seva música és més profunda i es nota que busca que les paraules i els sons formin un cos únic i s’adaptin l’un a l’altra. Per això la seva música no és enganxadissa i per això és tan interessant. Compreu el CD i escolteu Si tant m’estimaves, i a mida que l’aneu escotant hi quedareu enganxats i patireu el mateix abandonament que el/la protagonista.

Aquesta noia, com tots els bons músics, és d’una formació molt rigorosa i això es nota tan a l’hora de composar com a la d’interpretar. Segur que ha begut de moltes fons, com és la obligació de qualsevol artista que pretengui innovar. En un moment del concert en que els cantants s’han apartat, m’ha semblat sentir el famós trio de Keith Jarret, Gary Peacock i Jack DeJonette, quasi res!

El directe ha sigut molt potent, cantants i intèrprets han posat tota la carn a la graella i s’han entregat a fons. Llàstima que ha fallat una mica la sonorització, o potser jo estava en l’angle equivocat, doncs al racó de la dreta de l’escenari de tant en tant es creaven problemes d’equilibri i la bateria tapava a la resta, a més hem patit el soroll de fons d’un aparell d’aire condicionat que estava particularment esvalotat.

Un públic heterogeni, però amb predomini de gent jove, ha premiat l’esforç amb aplaudiments i peticions de bis. Dóna gust veure emergir nous valors. Una gran nit de música.