TORTUGUES: LA DESAC-CELERACIÓ DE LES PARTÍCULES
(a la Sala Flyhard)
Us sona el nom de
Saul Bass? Era un grafista novaiorquès que va revolucionar el món dels crèdits
en el cine. Va treballar per Kubrick, Preminger, Scorsese... la seva
especialitat era posar ja d'entrada —i de manera fantàstica— a l'espectador en
el context del que passaria al film. En l'obra de la FlyHard passa el mateix;
una parella es trasllada de pis i comencen entrant a l'escenari amb caixes de
cartró on en contes de posar-hi, per exemple, Lejía Conejo, hi han escrits els noms de l'autora, els actors, el
de l'obra... Genial, però anem a l'obra i als que l'han fet possible.
Clàudia Cedó és
l'autora, una noia molt jove de la que poca informació he pogut trobar. És
psicòloga de formació —més endavant teatre—, treballa en presons i
discapacitats... no és coneguda, però us puc jurar que ho serà i no per
aparèixer fotografiada al costat del Pequeño
Nicolás. Sembla que aquesta és la seva primera obra comercial. N'és
l'autora i la directora.
Dani Arrebola, Àlex
Brull, Clara Cols, i Alícia Puertas són els quatre actors que fan els papers de
les dues parelles protagonistes, l'una busca la tranquil·litat i baixar el
ritme, i l'altre funciona sempre accelerada, més o menys a mil per hora. Àlex
Torío, aquest músic —o físic, o profe de mates— que parla en català però canta
en anglès, és l'autor de la música, de la que ens ha quedat especial memòria el
vals que han ballat la parella "alentida". Per un moment m'ha semblat
que qui cantava era Leonard Cohen o encara més Tom Waits. Per acabar haig de
parlar de tot l'equip de la Fly que amb seguretat han col·laborat perquè la
cosa sortís rodona.
L'obra: la peça és
una filigrana, en la que tot va encaixant com si la Cedó hagués fet puntes de
coixí, i sort perquè és una obra complicada en la seva concepció. Per començar
les dues parelles viuen en el mateix espai, però en temps diferents. Que xulo!
Doncs au poseu-vos-hi i a veure com ho resoleu! És una comèdia, que va
caminant cap a un final tràgic. Son parelles molt normals, però amb gran
habilitat s'hi han donat una càrrega important de tendresa sense ni fregar la
cursileria, i també uns tocs amb un punt sexy important. L'escenografia
senzilla, una habitació d'apartament; el que destaca és la posada en escena i
el moviment dels actors amb unes interaccions dels que "hi són" i els
que "no hi són" espectaculars, coreogràfiques. Com veieu no explico
res de la trama perquè és molt millor que no sabeu res. Bé us explicaré que hi
surt una tortuga que es diu Donatella, o no era aquest el nom? Boníssimes
actuacions sota la batuta de la directora que els ha portat pel bon camí.
Amb aquesta obra la
FlyHard ha tornat als seus millors moments, i me n'alegro. Ja fa molt temps
vaig dir en aquest blog que per a mi FlyHard s'havia convertit en un adjectiu;
doncs aquesta obra és molt, però que molt FlyHard, i per als no iniciats
aclareixo que això és un elogi, i gran.
La sala plena, i
era la sessió de lse sis de la tarda. A la nit ja fa dies que no hi ha
entrades, o sigui que espavileu-vos si la voleu veure o haureu de buscar algú
que us l'expliqui, perquè jo us he il·lustat ben poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada