Santa Nit

SANTA NIT

(al Club Capitol)

A Igualada, als anys quaranta hi havia un local anomenat Centre Catòlic on els diumenges feien cine —sempre pelis amb qualificació moral 1, para todos los públicos— i a vegades teatre d'aficionats; però a partir de principis de desembre fins a meitat de gener, el cine s'aturava i cada festiu es representaven Els Pastorets de Josep M. Folch i Torres. La meva germana, una cosina i jo hi anàvem cada setmana sens falta, ens els sabíem de memòria, Els Pastorets. Avui al Club Capitol he recordat aquells vells temps. Últimament tiro molt enrere amb la memòria; sospito que m'estic fent gran.

Santa Nit no és exactament una versió clàssica dels Pastorets, però sí una faula nadalenca —més o menys— amb naixement, amb Josep i Maria —més o menys— amb estel i més coses: immigrants que toquen el saxo i filosofen, traficants que munten festes fastuoses (petita redundància), algun treballador autònom —que com diu paga per treballar—, algun professional amb depressió profunda i fins i tot putes que s'ho deixen fer tot, menys pel cul, i ho aclareixen perquè no es produeixin malentesos.

Cristina Genebat ha escrit una comèdia —tinc enveja només de pensar el bé que s'ho deu haver passat, la punyetera— que és un homenatge —més o menys— a la nit de Nadal i als Pastorets, una obra coral en que set actors han fet una pila de papers en una demostració de fregolisme ben aplicat. En el petit escenari de la sala 2 de Ca'n Pistoles, utilitzant una hàbil moviment de cortines que m'ha recordat el millor teatre de Goldoni, han aparegut i desaparegut personatges de tot pelatge. Filles amantíssimes de pares deprimits que al cap d'un moment eren putes de perruca ros platí i minifaldilla ensenyant calça, mestres de ioga que feia segons eren xoriços italians de parla macarrònica, metges que moments abans eren immigrants tocant el saxo al metro...

El millor de la disbauxa —perdó, volia dir l'obra— ha estat la dinàmica en que ha anat fluint tot fins a arribar al final feliç, el naixement de Jesús que... redéu, ha resultat ser una nena. Òndia, ens ho hem passat rebé, una hora i mitja que ha volat entre somriures i riures descarats. Julio Manrique i Xavi Ricart l'han dirigida molt bé sense passar-se mai de la ratlla, mantenint als actors en el punt just que demanava cada situació. També s'ha de dir que han comptat amb un excel·lent equip actoral. La posada en escena molt bona i amb mitjans ben senzills.

Bona nit d'un teatre sense altres pretensions que divertir-se, divertir-nos tots. La sala mig plena i el públic ha aplaudit amb generositat agraint la bona estona que ens han fet passar. Si voleu veure uns Pastorets molt divertits, encara hi sou a temps fins el dia 18 d'aquest mes.