Rent

RENT

(a la sala Ovidi Montllor de Institut del Teatre)

Penso que RENT, lletra i música de Jonathan Larson —basat lleugerament en la Bohème de Puccini—es un dels grans musicals que s'ha escrit mai, així, dit sense manies. Te una història potent, dramàtica i a la vegada actual: parla de les víctimes de la SIDA i la okupació d'habitatges. No és de petit format ja que es mouen per escena una dotzena d'actors fent una pila de personatges, te unes lletres molt elaborades i una música molt potent i contemporània. Jo el poso a l'altura de West Side Story, El Fantasma de la Òpera o Miss Saigon; aquest últim també pel paral·lelisme d'estar basat en una altra òpera de Puccini.

Ara l'he vist al Institut del Teatre fet per alumnes de 4t d'interpretació-musical i 4t. d'escenografia i he quedat impressionat. Confesso que hi vaig anar amb certa recança que es va esvair només al arrencar. El primer adjectiu que se m'acut és potència, però al darrera em surten paraules com rigor, capacitat, professionalitat —i això és dir molt de persones que "encara" no ho són de professionals— i fins i tot desvergonyiment, en el sentit de la seguretat de saber que el que es fa s'està fent bé.

L'argument possiblement sigui conegut: un grup de joves pobres, artistes i músics intenten crear i sobreviure al Lower East Side de Nova York, al barri bohemi anomenat Alphabet City. És l'època en que plana l'ombra de la mort a causa de la SIDA. Viuen okupant un àtic i el voltor que ha comprat l'edifici els vol cobrar un lloguer que no poden pagar, o fotre'ls fora; d'aquí el títol del musical.

L'escenografia és mol bona, amb l'escenari ple d'un munt d'andròmines, caixes de transport d'equips de música que serveixen per a tot, estructures metàl·liques tipus meccano plenes de trastos... en fi el caos d'una gent que no es preocupa massa per l'ordre. La il·luminació al mateix nivell, donant caràcter a cada moment: alegria, pena, dolor...

I les interpretacions... Sense unes bones interpretacions tot el que hi hem posat abans no serviria de gran cosa, i vull deixar testimoni que han sigut extraordinàries, perquè tota aquesta canalla — i dic canalla perquè són molt joves— s'hi han deixat la pell, però amb això tampoc n'hi hauria prou; són molt bons i canten i es mouen amb desimboltura i autoritat i actuen molt bé, i aleshores t'ho creus, especialment en una obra que toca temes molt sensibles. Naturalment hi ha papers de protagonista, però no destacaria ningú per damunt d'un altra.

I la música... Només se m'acut dir que és fabulosa, una gran partitura que permet el lluïment dels intèrprets. La podríem classificar (tot i que no cal posar etiquetes) d'òpera rock, una música gens fàcil, però que posa en evidència els sentiments a cada moment de l'obra. Ha contribuït a l'èxit una formació de cinc estudiants de l'ESMUC dirigits per Josep M. Duran que a la vegada tocava el piano: sonava molt i molt bé.

Conclusió: una de les coses bones que es podran veure aquesta temporada a Barcelona —i m'avanço perquè l'any encara no s'ha acabat—. Joan Maria Segura ha sigut el responsable de la direcció escènica, la dramatúrgia i l'escenografia: nota alta, altíssima. Felicitats als responsables de l'Institut per aquestes iniciatives —que en són moltes i no massa conegudes—. Els alumnes han de "practicar" i el millor és fer-ho amb públic. M'agradaria publicar el nom de totes els que hi han intervingut, però la llista és massa llarga; tot i així em guardo el programa de mà. D'aquí uns anys veuré alguna cosa fora del comú, repassaré noms i algun d'ells segur que els trobaré en aquest programa. La cultura catalana té futur gràcies, entre altres coses, a escoles com l'Institut del Teatre i l'ESMUC, i quan siguem independents i tinguem un bon finançament, encara serà millor.

P.D. De Rent se'n van fer unes prèvies durant tres setmanes, però després Jonathan Larson —que no n'estava massa satisfet— hi va fer retocs. Quan la va tenir rodona la van fer a Nova York, però la nit abans de l'estrena Larson va morir: només tenia 35 anys. Mala sort per a tots, per ell i pels seus seguidors.