Camino a la escuela

CAMINO A LA ESCUELA

(Crítica de cinema)

L'accès a la educació en algunes parts del món és fàcil i en altres no ho és gens. Tot i així hi ha pares que malgrat les dificultats fan l'impossible perquè els seus fills s'eduquin, sabent que és l'única porta que se'ls obrirà cap a un món millor. En correspondència hi ha fills, nens, que fan esforços que els que estem a la banda còmode del món no suportaríem. Aquest documental va d'això. Quatre mostres en diferents parts del món, del difícil que és poder arribar a l'escola.

Jackson, 11 anys, és de Kenia i viu en una cabana de troncs i sostre de fang amb la seva família, al mig de la sabana: pare, mare i cinc germans petits. Ajuda a casa, però cada matí a dos quarts de sis ell i una germaneta, vestits amb el jersei blau elèctric d'uniforme de l'escola, emprenen un viatge de 15 km. que els pren dues hores. Com ho poden fer tan de pressa? Corrent; no caminen corren. A més han d'esquivar els animals salvatges, especialment les manades d'elefants. Al llarg de tot el viatge el Jackson te cura de la germana petita, ensenyant-li per on han de passar i controlant si el segueix. Cada tarda tornen a casa, 30 km. al dia.

Zahira, 12 anys; viu en una casa d'un poblat del alt Atlas marroquí. Té l'escola a 22 km. que li costen quatre hores de caminada. Sortosament per a ella hi va el dilluns de bon matí i es pot quedar tota la setmana dormint a l'escola. Pel camí troba altres companyes que, com ella viuen en poblats disseminats per la regió. Durant el llarg trajecte tenen cura les unes de les altres.

Carlitos, 11 anys. Dels quatre protagonistes deuen ser la família menys pobre, doncs tenen terra i ramats, cosa que els obliga a viure al mig de la Pampa argentina, a 15 km. de l'escola. Per sort tenen cavalls (qui no a la Pampa) i el trajecte el fa muntant acompanyat de la Micaela, la seva germana petita que cavalca a la gropa, sense sella, agafant-se amb les manetes a la jaqueta del seu germà. El viatge, no exempt de perills, els pren dues hores d'anada i dues de tornada.

Samuel, 13 anys, indi de la zona del golf de Bengala, discapacitat, sense mobilitat. No viu lluny de l'escola, 4 km. però el viatge li costa una hora i quart, assegut en una estranya cadira de rodes —un sillonet de plàstic d'aquests de platja muntat sobre les restes d'una cadira ortopèdica— que empenyen els seus dos germans petits, molt petits, l'un tibant des del davant i l'altre empenyent des del darrera. El trajecte està impracticable, pedres, sorra, inundat, atapeït de trànsit al final... molt indi.

Si les demés històries et poden emocionar per la tendresa que es desprèn de la manera en que s'ocupen uns germans del altres, o la solidaritat entre les amigues, aquest et fa pujar les llàgrimes per la duresa del viatge, un viatge impossible que fan cada dia dues vegades aquests tres nens amb un únic objectiu: poder acudir a escola i aprendre.

Penso que Pascal Plison, l'artífex del projecte, ha fet un molt bon documental que ha remogut consciències. Alguns crítics s'han queixat de no sé quins aspectes, segurament tècnics. Altres l'han posat pels núvols. Jo em quedo amb aquests últims perquè en realitat no estàs veient una pel·lícula; t'estan mostrant una realitat que et commou. A més jo l'he trobat molt ben feta, amb uns paisatges espectaculars i una música preciosa. És premi Cèsar 2014.

No us la perdeu, aneu a veure-la, i si teniu canalla —fills, nets, nebots— a partir de sis anys, preneu-los. Val la pena que vegin que la vida no és tan fàcil. Vaja, per alguns no ho és gens.