L'EFECTE
(a la Sala Beckett)
Lucy Prebble és una
dramaturga anglesa que no perd el temps. Amb poc més de trenta anys ja porta
escrites una pila d'obres per cine, teatre, televisió i fins i tot videojocs.
Ara està acabant una sèrie per la HBO, quasi res. L'Efecte és la seva última
creació teatral i ha guanyat una pila de premis. Carol López és una directora i
escriptora catalana que ja enyoràvem perquè últimament no sabíem massa coses
d'ella; és la directora d'aquesta obra. Ben tornada!
La depressió diuen
que és la malaltia més estesa en l'anomenat món occidental, i per això és un
negoci molt rendible per la indústria farmacèutica. Dos joves voluntaris participen
en l'assaig clínic, de quatre setmanes de durada, d'un nou fàrmac antidepressiu
que augmenta la dopamina a l'organisme. Com en tots els assajos l'un pren la droga
i l'altre només placebo (?) però ells no ho saben... Estàs trista o deprimida?
li pregunta la doctora James (Montse Germán) a la Connie (Nausica Bonnín) que
ha entrat a l'experiment el mateix dia que Tristan (Pau Roca), un xicot trempat
que participa a l'experiment per diners; ja és un veterà en aquestes feines i fins
i tot sap on anirà amb aquests diners. El Dr. Tom (Paul Berrondo) és el director
del projecte que només apareix per donar directrius i que antigament va estar relacionat
amorosament amb la Dra James...
El que en principi
sembla una obra sobre medicina es converteix en una d'amor, i una de les moltes
preguntes que podríem fer sobre el tema és:
té l'amor capacitats curatives? La resposta se l'ha de buscar cadascú.
perquè jo no tinc la bola màgica.
Magnífica escenografia
de Paula Bosch en una Beckett a tres bandes convertida en una asèptica sala,
sinó d'hospital, sí de consulta; la il·luminació de Luis Martí, blanca, freda,
hi ha ajudat moltíssim. Molt bona direcció de Carol López que ha sabut combinar
moments difícils, secs fins i tot cruels, amb d'altres onírics, com el ball
—tutú inclòs— de la Nausica que ha sabut transitar amb solvència entre la
duresa i la tendresa que li reclamava el paper. La resta dels actors també molt
bé, de menys lluïment el de Paul Berrondo, comparat amb del Pau Roca, brillant
com sempre. Destacat també el de la Montse Germán, un personatge que m'ha fet molta pena, doncs treballava en un tema del que n'era víctima. L'únic però, pel meu gust, és que possiblement s'hauria pogut escurçar una miqueta, doncs en l'últim terç ha decaigut una miqueta perquè m'ha semblat que s'allargassava.
Vull acabar dient
que m'agraden les sales polivalents en les que no sempre s'han d'interpretar
les obres a la italiana. Quan són petites com la Beckett donen molt joc sense perjudicar
l'acústica, ni quan l'actor que parla et dona l'esquena. Sala plena fins a la
bandera i m'atreviria a dir —pel que he vist dins la caixa de Farias— que els
assistents han estat força generosos en això de la taquilla inversa. Llàstima
que les entrades no siguin numerades. Les persones que ja som grans, mig
sordes, miops, amb sense capacitat de córrer per agafar un bon seient per culpa
d'uns pulmons socarrats pel tabac i l'alcohol, patim per agafar un bon seient, però no per
això deixarem d'assistir al teatre. Estem fotuts, però som tossuts (i perdoneu
la rima).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada