Somni Americà

SOMNI AMERICÀ

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Acabada la Primera Guerra Mundial, els EEUU viuen una època esplendorosa,  un moment en que qualsevol persona que treballi dur pot arribar a on es proposi (això els van vendre, i en part era cert). És l’American Dream, el Somni Americà. Però jo en aquesta obra hi he vist l’Amèrica a partir de l’any 29, la del crac, de les males collites, els desnonaments per part dels bancs, l’enderrocament de granges i les emigracions cap a California, o sigui El Raïm de la Ira (Stenbeick), La Ruta del Tabac (Caldwell) o Carnivale (la sèrie de TV de Daniel Knauf, imprescindible), per citar-ne alguns.

L’acció ens situa en un drugstore galdós enmig d’un desert americà. Il·luminació freda a base de fluorescents que fan el ruc, gènere per terra (sacs de patates, paper de wàter), cadires i taules patètiques, brutícia... El personal no és millor: un amo indolent, una pobre prostituta que explica que havia ballat en els millors salons, el venedor de diaris tolit, un pòtol que predica no se sap quina paraula (no havia vist mai uns peus tan bruts al teatre) i altres personatges atrapats en aquell local que està a punt de rebre les caterpillars que l’han d’enderrocar. Cadascú te la seva història, però tots un denominador comú: són uns perdedors en un país i una època en que quasi tot està perdut.

Una idea bona que no ha s’ha acabat d’arrodonir, pel meu gust. Hi ha hagut coses que m’han grinyolat —com la irrupció de la Blanche del Tramvia; preferia els personatges que no tenien nom conegut i que jo he aplicat a la meva manera a perfils recordats de les novel·les de la època—.Per altra banda hi ha hagut coses que he trobat magnífiques, com el moment en que el venedor de diaris esguerrat —magnífic Bernat Quintana, per a mi el millor—vol convèncer a la noieta prenyada (d’un altra) per anar a viure junts i fer-se una casa, tot i no tenir ni un centau ni una iarda per construir-la.

Una altra cosa que tampoc m’ha acabat de convèncer és la posada en escena a la italiana a tot el llarg del Lliure de Gràcia. Ha quedat desmesurat i d’una punta a l’altra es perdia visió i audició. Al meu entendre no és una obra rodona, però tampoc un fracàs com alguns han volgut fer veure. En una escala de 10 jo li dono un 6. Bona entesa entre la Kompanyia i les Antonietes, sota la direcció d’Oriol Tarrasón. La sala plena i el públic ha aplaudit amb ganes.