ELS DOMICILIS DE LATUNG LA LA
(en un pis del carrer Balmes de Barcelona)
Per sort cada vegada es fa més teatre
—partint de la base que teatre és qualsevol mena de representació davant d'un
públic— "diferent", alternatiu, performance,
d'objectes... poseu-hi els noms o etiquetes que vulgueu que els creadors faran
el que volen fer. Un teatre que necessariament ha de ser de proximitat perquè a
més de tres metres no es veuen els detalls, i els detalls són molt importants,
bàsics diria jo. Si un cotxe de joguina de color taronja avança lentament amb
una sardina lligada al sostre i la sardina treu bombolles per la boca... ho has
de veure de prop. Fins i tot els més curts, els del PP saben que una sardina fent bombolles
de lluny no val la pena ni mirar-se-la.
Avui he vist ELS DOMICILIS DE LATUNG LA LA,
un espectacle que te tots els ingredients per ser poc convencional. Per
començar no hi ha text, però sí poesia —Joan Brossa ho trobaria el pa de cada
dia—. No el fa una companyia tal com s'entén normalment, sinó un matrimoni i
els dos fills de 10 i 8 anys, ajudats per un amic músic. Mouen objectes ben poc
comuns, com un funicular, peten globus (de color taronja), donen menjar a unes
cabretes que estan en fila índia, hi ha pianos de joguina que s'enlairen cap al
cel abduïts per globus (de color taronja) que al final també peten (destí
natural d'un globus).
Quedes rodejat per un món màgic i oníric que
et transporta, en un potent salt enrere, a la infantesa. Això és el que m'ha passat a
mi. Un món en el que només hi ha dos colors: el blanc immaculat de les parets i
sostre de la casa on es fa la representació, i el taronja. Passa el mateix amb
el vestuari: la família (pare, mare i fills) vestits impecables de cuiner, inclosa
la Toque Blanche, el gorro de cuiner,
només amb el toc taronja del davantalet. El músic, com que no és de la família
va a l'inrevés, tot taronja.
Un crític ha dit: El llenguatge teatral
d'Ymbernon es basa en la poètica d'escenes i situacions. Hi estic d'acord sense
saber massa el que vol dir, però us juro que les escenes que veiem i les
situacions són realment poètiques, i ara una frase del propi Ymbernon, que
aquesta entenc a la perfecció "tot el que sé ho he après a l'hora del pati",
però jo hi afegiré més coses perquè tots dos som d'Igualada i li conec els orígens.
El seu pare, l'Àlvar, és un gran artista i mestre, i aquestes coses
s'encomanen, per gens i per contacte, i per si fos poc, la mare de la seva
dona, l'Elisabet, és pintora. Família d'artistes...
La representació es fa al pis del carrer Balmes
que és el seu estudi. Val la pena veure'l, tot blanc i ple de coses taronja. Al
entrar et fan descalçar i posar uns mitjons... si ho heu endevinat, de color
taronja. No es paga entrada, funciona per taquilla inversa. David Ymbernon, la
seva dona Elisabet Augé i els fills Dadà i Daida s'encarreguen de la funció i
Xavi Lloses hi posa la música en directe.
Us recomano anar-hi. Aquest març i abril
faran una pila de sessions. Trobareu la informació per internet posant Els
Domicilis de Latung La La.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada