L'ALÈ DE LA VIDA
(a la Sala Muntaner)
David Hare és un
dramaturg anglès reconegut tan en el món del teatre (Celobert) com en el del
cine com a guionista (El Lector). Quan a l'any 2002 es va estrenar L'Alè de la
Vida al West End londinenc se'n va
muntar una de bona per aconseguir les primeres entrades, expectació augmentada
per qui eren les dues protagonistes: Judi Dench i Maggie Smith.
Tornant a Barcelona,
aquí també hem tingut la sort de comptar amb dues molt bones actrius que han
donat "cos" a les dues dones enfrontades: Mercè Arànega i Anna Güell
dirigides per Magda Puyo, una directora especialista en afinar.
Estem al sud d'Anglaterra,
en una illa prop de la costa a la que només s'hi pot accedir per ferry. Dues
dones madures es troben; només s'havien vist una vegada en tota la vida, i
encara de manera fugaç. Què tenen en comú? Doncs una d'elles ha sigut l'amant
del marit de l'altra al llarg de vint-i-cinc anys. Ara cap de les dues té
l'home que se n'ha anat a viure a uns quants milers de milles lluny, a Seattle,
EEUU, amb una joveneta. La visitant es despista i perd el ferry, cosa que la
obliga a quedar-se tota la nit. Serà una vetllada llarga i sortirà de tot.
Aquesta vegada la
Sala Muntaner l'han posat a dues bandes separades per un empostissat de fusta
que recordava aquests passeigs de balneari marítim. En els canvis d'escena en
que la sala quedava a les fosques hi havia una il·luminació subterrània que venia per les escletxes.
Efectiva. A escena quasi res, dues cadires i tres puf. En el transcurs d'aquest
dia i una nit, les dues actriu han mantingut un pugilat que ha acabat en empat,
totes dues molt en el seu paper; bon càsting.
La Muntaner força
plena d'un públic de diumenge a la tarda; moltes dones i grups d'amigues. Homes
pocs; devien fer pilota i ja se sap, el primer és el primer. Bona tanda d'aplaudiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada