PERDUTS

PERDUTS

(al Aquitània Teatre)

          Ahir em van fotre la bleda al clatell. Vaig anar a l'Aquitània a veure Perduts, una comèdia de Ramon Madaula. A poc de començar vaig tenir una sensació de dejà vu, però no en vaig fer massa cas. A continuació em vaig dir internament "cony, Madaula, aquesta manera de tirar endavant la comèdia ja l'has fet servir alguna vegada", i al cap de pocs minuts em vaig adonar que l'obra ja l'havia vist.

          Arribat a casa, i després de sopar una magnífica truita de camagrocs, vaig escudellar el meu blog —l'edat no perdona i m'haig d'ajudar de skills per recordar coses— i sí; l'havia vist, però sota un altra nom: Ignots, fa quasi un any i mig a El Maldà, o sigui que si a algú li interessa llegir la ressenya, punxeu aquí https://bit.ly/2I8mWsK . Els actors no són els mateixos però també ho han fet bé.

          El que no tinc clar és si és ètic donar el mateix berenar només embolicat amb diferent paper de plata, canviant el nom i sense advertir al públic. Tampoc el perquè de Ignots a Perduts, dues paraules que signifiquen coses força diferents. Ara no sé si demanar que em tornin els quartos o deixar-ho així i no perdre el temps. Un dubte no tan transcendental com el de to be, or no to be, però que també té allò...

Ignots

IGNOTS

(a El Maldà)

          Una altra comèdia del fins ara només actor Ramon Mdauila, i en poc temps de diferència. El sabadellenc "s'ha passat" a la dramatúrgia i penso que amb bon peu. Jo el primer que li vaig veure com a autor va ser Coses Nostres, ara fa exactament dos anys a la Sala Atrium, un drama del que se'n va sortir amb nota. A la Sala Muntaner encara estan fent L'Electe, una comèdia molt reeixida, i ara al Maldà la tercera.

          Dos companys de feina arriben a un cert grau d'amistat a base de dies i dies de compartir dinar en el restaurant de menú proper a l'empresa. Dos homes de mitjana edat que parlen de banalitats, del cabrons que són els seus superiors i una mica de la família i la canalla. De mica en mica traven una certa amistat i queden per sopar els dos matrimonis, i a partir d'aquí i d'un cert morbo envers a les dones alienes es proposen un repte, una mena d'aposta que els portarà a transitar per territoris ignots, i d'aquí ve el nom de la peça.

          Madaula és un murri, i a més d'escriure bé, té la punyeteria —penso que molt necessària en les comèdies— d'anar inserint tocs banals, però molt reals i d'actualitat. Un exemple, la dona d'un dels protagonistes és herbolària i la conya sobre els beneficis de certes plantes queda ben palès, o l'advertència de l'un, desaconsellant-lo d'apuntar a la nena a bàsquet. "Et passaràs els putes fins de setmana portant-la a competicions per totes les comarques de Catalunya".  Que ningú esperi una comèdia d'embolics, entrades i sortides per multitud de portes, personatges glamourosos d'alta comèdia fumant en broquet... no. Són dos paios d'allò més vulgar que, volgudament o no, s'han posat en un bon embolic deixant anar les seves fantasies.

          Obra senzilla sense escenografia, una taula de restaurant, ni il·luminació especial; de vestuari el normal de dos empleats, un dia jersei i l'altra americana, o sigui que no necessita de res... excepte dos actors que t'ho facin creure, perquè en aquest tipus de comèdies les mancances no es poden tapar amb smokings els homes i vestits fastuosos les dones. Aquí es treballa a pit descobert, i penso que Josep Julien i Marc Rodríguez ho han clavat, sota la direcció del mateix Madaula.

          A mi m'ha anat de conya esponjar el cor, els pulmons i el cervell, i és que al teatre, obres com aquestes penso que són necessàries per descansar de coses fortes com Boscos, que vaig veure ahir, i La Maternitat d'Elna, que veuré demà. Una mica com allò del reposo del guerrero, i que ningú em mal interpreti, sisplau. Una obra per ser menor, no té perquè no ser excel·lent.

L'Electe

L'ELECTE

(a la Sala Muntaner)

          ¿No us ha passat mai que feu un repàs a la cartellera i us sembla que ja ho heu vist tot, i que no hi ha res que us interessi? Com que tens ganes d'anar al teatre —els addictes necessitem la dosi— fas un segon repàs i et dius "aquesta" sense massa il·lusions, i aleshores tens la gran sorpresa, patapaff! i surts fent la onada, i a sobre la gent et mira estrany pel carrer. Doncs això m'ha passat amb L'Electe.

          Es tracta d'una comèdia en el més pur sentit de la paraula, i com a tal, plena de picades d'ullet a l'actualitat de casa nostra.

          Falten menys de cinc hores perquè el president electe de Catalunya faci el seu discurs d'investidura davant la cambra que l'ha de ratificar. Tot està a punt. Tot? (sembla un conte de l'Astèrix). Bé hi ha un petit problema, el candidat és incapaç de tirar endavant la seva locució sense sofrir un atac de "picor al nas", diu ell, en realitat fa unes ganyotes horribles. Després de consultar a un otorrino li toca el torn a un psiquiatra, que comença a investigar en el més profund del seu jo.

          Ja he dit que és una comèdia i així està escrita, però tot i que coqueteja amb la farsa, es manté per sota de la línia gràcies a dues persones llestes: l'autor, Ramon Madaula que ha aconseguit de no passar-se i Jordi Casanovas, que l'ha dirigit i l'ha contingut just per sota d'aquesta línia. Ramon Madaula, que a més d'autor fa el paper de psiquiatra, és un paio intel·ligent que ha tingut la visió de no dirigir-se a ell mateix, i mira que ha de ser temptador amb un text així. El resultat està a la vista. Roger Coma, el candidat a 135è president de la Generalitat a tret la seva millor vis còmica i ho ha clavat. Les seves ganyotes psicosomàtiques són d'antologia i feia patir de collons veure com torçava el nas i la boca en uns exercicis impossibles.

          Marginalment a la trama central, ha rebut tot déu, assessors, familiars, metges i psicòlegs, la oposició, la banca, la corrupció i la mare que els va parir, però tots molt com de passada, sense entretenir-se ni repetint mai el gag per reforçar la seva gràcia —cosa que així mai s'aconsegueix—. Fins i tot ha sortit el dijous gras (segons l'electe) o llarder (segons el psicòleg). "El dijous gras botifarra menjaràs" diu el polític. "El dijous llarder botifarra menjaré" diu el doctor, i així amb un pugilat d'aquesta categoria ha anat fluint l'obra.

          Una Sala Muntaner plena ha respost amb riallades i al final amb aplaudiments llargs i sonors, i és que l'obra s'ho mereix per una boníssima direcció i les actuacions dels dos protagonistes. Per cert, una escenografia clavada pel que podria ser el despatx d'un dirigent polític important. No us la perdeu.

Coses Nostres

COSES NOSTRES

(a la Sala Atrium)

Ramon Madaula és un d'aquells actors que penso que la gent que ens considerem amants del teatre ens l'estimem. Perquè? Doncs per la seva trajectòria, perquè sap ficar-se en els personatges que interpreta i els defensa amb dignitat i savoir faire, com dirien els francesos; al menys a mi, és un actor que no em defrauda. Ara s'ha posat en l'ofici de dramaturg, i penso —vaig pensar, quan me'n vaig assabentar— que els tenia quadrats, que és una manera molt catalana de dir que es té valor. Només per això, felicitats. Vist des de fora —perquè cadascú se sap el seu— la postura còmode era no embolicar-se ni ficar-se en llibres de cavalleries i continuar fent d'actor i així fer bullir l'olla, però hi ha gent que quan tenen inquietuds no poden parar. Benvinguts.

Després d'aquesta declaració de principis i havent vist l'obra ja puc dir que el de Sabadell se n'ha sortit amb nota, de la qual cosa me n'alegro. Coses Nostres és quasi un thriller de teatre dins el teatre; potser m'he passat un pèl qualificant-lo de thriller, però tampoc massa. En una escenografia molt correcte, representant una sala d'assaig o pre-lectures d'un teatre, un teatre públic, es troben dos antics coneguts: el director del esmentat centre i un crític de pes, un periodista cultural de referència. De seguida es palpa un ambient tens, molt ben aconseguit, doncs ambdós personatges estan controlant les distàncies, com dos boxadors en el primer assalt, però la conversa avança i descobrim que el crític es va carregar l'últim muntatge del director, i ho va fer amb malvolença, segons el regidor o amb valentia per fer-lo reaccionar del seu endropiment, segons el crític.

I aquí comença un debat, interessantíssim, sobre el què és bo i el què és dolent en art. Com es determina la qualitat d'una manifestació artística? Quins paràmetres es fan servir per determinar "la qualitat"? Hi ha crítics que són Déu, o pretenen ser-ho? Tan poder tenen o pretenen tenir? Aquest és el fil filosòfic que ens obliga a posar-nos el dit al front —o el puny a la barbeta si sou més de Rodin— i fer-nos pensar, però l'obra només amb aquesta trama seria avorrida, una conferència amb dos ponents, i per això Madaula ens ha servit intel·ligentment una trama que ha fet avançar l'obra sense obviar aquest debat tan antic com el món —tot i que alguns autors sostenen que la prostitució és anterior—.

Peça molt ben dirigida pel mateix Madaula amb un Albert Pérez (com a crític) i Raimon Molins (com a director del teatre públic) perfectes en els seus papers. A mi m'han convençut. Un aclariment, en la foto que il·lustra aquesta crònica, el de les ulleres no és Harry Potter, és en Molins. I ara permeteu-me algunes especulacions, que segur que en sortiran. L'obra ens parla de personatges reals del món teatral català? El director existeix? I el crític? Segur que sortiran "enterats" que ens ho aclariran. A mi se me'n refot perquè l'únic que m'ha interessat és l'obra que m'ha agradat molt, i si algú s'hi veu representat i te la cua de palla, ja s'ho farà.

Per acabar, jo modestament des del meu blog en que faig de crític aficionat, vull declarar que el que escric intento fer-ho en el més gran respecte envers als creadors, respectant el valor que tenen de despullar-se davant el públic i raonant les meves valoracions fins allà on sóc capaç, però admeto que encara no he descobert quins paràmetres hi ha per determinar la qualitat artística. Això és molt subjectiu i em temo que serà així per molts i molts anys, a no ser que els de Google facin un invent dels seus, i no sé si m'ho creuré.