L'Art de la Comèdia

L'ART DE LA COMÈDIA

(al TNC, però podria ser en qualsevol teatre i amb qualsevol obra)

Aquest passat dissabte dia 4 vaig anar al TNC per veure L'Art de la Comèdia, una peça clau de les moltes que va escriure el gran Eduardo de Filippo, aquest monstre de la Commedia all'Italiana, aquest home que va fer de tot en el teatre, fins i tot debutar amb quatre anys. Lluís Homar, en els papers de Oreste Campese i també de director de l'espectacle ens va oferir una d'aquelles grans nits de teatre que de tan en tant —molt de tan en tant— podem trobar els aficionats. Jo la vaig veure quan es va estrenar i en vaig fer la ressenya en aquest mateix bloc http://bit.ly/1y8wKM5 , però hi vaig tornar per portar-hi alguns dels meus néts; els volia transmetre la meva devoció per aquest tipus de teatre, i val a dir que ens ho vam passar mot bé. Llàstima...

Llàstima d'un imbècil que seia a la fila 2 núm 9, un home caucàsic de mitjana edat —física, no intel·lectual—. Abans de titllar-lo d'imbècil m'ho he estat rumiant una bona estona perquè el volia insultar, però amb una injúria que no fos excessiva, i la paraula imbècil m'ha semblat proporcionada. Li podia haver dit cretí, idiota, nici, llondro, ceballot, betzol, totxo... fins i tot fill de puta li hauria pogut dir —en la accepció que el DIEC utilitza per adjectivar de mala persona—. Sí, d'insults no ens en han de faltar per anomenar al personal que no sent el més mínim respecte per a les persones que fan la seva feina (actors) i les altres que han pagat per veure i escoltar als anteriors (espectadors).

El carallot del que parlo no se li va acudir altra cosa que, a mitja representació, obrir el telèfon mòbil i consultar-lo abastament. Deu ser un idiota molt important per no poder estar-se dues hores sense assabentar-se del que passa al món, o al seu món. Es possible que pensi —tot i que em costa imaginar-lo capaç d'exercir la facultat de concebre idees— que no el veu ningú, que no molesta als veïns amb aquella llum tan blanca que deixen anar aquesta mena de ginys, que no destarota als actors que des de l'escenari veuen com a la il·luminació que ha creat el tècnic de llums —en aquest cas un Ignasi Camprodon genial—, s'hi afegeix el d'un aficionat que no te ni idea d'aquest creatiu ofici i empastifa lumínicament un espai pensat mil·limètricament per crear un efecte determinat.

Em sap greu no haver conegut tal personatge —quan va acabar l'obra va fugir escales amunt com un esperitat i no el vaig poder renyar—, però ara, amb la distància que donen les hores passades, penso que segurament no hauria valgut la pena malgastar saliva per parlar-hi. Potser per escupir-lo no hauria sigut un malbaratament, però vist amb calma, val més no embolicar-se amb estúpids. Jo tinc una tècnica per resoldre casos d'aquesta categoria i quedar-me descansat: em dic interiorment "que el donin pel sac" i em quedo la mar de bé. De vegades hi afegeixo un mot que —demano disculpes— no és normatiu, però que a mi em funciona: capullo...