Ragazzo

RAGAZZO

( a la Nau Ivanow)

El juliol del 2001 es celebrà a Gènova una cimera del G-8, reunió periòdica dels principals caps d'estat del món per discutir sobre temes econòmics i polítics. Era el principi de l'anomenada "globalització". El govern italià ho va organitzar com el cul, inundant la ciutat amb 30 mil policíes i exèrcit. Berlusconi va ignorar una llei bàsica: a més policia més provocació i el dia 20 va morir un jove manifestant antiglobalització, un ragazzo de 23 anys, Carlo Giuliani, en mans de les forces de seguretat. Fins aquí els fets històrics.

Ragazzo és una obra de teatre escrita i dirigida per Lali Álvarez que ens parla d'aquests fets, però no els relata com si fos un atestat policial, ni la reflexió d'un grup de determinada opció política, ni el relat d'un historiador; ens ho explica la persona assassinada, i passa com en les novel·les escrites en primera persona, que són molt més convincents que les que ho fan en tercera omnipresent.

Comença l'obra amb el ragazzo dormint en el que sembla un pis o magatzem okupat. Es desperta i ens explica que ha somiat en estàtues, estàtues de pedra; ell no vol ser una estàtua, ell vol ser una persona viva. Aquesta és una metàfora que ens trobarem al final. Es fa cafè i ens explica el que està passant al carrer amb una passió i energia corresponents als seus vint i pocs anys. Es desdobla en un orador públic emparrat damunt una taula i fent una arenga en italià —per cert un italià boníssim—. A casa es fa una amanida sense parar d'enraonar; és hiperactiu i li agrada comunicar. Com que no calla, de vegades no troba la paraula i busca un sinònim com pot "allò que fan els fusters quan serren" i continua, i de sobte li ve la paraula, atura el relat i diu "serradures", i continua. Aquest és un recurs molt bo que utilitza l'autora, ja que dona molta naturalitat a l'història. Al llarg dels 90 minuts de l'obra assistim a una crònica representada del que va passant al llarg de tres dies, fins que li engeguen dos trets al cap, li passa per damunt dues vegades una furgoneta policial i li esclafen el cap amb una pedra. El ragazzo és mort, però tot i així acaba retransmetent el que li fan els companys per mirar de salvar-lo, com taponar-li els forats perquè no es dessagni... S'ha de ser de pedra, com una estàtua, per no emocionar-se i indignar-se a mida que avança la representació.

Jo coneixia la Lali com a ajudant de direcció (Sé De Un Lugar), però aquesta és la primera obra com a dramaturga que li he vist, i he quedat flipat de la qualitat del text i la maduresa del plantejament. Felicitats noia! A més l'ha dirigit amb contundència i com he dit abans la posada en escena és molt atrevida i força trencadora. La il·luminació de Núria Solina ha creat un ambient fantàstic per a cada moment i per acabar la interpretació d'Orial Pla (família d'artistes) ha estat brutal. Ho ha donat tot en una hora i mitja molt física. Segur que acaba rebentat per la tensió suportada.

Llàstima que aquest diumenge 28 faran la última representació. S'ha de pressionar a les sales de Barcelona perquè la programin i també les del circuit off d'alternatives de Catalunya. Una joia així no es pot perdre.

P.D. No us podeu imaginar el que representa per un crític, ni que sigui aficionat com jo, anar a l'estrena d'una "amiga", sabent que després haig de fer la ressenya i dir, sense enganyar, el que m'ha semblat. Dies com avui que surts com flotant, són per anotar-los a l'agenda i el primer que fas a la sortida és esperar l'autora i abraçar-la, i mostrar-li agraïment per poder dir la veritat sense embuts. Avui ha estat un dia d'aquests. També gràcies a "l'espectador" que em va avisar que no me la perdés. Rédeu que content estic,