El Carrer Franklin

EL CARRER FRANKLIN

(al TNC)

El Carrer Franklin és un disbarat, però no perquè sigui un bunyol (paraules sinònimes al diccionari), sinó en el sentit de bogeria, d'obra sortida de mare, una comèdia —potser hauria de dir una farsa— d'aquelles d'embolica que fa fort, o si ho preferiu de fot-li que és de Reus. És una pura disbauxa que m'ho ha fet passar bé, m'ha divertit mentre interiorment em deia "quins collons que tenen". La Lluïsa Cunillé , com a autora, s'ha despatxat a gust, i el Josep Maria Miró com a director també.

Segurament que de l'obra se'n poden fer varies lectures, però avui no disposo de temps, vaig a la carrera, o sigui que tiraré pel dret. És d'aquelles peces que dubto es puguin fer diferent de com s'ha fet al TNC; sense l'escenografia de luxe d'avui signada per Enric Planas.  D'aquelles que no hi falta de res, i a fe que l'escenari semblava a cal Quica, doncs era un desnonament i tot el mobiliari, i no n'hi havia poc, estava al carrer, al carrer Franklin, naturalment. Una nevera, un piano, una bombona de butà, un sofà, una mare de Déu de Montserrat...

I els personatges? Doncs un transvestit (gran Albertí) que dona classes de piano (bolero, tango i cuplet), el seu home, un taxista que si pot es passa el dia fent el vermut amb olives, la cunyada activista anti desnonaments a qui se li amuntega la feina per culpa dels temps que correm, el director del Banc Central i una neboda de Margaret Tatcher que porta les cendres de la tieta dins una urna. I que fan? Doncs fan de tot, el ruc principalment, però el fan molt bé. Entre altres coses canten, com Pujolràs desdoblat de Freddy Mercury en The show must go one, o un impagable Oriol Genís amb una perruca king size cantant el Nessu Dorma de Turandot des de dins d'una nevera. Perquè? Per una vegada faré una mica d'spoiler: perquè estava mort i el conservaven allí, vaja el que es fa a totes les cases del món amb els morts.

Jo m'ho he passat molt bé, però no goso recomanar-la, no sigui que després em preguntin que m'havia fumat. La Sala petita quasi plena. A jutjar pels aplaudiments, diria que el públic s'ha divertit, i ara plego que demà tinc un dia dur. Vaig a Londres a veure una estrena que m'interessa molt i el punyeter avió surt molt dematí.