El Carrer Franklin

EL CARRER FRANKLIN

(al TNC)

El Carrer Franklin és un disbarat, però no perquè sigui un bunyol (paraules sinònimes al diccionari), sinó en el sentit de bogeria, d'obra sortida de mare, una comèdia —potser hauria de dir una farsa— d'aquelles d'embolica que fa fort, o si ho preferiu de fot-li que és de Reus. És una pura disbauxa que m'ho ha fet passar bé, m'ha divertit mentre interiorment em deia "quins collons que tenen". La Lluïsa Cunillé , com a autora, s'ha despatxat a gust, i el Josep Maria Miró com a director també.

Segurament que de l'obra se'n poden fer varies lectures, però avui no disposo de temps, vaig a la carrera, o sigui que tiraré pel dret. És d'aquelles peces que dubto es puguin fer diferent de com s'ha fet al TNC; sense l'escenografia de luxe d'avui signada per Enric Planas.  D'aquelles que no hi falta de res, i a fe que l'escenari semblava a cal Quica, doncs era un desnonament i tot el mobiliari, i no n'hi havia poc, estava al carrer, al carrer Franklin, naturalment. Una nevera, un piano, una bombona de butà, un sofà, una mare de Déu de Montserrat...

I els personatges? Doncs un transvestit (gran Albertí) que dona classes de piano (bolero, tango i cuplet), el seu home, un taxista que si pot es passa el dia fent el vermut amb olives, la cunyada activista anti desnonaments a qui se li amuntega la feina per culpa dels temps que correm, el director del Banc Central i una neboda de Margaret Tatcher que porta les cendres de la tieta dins una urna. I que fan? Doncs fan de tot, el ruc principalment, però el fan molt bé. Entre altres coses canten, com Pujolràs desdoblat de Freddy Mercury en The show must go one, o un impagable Oriol Genís amb una perruca king size cantant el Nessu Dorma de Turandot des de dins d'una nevera. Perquè? Per una vegada faré una mica d'spoiler: perquè estava mort i el conservaven allí, vaja el que es fa a totes les cases del món amb els morts.

Jo m'ho he passat molt bé, però no goso recomanar-la, no sigui que després em preguntin que m'havia fumat. La Sala petita quasi plena. A jutjar pels aplaudiments, diria que el públic s'ha divertit, i ara plego que demà tinc un dia dur. Vaig a Londres a veure una estrena que m'interessa molt i el punyeter avió surt molt dematí.

CARTA BLANCA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

          Avui he anat a veure un assaig obert sense saber què anava a veure. La única pista que tenia era la del programa general del Lliure que deia “deixem a les seves mans (per Lluïsa Cunillé) l’elecció d’un petit projecte per al Lliure de Gràcia on ella escollirà el què, amb qui i com”, o sigui res de res.

          L’escenografia, el que hem vist al entrar a la sala, era cinc cadires i quatre faristols, res més. Després de dir-nos educa-dament que escanyéssim els mòbils ha entrat un quartet de corda i una noia abillada amb un vestit i barret molt vistosos. El quartet s’ha arrancat amb un preludi, però la noia estava a tres quarts de quinze i els pobres músics l’han hagut de repetir i repetir, fins que ella ha baixat dels núvols i s’ha posat a cantar.

          I així ha continuat la cosa, explicant històries i principalment cantant cuplets en català i en castellà, jo diria recollits d’aquí i d’allà. El músics, una noia i tres nois, boníssims, també participaven en la conya. La cantant amb gran domini de la veu, de la mímica i fins i tot del cabaret, un excel·lent: ha cantat, des de flamenc fins a chanson, ha fet veure que es despullava, s’ha passejat entre el públic... Per un moment he tancat els ulls i m’ha semblat que estava al Llantiol.

          Conclusió, és un espectacle menor, ni Ibsen ni Williams, però refrescant i divertit. Tothom ha aplaudit molt. Al ser un assaig no sortien a saludar, però els hem fet sortir.

          P.D. A pocs minuts d’haver començat l’espectacle, s’han encès els llums i una regidora ens ha demanat que abandonéssim urgentment la sala, que hi havia una emergència i hem estat una estona al carrer públic, músics i soprano mentre sonava una sirena, però no ha estat res. Era un simulacre, que es veu que de tan en tant n’han de fer un, però tothom s’ha pensat que formava part de l’espectacle.