The Dreamers

THE DREAMERS

(al St. James Theatre de Londres)

Em sembla que m'estic estovant perquè he agafat un vol per anar a Londres per culpa (o gràcies) a un poema de Siegfried Sassoon: Soldiers are dreamers; when de guns begin they think of firelit homes, clean beds and wives. (Els soldats són somiadors; quan les armes comencen, pensen en llars il·luminades pel foc, llits nets i esposes). Això diu una part del poema. A que és bonic i a la vegada terrorífic...

A partir del poema i aprofitant que era el centenari del desastre de la I Guerra Mundial, dos músics molt joves, James Beeny i Gina Giorgio van composar la música i esbossar el que seria el musical The Dreamers, estrenat el 30 de juny al St. James Theatre i dirigit magistralment per Mark Piper. Curta vida per una obra tan bona, ja que cau de la cartellera dissabte dia 11. L'obra honora als milers i milers de persones que van perdre la vida a la conflagració i també a les persones de la reraguarda, com les dones. No és una obra del tot antibèl·lica, perquè els anglesos tenen en gran honor a l'exèrcit i als seus herois, però hi ha la seva queixa.

Deixant al marge els pensaments filosòfics, l'estructura de l'obra és molt interessant. En un escenari pelat hi ha el conjunt musical (The Virgin Soldiers) al fons de l'escenari, damunt una elevació i al darrere una pantalla on es projecten imatges. Comença per aquí l'obra amb un video explicant els fets de Sarajevo de l'any 14 i l'inici de la guerra. De seguida entren els actors que s'animen uns als altres a allistar-se i al cap de poc ja s'acomiaden de les seves famílies. Més endavant, ja de militars comencen la instrucció, i així anirà avançant l'obra, alternant els quadres de militars i civils, en una dinàmica molt ben aconseguida, repeteixo, sense ni una ajuda d'atrezzo. De tan en tant s'hi incorporen gravacions videogràfiques fetes per personatges rellevants de la cultura anglesa. Per exemple una famosa actriu teatral anglesa (ho sé per un amic meu londinenc), explica el paper de les dones a la reraguarda. Cinc milions van ocupar els llocs dels homes que no hi eren (i que molts d'ells mai van tornar): en hospitals, al carrer fent de policia, portant autobusos... Explicar tota l'obra resultaria pesat i no ho faré; m'imagino que amb les pinzellades que he donat us podreu fer una idea.

Artísticament està molt ben estructurada i d'una execució perfecte. Els sis músics boníssims tots, dos d'ells els compositors. Curiosament és una banda pop, això sí, amb reminiscències celtes: cello, viola, violí, guitarra, baix i teclat. Els actors i cantants excel·lents, destacant en les parts corals; quina enveja em fan en això els anglosaxons; quines escoles deuen tenir... Un exemple, hi surt una nena poc més gran que una néta meva (9 anys) i se l'ha de veure amb quina autoritat actua i com de be canta, a part de que és molt maca, com la meva néta. El vestuari també s'ha de comentar apart: d'una bellesa i un rigor impressionant. La meva feina, quan treballava, era la moda en tèxtil i, sense posar-me galons, conec una mica el tema. Per acabar la il·luminació ho ha acabat de fer créixer tot, que aquesta és en part la seva feina.

Acabo dient que m'ha valgut la pena llevar-me d'hora, com el Guardiola, agafar el primer avió i tornar amb l'últim. A part de veure un espectacle magnífic, he descobert una nova manera de fer musicals pel seu plantejament innovador.

I ara la pregunta. Com es pot finançar una obra que només estarà 12 dies en cartell, per a mi en un dels millors teatres de Londres, amb 21 actors i sis músics? Misteri. Doble misteri perquè l'entrada, una molt bona entrada de les primeres files i centrada m'ha costat 29,50 £. Tot i que la lliure avui està caríssima, per sobre de 1,40, em surt a un preu com els musicals de Barcelona. Em sembla que ni el meu amic londinenc m'ho podrà explicar això.