Puccini y la ensaladilla

PUCCINI Y LA ENSALADILLA

(al Microteatre Barcelona)

Segona crítica del que vaig veure el dissabte al Microteatre Barcelona del carrer Baién 194. Pregunta: què tenen a veure Giacomo Puccini i l'ensaladilla russa? Doncs Puccini va ser un gran compositor italià, i l'ensaladilla russa és... un plat molt bo... i refrescant... i... Res, no tenen a veure res, però... No, no ho penso explicar el perquè del títol.

Quan els espectadors entrem en la petita sala 3, sona l'ària O Mio Babbino Caro (O pare meu estimat) de l'òpera Gianni Schicchi de Puccini. La sala està decorada com si haguéssim entrat en un, teatre i estiguéssim a l'obertura, però de sobte, i amb gran estrèpit, s'obre la porta i entren dos personatges amb voluntat de sinistres, però més aviat patètics. El primer, amb una pistola a la mà, porta jupa negre i la cara tapada amb una màscara... festiva, potser seria la paraula, amb unes plomes de color rosa; una autèntica mariconada de carnaval barat. L'altra no es queda enrere: la seva careta és de Mazinguer Z; sobren les paraules. Dos atracadors amb menys currículum que un ni-ni.

Ens comminaran a entregar tot el que portem de valor, i naturalment els espectadors ens fem el longuis. Ells es discuteixen per tonteries, com que haurien de compartir la pistola, o qui mana, o que si alguna cosa falla perquè no han parlat prou del pla... Són uns atracadors de merda, per dir-ho suau, però de sobte un dels espectador intenta escapar-se i la cosa es complica. No penso dir ni mitja paraula més (de la història).

És una peça àgil, ben trabada escrita per Miguelangel Flores i Txema Torres, dirigida pel mateix Torres i interpretada per Màrius Hernàndez, Francesc Cuéllar i Miguelangel Flores. Una obra que encaixa molt bé en el format Microteatre, tan per la durada com per la temàtica i la manera de tractar-la. Recomanable.