PUCCINI Y LA ENSALADILLA
(al Microteatre Barcelona)
Segona crítica del que vaig veure el dissabte al Microteatre Barcelona del
carrer Baién 194. Pregunta: què tenen a veure Giacomo Puccini i l'ensaladilla
russa? Doncs Puccini va ser un gran compositor italià, i l'ensaladilla russa és...
un plat molt bo... i refrescant... i... Res, no tenen a veure res, però... No,
no ho penso explicar el perquè del títol.
Quan els espectadors entrem en la petita sala 3, sona l'ària O Mio Babbino Caro (O pare meu estimat) de
l'òpera Gianni Schicchi de Puccini. La sala està decorada com si haguéssim
entrat en un, teatre i estiguéssim a l'obertura, però de sobte, i amb gran
estrèpit, s'obre la porta i entren dos personatges amb voluntat de sinistres,
però més aviat patètics. El primer, amb una pistola a la mà, porta jupa negre i
la cara tapada amb una màscara... festiva, potser seria la paraula, amb unes
plomes de color rosa; una autèntica mariconada de carnaval barat. L'altra no es
queda enrere: la seva careta és de Mazinguer Z; sobren les paraules. Dos atracadors
amb menys currículum que un ni-ni.
Ens comminaran a entregar tot el que portem de valor, i naturalment els
espectadors ens fem el longuis. Ells es discuteixen per tonteries, com que haurien
de compartir la pistola, o qui mana, o que si alguna cosa falla perquè no han
parlat prou del pla... Són uns atracadors de merda, per dir-ho suau, però de
sobte un dels espectador intenta escapar-se i la cosa es complica. No penso dir
ni mitja paraula més (de la història).
És una peça àgil, ben trabada escrita per Miguelangel Flores i Txema
Torres, dirigida pel mateix Torres i interpretada per Màrius Hernàndez,
Francesc Cuéllar i Miguelangel Flores. Una obra que encaixa molt bé en el
format Microteatre, tan per la durada com per la temàtica i la manera de tractar-la.
Recomanable.
