ANDRÉ I DORINE
(al Teatre Poliorama)
Felicitats! M'estic felicitant a mi mateix per l'encert
de la meva inauguració de la temporada teatral; és un bon auguri haver començat
per aquesta joia que s'exhibeix al Poliorama de la mà de Kalunka Teatro,
aquesta companyia del País Basc que porta quatre anys rodant aquesta peça de
creació col·lectiva per tot el món, i quan dic tot el món no em refereixo que
un dia van anar a Andorra i un altre a Portugal. Vint-i-tres països! A la
sortida vam coincidir al Viena, el bar de costat del teatre, amb els components
de Kalunka i vam estar xerrant una estona. Em van dir que el país on més havien
actuat era la Xina, vuit gires d'un mes, i d'aquí a poc hi tornen, però anem a
l'obra.
Segurament que tots hem coneguts matrimonis ja grans que
malgrat estimar-se i viure junts, es fan una mica la punyeta i tenen les seves
manies contraposades. Així comença l'obra, real com la vida mateixa. Ell,
escriptor, la molesta a ella violoncel·lista quan tecleja frenèticament la seva
màquina d'escriure, i ella el crispa a ell quan frega les cordes del seu
instrument amb l'arquet. Quan el fill els visita demanen la seva atenció amb exclusivitat,
ell mostrant-li l'esborrany del nou llibre que ha escrit i ella el jersei que
li ha comprat. Mica en mica tota aquesta rutina es capgira; Dorine apareix cada
vegada més desendreçada, i un dia surt del wàter amb les calces als turmells: té
Alzheimer i a André se li enfonsa el món, però es sobreposa i fa l'impossible
per recordar-li qui és i el que han estat l'un per l'altre. Aquest plantejament
és un cant a l'amor de veritat, apel·lant als sentiments i no a la raó iniciant
un viatge llarg i profund a través dels records.
L'escenografia és molt potent i a la vegada kitsh. Una
habitació que recorda aquell teatre de poble on a cada canvi d'escena, amb el
teló abaixat es sentien els cops de martell dels tramoistes, però aquí de
sobte, i amb un efecte de llum l'escena canviava i et trobaves al carrer amb un
André i una Dorine joves, enamorant-se.
A tot això s'ha d'advertir que l'obra és de teatre sense
paraules i de màscares, un espectacle en que els tres actors van coberts amb
una careta rígida, i et sorprèn que sense cap expressió facial i no dir ni
mitja paraula puguin comunicar tants sentiments, però ho fan. L'anomenada
expressió corporal està portada a un nivell increïble i amb el moviment del cos
ho diuen tot. No és d'estranyar que triomfin en països de cultures absolutament
diferents les unes de les altres, perquè la tristesa és trista en castellà o en
mandarí.
La meva dona i jo vam tenir vivint amb nosaltres al meu
pare fins que va morir als 95 anys. No tenia Alzheimer però sí el que s'anomena
demència senil —clar i català, ser molt vell—, i recordo un dia que de cop no
va reconèixer a la meva dona, a qui adorava. És la vegada que he plorat amb més
sentiment de la meva vida. És terrible veure com a les persones estimades se'ls
esborren tots els records per moments; ells potser no ho pateixen, però als del
seu entorn sí. L'escena en que Dorine no reconeix a l'André és emocionant, brutal
per patètica; no explicaré com s'ho han fet, és una sorpresa.
Com he dit abans la dramatúrgia és col·lecitva, els
actors Jose Dault, Garbiñe insausti i Edu Cárcamo han estat genials sota la
direcció de iñaki Rikarte, i per acabar-ho d'arrodonir la música és de Yayo
Cáceres, aquest argentí ciutadà del món que tan treballa per Ron Lalá com per
els Kalunka. El Poliorama ple com un ou d'un públic enardit que ha aplaudit amb
ganes, fent sortir a l'elenc a saludar repetides vegades. Els actors estaven emocionats
per l'acollida, merescuda, molt merescuda. Si no badeu i us espavileu per aconseguir
entrades, teniu temps fins el dia 19 de setembre per veure-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada