MAREMAR

MAREMAR

(al Teatre Poliorama)

          Per a mi de musicals n'hi ha de dos tipus: els que ens expliquen una història mitjançant les actuacions, el cant i la dansa (si s'escau) acompanyats per la música en directe i després els Juke Box, obres com les anteriors però que en contes d'explicar una història fan un repàs dels Greatest Hits d'un artista o conjunt famós; per a mi aquest últim model no és teatre, és una mena de concert teatralitzat.

          Maremar, sens dubte, pertany al primer grup, però per a mi amb una mancança: la música en directe; d'acord hi ha un senyor que toca els timbals i en un moment, molt breu, el violoncel, però això és molt poca cosa. El suport instrumental m'hi ha fet tanta falta, que m'ha fotut l'obra enlaire. Bé, no solament això.

          Si la manca de suport musical m'ha deixar orfe, l'excés de projeccions videogràfiques m'ha fatigat i m'ha embafat. Calia tanta informació? Tan rucs som els espectadors que sense això no hauríem entès el que se'ns volia explicar? Deixem córrer la imaginació, és una eina brutal.

          També m'ha semblat una obra oportunista, en el sentit en que mostrar imatges de pasteres amb dones i infants cremats pel sol i l'aigua de mar ven bé. Lligar-ho amb Pericles Príncep De Tir, de William Shakespeare, m'ha semblat forçat, i aleshores ha passat —o em sembla que ha passat— una cosa terrible: les actuacions de Antíoc, Pericles, Taïsa i tots els personatges m'han semblat histriòniques i amb poca potència Shakesperiana, com si els actors fessin Els Pastorets.

          Tornant a la intenció de lligar l'obra clàssica amb l'actualitat hi ha hagut moments forçats, com en la inclusió de les Corrandes de l'Exili de Pere Quart:

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense di re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

Aquí hem canviat l'aigua per la carena, no és greu..., però més endavant s'ha hagut de mutilar el vers, doncs el moment en que el poeta enyora la seva terra s'ha hagut de suprimir perquè no hauria lligat ni amb saliva dejuna:

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra,

"Com el Vallès no hi ha res".

          En canvi, el que he trobat molt bé ha estat les coreografies d'Ariadna Peya i aquí és on he trobat adequades les projeccions, especialment en les dels naufragis. Veure les imatges de l'aigua desbocada per damunt els moviments dels ballarins m'ha semblat genial.

          Acabo dient que jo tinc un avisador que és infalible: el meu cul. Quan em comença a donar senyals que canviï de posició damunt la butaca, marramiau, i avui m'ha parlat més d'una vegada, això sí, a cau d'orella.

Hazte Banquero

HAZTE BANQUERO

(al Teatre Poliorama)

Reconec que he avui anat al Poliorama amb una certa precaució perquè últimament porto unes quantes obres "de denúncia" i a mi m'agrada la ficció, però al cap de poca estona ja estava entusiasmat com si estigués davant una peça de Shakespeare.

Hazte Banquero és un títol robat a la campanya de sortida a borsa de Bankia —Hazte Bankero, deien els cartells publicitaris—, sortida que els màxims responsables de l'entitat sabien que era una estafa, el robatori dels estalvis de gent treballadora, pensionistes, vídues... L'obra és d'autoria col·lectiva pels grups Xnet i 15MpaRato, adaptat per Simona Levi i Sergio Salgado i dirigit per la mateixa Levi.

L'escenografia és d'una gran senzillesa: al fons una pantalla de projecció on van apareixent dades, i dues taules d'oficina, res més. L'obra comença amb l'explicació de l'actriu Agnès Mateus de l'estructura de la peça explicant-nos que tos els diàlegs estan basats en els textos exactes dels correus electrònics que van aconseguir, i a partir d'aquí se'ns presenten els personatges: Miguel Blesa (interpretat per Albert Pérez), Enrique de la Torre (Josep Julien) i un seguit de directors generals (fets tots per Elies Barberà).

A l'obra es denuncien tota classe de robatoris, abusos de poder i desvergonyiments, tots executats per persones amb noms i cognoms, membres del consell: polítics i desvergonyits del PP, Izquierda Unida, PSOE, CCOO, UGT i la CEOE. Tots dient amen als consells, cobrant dietes de fantasia i remuneracions per assistir a les juntes, i per acabar-ho d'arreglar beneficiaris de targetes black; però a més d'això, tan quan l'entitat era Caja Madrid, com Bankia, estava controlada per la CNMV, el Banc d'Espanya, el FROB, Hisenda, Auditories, el Ministeri d'Economia, el Gobern Central i la Comunitat de Madrid. He fet aquesta relació perquè us adoneu que el tema pot ser indignant, però molt avorrit..., però no.

Simona Levi ha ideat una estructura d'un dinamisme poc comú, amb projeccions superposades a les paraules dels actors, moviment escènic brillant i una mala llet considerable però honrada que ha convertit aquesta "pàgina de balanços" i llista de lladres en una mena de thriller trepidant. A més ha dirigit els actors amb mà sàvia i tan Pérez, com Julien, com Barberà s'han pogut lluir, i a fe que ho han fet. Han estat els tres excel·lents i convincents.

Teatre de denúncia i polític d'altura, amb moments brillants i fins i tot hilarants, però després de deixar anar la riallada, et quedava un gest amargant, un rictus a la boca, perquè et preguntaves com es pot ser tan fill de puta per robar a una pobre vídua els pocs estalvis que havia ajuntat pesseta a pesseta, perquè quan va començar a estalviar encara s'anava amb aquesta moneda. El Poliorama fins a la bandera i els aplaudiments no s'aturaven...

Avui era l'últim dia, em sap greu pels que no l'han pogut veure. Només tres dies és poc per una obra així, però al Grec ja passen aquestes coses. Espero que més endavant es reposarà i els que no l'han pogut veure la recuperin.

André y Dorine

ANDRÉ I DORINE

(al Teatre Poliorama)

Felicitats! M'estic felicitant a mi mateix per l'encert de la meva inauguració de la temporada teatral; és un bon auguri haver començat per aquesta joia que s'exhibeix al Poliorama de la mà de Kalunka Teatro, aquesta companyia del País Basc que porta quatre anys rodant aquesta peça de creació col·lectiva per tot el món, i quan dic tot el món no em refereixo que un dia van anar a Andorra i un altre a Portugal. Vint-i-tres països! A la sortida vam coincidir al Viena, el bar de costat del teatre, amb els components de Kalunka i vam estar xerrant una estona. Em van dir que el país on més havien actuat era la Xina, vuit gires d'un mes, i d'aquí a poc hi tornen, però anem a l'obra.

Segurament que tots hem coneguts matrimonis ja grans que malgrat estimar-se i viure junts, es fan una mica la punyeta i tenen les seves manies contraposades. Així comença l'obra, real com la vida mateixa. Ell, escriptor, la molesta a ella violoncel·lista quan tecleja frenèticament la seva màquina d'escriure, i ella el crispa a ell quan frega les cordes del seu instrument amb l'arquet. Quan el fill els visita demanen la seva atenció amb exclusivitat, ell mostrant-li l'esborrany del nou llibre que ha escrit i ella el jersei que li ha comprat. Mica en mica tota aquesta rutina es capgira; Dorine apareix cada vegada més desendreçada, i un dia surt del wàter amb les calces als turmells: té Alzheimer i a André se li enfonsa el món, però es sobreposa i fa l'impossible per recordar-li qui és i el que han estat l'un per l'altre. Aquest plantejament és un cant a l'amor de veritat, apel·lant als sentiments i no a la raó iniciant un viatge llarg i profund a través dels records.

L'escenografia és molt potent i a la vegada kitsh. Una habitació que recorda aquell teatre de poble on a cada canvi d'escena, amb el teló abaixat es sentien els cops de martell dels tramoistes, però aquí de sobte, i amb un efecte de llum l'escena canviava i et trobaves al carrer amb un André i una Dorine joves, enamorant-se.

A tot això s'ha d'advertir que l'obra és de teatre sense paraules i de màscares, un espectacle en que els tres actors van coberts amb una careta rígida, i et sorprèn que sense cap expressió facial i no dir ni mitja paraula puguin comunicar tants sentiments, però ho fan. L'anomenada expressió corporal està portada a un nivell increïble i amb el moviment del cos ho diuen tot. No és d'estranyar que triomfin en països de cultures absolutament diferents les unes de les altres, perquè la tristesa és trista en castellà o en mandarí.

La meva dona i jo vam tenir vivint amb nosaltres al meu pare fins que va morir als 95 anys. No tenia Alzheimer però sí el que s'anomena demència senil —clar i català, ser molt vell—, i recordo un dia que de cop no va reconèixer a la meva dona, a qui adorava. És la vegada que he plorat amb més sentiment de la meva vida. És terrible veure com a les persones estimades se'ls esborren tots els records per moments; ells potser no ho pateixen, però als del seu entorn sí. L'escena en que Dorine no reconeix a l'André és emocionant, brutal per patètica; no explicaré com s'ho han fet, és una sorpresa.

Com he dit abans la dramatúrgia és col·lecitva, els actors Jose Dault, Garbiñe insausti i Edu Cárcamo han estat genials sota la direcció de iñaki Rikarte, i per acabar-ho d'arrodonir la música és de Yayo Cáceres, aquest argentí ciutadà del món que tan treballa per Ron Lalá com per els Kalunka. El Poliorama ple com un ou d'un públic enardit que ha aplaudit amb ganes, fent sortir a l'elenc a saludar repetides vegades. Els actors estaven emocionats per l'acollida, merescuda, molt merescuda. Si no badeu i us espavileu per aconseguir entrades, teniu temps fins el dia 19 de setembre per veure-la.

Merda d'Artista

MERDA D'ARTISTA

(al Teatre Poliorama)

Piero Manzoni va ser un artista enquadrat en l'anomenat art conceptual —el moviment artístic en que el concepte preval sobre els aspectes estètics; en molts cassos la idea és l'obra en si mateixa—. Manzoni és el que va vendre a preu d'or 90 llaunes que contenien la seva merda*. Amb aquesta base Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez han muntat un musical, relatant la seva vida i l'enfrontament que tenia amb Yves Klein, un altra artista enquadrat en el nou dadaísme.

L'obra l'ha dirigit Alícia Serrat, que junt amb els autors son el mateix equip que van fer Pegados, un dels grans èxits de la cartellera musical de fa uns anys. Jo he anat a veure Merda d'Artista per aquest motiu, però merda! una i altra obres no es poden ni comparar. Em sap greu, però aquesta última és molt fluixa i plantejada excessivament de cara a la galeria.

La posada en escena està bé, amb elements mòbils que ens situen tan al taller de l'artista, com a altres escenaris. La il·luminació i el vestuari, correctes, sense destacar. El problema ha estat en la història i com s'ha explicat, amb un plantejament còmic que ha grinyolat molt per antiquat. Acudits fàcils i un repartiment que m'ha situat a final dels anys cinquanta quan feia la mili, als teatres de revista del Paral·lel on feia de policia militar. Vedette còmica, galán jove, actor còmic... El mateix tractament amb la coreografia. Hi ha hagut un moment que m'ha semblat veure el fantasma de la Carmen de Lirio dalt de l'escenari.

La peça l'han allargat fins a una durada de dues hores artificialment, com en el número "història del art", lamentable, tots els actors disfressats d'una manera patètica. En canvi la música m'ha semblat força bona, i al trio d'intèrprets —piano, contrabaix i percussió— li dono nota alta.

Per acabar-ho d'espatllar, el Poliorama —a mitja entrada justeta— estava envaït d'un públic cridaner i de riallada incontrolada, cosa que possiblement ha fet que els actors s'hagin entregat a exagerar els gags. Tot i el que acabo d'explicar, gran part del públic s'ha embutllofat les mans aplaudint. Es veu que s'ho han passat de conya. Me n'alegro per ells.

* Merda d'Artista està present en els més importants museus d'art modern del món, poca conya, i un col·leccionista en una subhasta l'any 2007 va pagar 124.000€ per un exemplar. Per altra banda, alguna de les llaunes, a causa dels gasos, van explotar. Sort per a mi que jo no estava de visita en el museu en aquell moment.

Siglo de Oro, Siglo de Ahora (Folía)

SIGLO DE ORO, SIGLO DE AHORA

(al Teatre Poliorama)

Jo no sóc supersticiós, però penso que començar bé la temporada pot ser un bon auguri —i sempre és millor començar-la bé que malament—, i ahir la vaig començar rebé. Vaig anar a l’estrena de Siglo de Oro, Siglo de Ahora (Folía), i hi vaig anar perquè un bon amic em va avisar que no me la perdés (ell havia anat a la pre-estrena).

Ron Lalá, és una companyia que, segons ells mateixos, fan humor, música i teatre, i és cert: són de la conya a matar, fan una música excel·lent i la canten de meravella i són molt bons actors. Per acabar-ho d’arrodonir també són els autors dels textos.

A Siglo de Oro... ens donen una masterclass de com funcionava el teatre d’aquesta època, en especial la Folía, composada per peces còmiques breus en vers i amb música... sense oblidar que estem al segle XXI. La trama va saltant d’una mojiganga, a uns entremeses i jácaras, amb un dinamisme i un recochineo d’allò més saludable, barrejant temes antics amb crítiques actuals, la major part en vers com si fossin textos del mateix Calderón, que també en reciten.

A meitat de l’obra em vaig dir, sembla una obra dels Luthiers, i al repassar els currículums de la companyia, una vegada arribat a casa, he vist que el director i un dels intèrprets son argentins; acabáramos. Els quatre restants espanyols. La posada en escena és molt simple: damunt l’escenari només uns caixons. Una molt bona il·luminació crea els ambients adequats. El vestuari és molt divertit, en especial quan representen papers femenins. La música, com ja he avançat, extraordinària i la interpretació... genial!

No m’estranya que un Poliorama ple a vessar s’escalfés les mans aplaudint i victorejant als intèrprets, que no podien deixar de sortir a saludar i tornar a aparèixer. Al sortir vaig parlar uns moments amb l’equip de tècnics i estaven realment emocionats de l’acollida i reacció del públic barceloní.

No us la deixeu escapar. El vostre metge i fins i tot el vostre fetge us ho agrairà. Riure és molt sà i si a més el que us fa riure és intel·ligent i culte, com diuen en castellà más a mi favor.

Tots fem Comèdia

TOT FEM COMÈDIA

(al Teatre poliorama)

A Joaquim Oristrell se’l coneix com a guionista, però també ha dirigit, especialment per la TV, però si li haguéssim de fer una fitxa policial hi posaríem “guionista”. Doncs en aquest Grec s’ha estrenat com a dramaturg i director de teatre amb aquest Tots Fem Comèdia que —sí, ho heu endevinat— és una comèdia, i ben divertida.

Dos companys porten junts al món del cine trenta anys, l’un com a guionista i l’altra com a director. Han tingut molt èxits, però últimament... Volen tornar a fer una peli important, potser la última, però els productors demanen gent jove i per això la seva idea la passaran als seus fills —un noi i una noia molt joves— que hauran de simular que en son els autors. Ho heu tornat a endevinar: les coses es compliquen, per això és una típica comèdia amb mentides i embolics; res de nou?

Sí, sí que hi ha de nou. Per començar tenim un quart personatge que no està a la trama. Un pianista que sembla que ho sap tot i fa les seves reflexions, cantades; i és pianista perquè l’obra també és un musical on els quatre protagonistes a més d’actuar canten i el pianista els acompanya. Però hi ha més; una utilització del vídeo espectacular —de Daniel Escalé— mol ben aplicat i amb unes imatges impactants, no per estranyes sinó per la seva nitidesa. Es nota que el Sr. Oristrell ve d’aquest món —no em refereixo a aquesta vall de llàgrimes, sinó de la TV i el cinema, cony, que ho enteneu tot a l'inrevès—.

Jordi Bosch i Ferran Rañé fan de personatges grans i Nausica Bonnin i Peter Vives de joves, tots quatre excel·lents, tan en les actuacions com en les cançons. Diria que als joves se’ls nota que han estudiat cant, però els veterans no s’han quedat enrere. A destacar l’actuació de Joan Vives com a magnífic pianista —ja ho sabíem— però també com a cantant, compositor i lletrista. Les cançons boníssimes i perfectament integrades en el que demana cada moment.

Bona il·luminació i vestuari —que deuen ser de algú, però no consten en els crèdits—. Em sortit contents de la representació després d’obsequiar als actors amb una bona tanda d’aplaudiments. La mala notícia: malgrat ser un espectacle del Festival Grec, mitja platea al Poliorama, i avui és divendres. Aquests cabrons del PP se’n sortiran d’enfonsar la cultura. La bona: fa uns dies ha nascut una nova pàgina que parla de teatre. Poseu al Google www.teatrebarcelona.com Te molt bona pinta.

T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré

T'ESTIMO, ETS PERFECTE, JA ET CANVIARÉ

(al Teatre Poliorama)

Si no us agraden els musicals, no cal que continueu llegint, però com que a mi sí que m’agraden, continuaré escrivint. De musicals n’hi ha de diferents classes; des dels de gran format —Swenney Todd, El Fantasma de l’Òpera, Anything Goes— als de petit format —The Last Five Days, Pegados— i tots tenen el seu lloc dins el món de l’espectacle.

El d’avui pertany als del segon grup, no per això menys important. Joe di Pietro, autor del text i Jimmy Roberts, de la música van crear un dels espectacles més vistos del off Broadway i si l’aneu a veure entendreu per què. Són quasi dues hores d’enginy, de situacions molt comprensibles —per conegudes— i a la vegada divertides, servides per uns textos magníficament adaptats a realitat actual i una música excepcional. És un recorregut per la vida, des de les primeres cites amoroses fins a la vellesa, passant per tota la gamma: festeig, matrimoni, separacions, viduïtat...

Elisenda Roca, persona no habitual en la direcció, ho ha fet cum laude. Ha portat a Frank Capdet, Mercè Martínez, Muntsa Rius i Jordi Vidal a la excel·lència, això sí, molt ben acompanyats per Andreu Gallén, pianista i director musical i Víctor Pérez al violí. L’obra te un ritme trepidant basada en diferents quadres en els que es representen successives situacions en que el públic quasi no tenim temps de descansar entre somriures i rialles. M’imagino el poc que poden descansar els actors. Sempre he pensat que un bon pianista amb la potència adequada per aguantar dues hores dona per a molt, i avui ho he pogut corroborar.

Aquesta obra no és nova a Barcelona. L’any 1999 ja es va fer dirigida per Esteve Ferrer i l’any següent, si no m’equivoco, tornada a pujar a l’escenari amb un altre elenc. Ara està programada fins el 28 d’abril i a jutjar pels aplaudiments que ha obtingut del públic i les cares de satisfacció de tothom quan sortien, no m’estranyaria que la tinguessin de prorrogar. Tant de bó!

Dubte

DUBTE

(al Poliorama)

Patrick Shanley és un dramaturg, escriptor i director cinematogràfic nord-americà. La seva obra més famosa és Dubte, que en la seva versió teatral va guanyar el Pulitzer i un Tony, pas mal, com diuen els francesos (ens hem d’entrenar ara que s’acosta Avinyó). Ell mateix la va convertir en guió i la va dirigir en la versió cinematogràfica amb Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman en els papers principals.

Dubtar és desconfiar, especialment de la honradesa; i em pregunto: hi ha cosa més fràgil que la honradesa? D’això va la obra. Un col·legi catòlic del Bronx, a la primera meitat dels anys seixanta, dirigit amb mà de ferro per la germana Aloysius, superiora que intenta salvaguardar les rígides i antiquades normes que imperen des de la fundació; no li agrada cap “modernitat”, inclosos els bolígrafs ni les classes d’art.

S’ha vist obligada a admetre, per primera vegada, a un alumne negre, un nen que té problemes. El capellà de l’escola, el pare Brendan Flynn se n’apiada i intenta ajudar-lo. La superiora, aprofitant-se de la candidesa de la germana James posa en qüestió la honradesa del capellà amb la sospita d’un assetjament sexual.

El tema és delicat i tristament d’actualitat. Res és blanc o negre, o potser sí hi ha una cosa negre: la intolerància, però les víctimes, als que els costa dormir, sempre són els més innocents, o els menys dolents. Per això he trobat adequada, a més de teatral, la cita que Sílvia Munt ha posat al començament del seu comentari en el programa de mà: Els Dolents Dormen Bé, que és el títol d’una peli d’Akira Kurosava basada, molt lliurement, en Hamlet. Redéu! sempre Shakespeare.

Bona direcció de l’esmentada Sílvia Munt. Rosa Maria Sardà, Ramon Madaula, Mar Ulldemolins i Nora Navas han estat perfectes: bon càsting. L’escenografia  de Carles Alfaro ajustada i el vestuari molt adequat: horribles hàbits de les monges contrastant amb elegant clergyman del capellà.

Avui, al Poliorama, hem assistit a una prèvia, ja que “representa” que l’obra s’estrena el dia 1 de juliol. Aquest any les estrenes del Grec estan una mica embullades, però això no és important; l’important és que es faci bon teatre i avui n’hem tingut, i els que érem a la sala, plena fins a la bandera, hem sortit satisfets.

            P.D. Prendre’s un entrepà amb una beguda al Viena cada dia surt més car. Que no ho saben que estem de retallades?

TODOS ERAN MIS HIJOS

(al Teatre Poliorama)

     Em declaro admirador d’Arth-ur Miller, així, directament. M’agrada com escriu, els temes que toca i com els toca. Crec que fa crítica social amb honradesa i que al seu moment va posar en qüestió el somni americà amb valentia, cosa que li va valdre ser portat davant el Comité d’Activitats Antiamericanes a partir justament d’aquesta obra estrenada al 1947.

     Todos eran mis hijos ens situa uns anys després de la segona guerra mundial entre els membres de la família Keller (enriquida gràcies a l’empresa que fabricava subministraments per al exèrcit) en un moment delicat. El fill Larry va desaparèixer en combat i la mare es nega a creure’l mort. L’altre fill està enamorat d’Ann, la novia del desaparegut. El pare es va veure implicat en un afer de subministrament de peces defectuoses per avions de combat amb resultat de pilots morts; ell va ser absolt, però al seu soci, el pare de l’Ann, el van condemnar i està a la presó...

     És d’aquelles obres que mal dirigides et fan exclamar “i què més!”, però Claudio Tolcachir l’ha conduïda amb gran encert i els actors li han respost de meravella; el matrimoni Keller amb un Carlos Hipólito perfecte i Gloria Muñoz genial (la recordareu de Homebody Kabul al Romea). La resta, actors menys coneguts pels barcelonins, tots a gran nivell. La posada en escena molt adequada, simulant el pati posterior de la casa dels Keller, i la il·luminació adequada.

     El Poliorama estava ple a vessar i el públic aplaudint dempeus ha fet sortir a saludar la companyia repetides vegades. M’ha semblat que els actors estaven fins i tot emocionats. Potser no s’esperaven tan bona rebuda “en territori comanche”. No us la perdeu; hi sou a temps fins el 31 de juliol.

     P.D. Crec que aquesta obra no s’havia vist a Barcelona des del 1999, aleshores en català.

THE GUARRY MEN SHOW

(Sessió golfa al poliorama)

          Voleu rebre una glopada d’aire fresc a la cara, i fins i tot al cul (al de darrera i al de davant)? Només heu d’anar al Poliorama a una de les sessions golfes que fa poc han engegat i veure The Guarry Men Show. Passareu hora i mitja de diversió en estat pur.

          Comencem pel començament. The Quarrymen (amb Q) és el nom amb el que van batejar uns xicots de Liverpool a la seva banda de skiffle quan encara anaven al institut. Tres d’ells, més endavant, van ser coneguts i famosos: John Lennon, Paul McCartney i George Harrison. Us sona? The Guarry Men (amb G) són tres músics del barri de Gràcia (Alberto Noel, Albert Casanova i Nacho Albert); pam més, pam menys... també són molt bons.

          Pau Roca, Patrícia Bargalló, Dafnis Balduz i Ruth Díaz són actors, i entre tots s’han muntat aquesta funció que encara no sé si és de varietés, cabaret o conya fina. Només sé que és molt divertida.

          La cosa comença amb un relat al més pur estil Dashiel Hammett amb el seu Sam Spade particular, i de California a Barcelona i de la investigació amb tia bona inclosa al camp de l’Espanyol i... disbarat darrera disbarat. Mentre els actors van explicant històries i un príncep desperta princeses fent-li petons a... a tot arreu, van relatant la trama (però hi ha trama?), i els Guarry a capella, i de vegades ajudats per un ukelele i una harmònica, fan el paper de cor grec, el més gran invent que s’ha fet en el món del teatre.

Un consell, no hi aneu pensant que veureu una obra de Ibsen. Coneixeu la paraula castellana desmadre? Doncs això.