Gerónimo Stilton

GERÓNIMO STILTON, GRAN RETORNO A FANTASIA

(al Teatre Condal)

Aquestes festes són molt apropiades per portar la canalla a veure espectacles infantils, i si estan basats en personatges que ja coneixen, encara més. Als petits els agraden molt les històries conegudes, per això et fan explicar una i altra vegada el mateix conte, i no sé si heu provat d'enganyar-los variant el relat; de seguida t'avisaran que no ho expliques bé.

Fa uns dies vaig anar amb els meus néts petits a veure Gerónimo Stilton, el nou musical que fan al Teatre Condal, i ens ho vam passar molt bé amb el personatge que retorna a Fantasia, el país dels somnis i la imaginació. La fada Flordiana l'envia a buscar tots els tresors màgics pel regne de la Fantasia... però és tot molt estranys, sembla que s'hi hagi barrejat la bruixa Neridiana. En fi, s'haurà de veure que passa.

L'espectacle té tots els ingredients necessaris per passar una bona estona i a més està farcit de cançons, i això a la canalla els agrada molt i com és lògic tot acaba bé.

La història està basada en els contes de Elisabetta Dami, el llibret i la dramatúrgia és d'Enric Llort, direcció i espai escènic de Lluís Danés, la música de Xavi Lloses i les coreografies de Montse Colomé. Al marge d'un escenari ple de formatges gegants que donen molt de joc per entrar, sortir, pujar i baixar tots els personatges, s'han utilitzat tècniques de videografia o mapping per ressaltar totes les accions, amb molt bons resultats. hi ha una escena en que Stilton empren el vol cap a Fantasia a bord d'una au Fènix que és realment espectacular.

No m'estendré més perquè no sóc expert en teatre infantil, però si diré la quitxalla s'ho passa molt bé i els grans que els acompanyen també. Espectacle d'hora i mitja amb un entreacte de quinze minuts, ni llarg ni curt, penso que molt equilibrat. Si teniu canalla aneu-hi.

Be God is

Be God Is

(al Teatre Condal)

Be God Is són tres paraules en anglès que no se sap ben bé si volen di res, en canvi si les pronuncieu en català i de pressa, us quedarà clar que esteu dient Bigotis. Primera pista de que no estem davant d'una peça seriosa com La Ferida Lluminosa, per anomenar-ne una. S'aixeca el teló i una veu en off diu que primer de tot es presentaran els instruments musicals, i apareixen lentament tres frares encaputxats portant-los amb solemnitat mentre canten a capella una lletania gregoriana... en llatí macarrònic: curriculum vitae, coitus interruptus, wingardium leviosa, i així. A continuació se'ns diu que volen presentar l'escenografia, i continuen cantant la mateixa conya i amb els mateixos moviments, fins a tres vegades; tot això en un escenari bastant fosc que acaba totalment sense llum i de repent ens trobem amb un saxofonista desbocat i un guitarrista embogit tocant a tota màquina, vestits "de paisà" al peu de l'escenari enfocats per focus potents. Comencem bé, he pensat jo.

I així anem tirant al llarg de quasi una hora, amb tres actors fent el ruc —en el més respectuós dels sentits—, fent el ruc amb una professionalitat i creativitat realment envejables. El trio són Blai Juanet, un saxofonista de no massa altura física, però un gegant amb l'instrument a les mans i a la boca, descarat en les seves actituds, lligon amb la noia guapa de la segona fila a qui dedica una balada, amb un clavell que després li regalarà, ficat al saxo, ensenyant-li el seu gust en vestir, doncs la goma dels calçotets fa joc amb la camisa, i finalment mostrant-li tatuat al pit el seu número de mòbil... per si la convenç.

Marc Sastre és el guitarrista, aquest personatge més aviat tímid, esgarrifant-se del que fa l'altre, però potser amb un punt d'enveja, sempre està seriós, però és d'un seriós clown. Toca la guitarra com un àngel i ho demostra amb una versió preciosa del Space Odity de David Bowie que només pot començar i el trapella del saxo li prohibeix continuar. A més de tocar molt bé, Sastre és l'encarregat de tots els efectes especials de l'obra. És increïble el que li arrenca a la guitarra ajudat d'un pedalier d'efectes, des del pas d'un avió —en estèreo— al so d'una cremallera baixant i pujant.

El tercer és Oriol Plà, una bèstia del teatre físic, de moviment. Està prim com una bicicleta, es doblega, bota i rebota per tot arreu, però no es trenca, cau a terra estirat i s'aixeca d'un sol bot; es veu que no està fet a la xina. Té tots els músculs dels cos absolutament controlats, especialment els de la cara. Redéu quin domini fent diferents cares i expressions, en fa milers. És un personatge divertit, que es diverteix i per lògica ens ho fa passar bé a nosaltres. S'ha de dir que els tres formen un trio colossal.

A més tots tres canten realment bé. Tan els hi fa si és a capella o amb el suport dels instruments, perquè l'obra és en conya, però el rigor és autèntic, i per això és tan bona. Llàstima que ja s'ha acabat. Jo proposo que es faci una Iniciativa Legislativa Popular perquè torni a pujar als escenaris. Una cosa tan bona i esbojarrada no es pot deixar guardada.

P.D. Seguint amb el meu particular i onanista recompte, d'aquesta temporada, aquesta és l'obra que fa quatre-cents... ara no me'n recordo.

Ozom

OZOM

(al Teatre Condal)

Confesso que al Mag Lari no l'havia vist mai; cadascú tira cap on tira, i la màgia no ha estat mai entre les meves preferències., però uns amics meus em van recomanar que veiés l'espectacle, que es podria classificar de "cabaret màgic", o sigui que cap allà. Tenien raó.

A Ozom hi ha música, dansa, trucs de màgia, desaparicions, efectes espectaculars, conya, interaccions amb el públic... una mica de tot de la mà de Josep M. Lari, dirigit per a ell mateix i David Pintó. D'entrada sorprèn l'escenografia. L'immens escenari del Condal ple amb la representació d'un edifici luxós que a mi m'ha recordat l'hotel Negresco de Niça (això dels records és molt particular i no us penso explicar que en sé jo del Negresco). Al centre, una immensa escultura del mag. De seguida un espetec de focus i l'aparició del protagonista de la nit, entre música potent i abillat amb una casaca tipus diplomàtic entregant cartes credencials, molt brodada de daurats, per davant i per darrera. Dos boys actúen i ballen al seu costat donant suport al personatge central. Detallo tot això per fer veure que l'espectacle és egocèntric i gira al voltant del mag, que per això és el protagonista. No és un espectacle coral.

Amb aquesta base, en Lari ens explica que ha convidat a quatre especialistes vinguts d'arreu del món i ens els va presentant, i en un exercici de fregolisme molt ben portat, van apareixent els convidats que executen diferents trucs de màgia, des de aparicions i desaparicions dins de caixes, serrar persones per la meitat posats convenientment dins d'uns compartiments i altres de més innocents que semblen extrets de la capsa de Màgia Borràs que anys enrere li van portar els Reis. S'ha de dir que en Lari s'hi deixa la pell, doncs no para mai fent d'ell mateix i dels altres quatre. Hi ha un truc, més aviat un gag que és impressionant. En un moment determinat li fot un clatellot a una monja, i li fa caure el cap a l'alçada del melic. No sé com s'ha fa, però és acollonant. Si el Mariano Rajoy li hagués fotut el calbot al seu fill d'aquesta manera, segur que tornava a guanyar les eleccions.

En resum, l'espectacle és trepidant, ple de llum i colors, música —tirant a una mica antiquada, anys 80 amb inclusions una mica horteres tipus Raphael— i dansa un pel cabaretera, però ben executada. En la producció hi han abocat el sac, ja que hi han esmerçat recursos en vestuari, il·luminació i útils de màgia. Fins i tot al final de la funció ha caigut una pluja de serpentines del cel del teatre, i el Condal és gran, no se'n surten amb quatre capsetes comprades al xinès de la cantonada. Un defecte: pel meu gust la marxa decau amb el personatge del mag en cadira de rodes. Penso que perd ritme, però el recupera a continuació.

El Condal quasi ple d'un públic entregat que ha aplaudit amb ganes a cada moment, sense esperar al final dels trucs, i reia descollonadament sense parar. Li volia preguntar a la noia que seia darrera meu de que cony reia fins i tot quan no hi havia ningú damunt l'escenari, però no m'he atrevit, principalment al veure l'envergadura del seu nòvio. Per a mi que era el primo de Zumosol.

Caiguts del Cel

CAIGUTS DEL CEL

(al teatre Condal)

Sébastien Thièry és un actor francès que al 2005 es posà a escriure comèdies amb les que va assolir grans èxits. Ha estat nominat varies vegades al Molière i fins tot n'ha guanyat un. Sergi Belbel ha adaptat i dirigit un d'aquests èxits Comme s'il en Pleuvait, l'obra que he vist avui. Segons el programa de mà Thiéry combina magistralment el teatre de boulevard (Labiche...) i el del absurd (Ionesco...), però no, no m'ho he cregut. A Labiche no el conec que és de fa dos segles, però a Ionesco sí, i la veritat... no. A l'obra una parella de classe mitjana-alta, amb idees progres veu com els apareixen diners a l'apartament, com si els caiguessin del cel. Sospiten de la dona de fer feines ucraïnesa, però que han de sospitar? Ningús els a pres res, al contrari. Més endavant intervé el veí del pis de dalt recentment mudat a l'edifici. Que passa? Jo no ho sé, però em temo que ni l'autor ni el director tampoc.

La peça és un nyap important, de categoria, un despropòsit —no confondre amb l'absurd—. Se salva l'escenografia de Max Glaenzel, fins i tot desproporcionada, però això és culpa de la amplíssima boca del Condal que més que una boca sembla una bocana de port. La sala d'estar-menjador és esplèndida, ben moblada, amb grans finestrals i cortinatges, això sí, sense arriscar. Tot i així sembla que escenògraf i director no es comunicaven massa bé, doncs que la interina quan entre per netejar guardi la roba en el mateix penja-robes que els senyors i tingui les espardenyes de treball allà mateix, davant la taula del menjador, no em quadra.

L'obra és molt dolenta o ha estat mal adaptada, amb gracietes fàcils com quan es parla de diners introduir-hi el tema Andorra (Pujol) i altres gags molt previsibles i baratets. És com si pel fet d'anar al Teatre Condal l'haguessin de frivolitzar. Jordi Bosch i Emma Vilarrasau semblaven actors d'antiga revista del Paral·lel, exagerant, fent cares i cridant, cridant molt; jo diria que esgargamellant-se, i com deia la meva àvia, no per cridar més es té més raó. Un quadre de bons, boníssims actors: Emma Vilarasau (recordo Un Matrimoni de Boston), Jordi Bosch (Els Ferèstecs), Anna Barrachina (Cómeme el coco, negro) o Carles Martínez (L'Encarregat) m'han semblat malaguanyats per una cosa així, per no parlar de Belbel, que entre altres coses va dirigir Agost.

El Condal força ple d'un públic habitual dela casa, i ho dic amb tot el respecte, gent de comèdia de riure fàcil i sense fer pensar massa, Paco Moran style, i consti que m'acabo de posar dret Tot i així els aplaudiments penso que han estat tebis, molt tebis.

Mujeres de Shakespeare

MUJERES DE SHAKESPEARE

(al Teatre Condal)

Jo sempre he admirat a Rafael Álvarez "El Brujo", aquest actor andalús en certa manera inclassificable, entre un bufó i un joglar, aquesta persona convertida en personatge per bé i per mal. He vist unes quantes de les seves produccions i inclús he fet quilòmetres, com anar al Festival de Mèrida, per veure produccions seves que intuïa no es farien a Barcelona.

I perquè dic persona convertida en personatge? Doncs perquè em temo que "El Brujo" s'està menjant al actor que és Rafael Álvarez. M'agradaria veure'l —ho dic sincerament— fent un paper potent que no fos un monòleg, un paper modern com Muerte de un Viajante —ho poso en castellà perquè és la seva llengua— o Quien teme a Virginia Woolf, que per edat li escaurien, perquè en les dues últimes ocasions que l'he vist em temo que s'ha passat d'actuar "de cara a la galeria". Potser també és el moment de que es busqui un bon director que el marqui.

Mujeres de Shakespeare és un monòleg cent per cent Brujo. on barreja personatges de les obres de Shakespeare i opinions de Harold Bloom —una autoritat en el bard d'Stratford—, tot això força inconnex barrejat amb el 21% d'IVA i tots els seus temes polítics recurrents. Els acudits comencen a ser repetitius com lo que me pasó en un publo, del cual no diré el nombre, i aleshores el deixa anar, o l'habitual hoy hay nivel, que últimament està canviant per estoy mejor, com si hagués tingut algun problema mèdic. Tot això a una gran part del públic li fa molta gràcia, a jutjar per les riallades i n'abusa: és el que en dic actuar de cara a la galeria. A pesar d'això s'ha de reconèixer que te moments brillants, que domina l'escenari i que és una força de la naturalesa.

L'escenografia d'aquest espectacle és molt bona; dos faristol al davant de l'escenari on ell es va alternant per llegir, i una taula més al fons, amb uns canelobres i espelmes (elèctriques). Una bona il·luminació el va empaitant per l'escenari, dons ell es belluga molt. Aquesta vegada l'acompanya un violinista que posa música en directe damunt d'uns sons pregravats.

Dia d'estrena al Condal, quasi ple d'un públic una mica heterogeni, alguns dels espectadors de riallada fàcil i cridanera, molt cridanera, moments que ell aprofita per repetir o ampliar les coletillas. Forts aplaudiments i moltes persones dempeus cridant bravo!

P.D. Per Sant Jordi em vaig comprar el llibre 100 Insults Imprescindibles, de pau Vidal, i avui ja he començat a practicar una vegada han obert els llums. Un exemplar del sexe femení asseguda a la fila 2 núm. 19 ha obert el seu mòbil —de pantalla gran i profusament il·luminada— per consultar no se sap què. Una vegada? fred. Dues? fred. Cinc vegades! la cabrona (16), truja (96), tros de carn batejada (95), cretina (25) i putarranga (79). M'he quedat ben descansat. Els números entre parèntesi es corresponen a la numeració dels insults de l'esmentat llibre. Ella m'ha mirat sorpresa com volent dir: i ara?

El Lazarillo de Tormes

EL LAZARILLO DE TORMES

(al Teatre Condal)

El gran Fernando Fernán Gómez va fer una adaptació teatral d'una novel·la picaresca espanyola anònima, escrita en primera persona i estil epistolar: El Lazarillo de Tormes, editada el 1554. Anys després, en fa més o menys vint-i-cinc anys, un gran actor la va portar al escenari en forma de monòleg i amb un estil molt personal, fent veus i moviments curiosos que li van marcar un estil propi, però fet amb gran rigor. Mica en mica, aquest actor, que a la vegada es dirigeix, ha anat agafant uns tics d'histrionisme exagerat que de vegades el porten a excessos. A Rafael Álvarez "El Brujo", avui li ha passat això: el personatge ha passat per damunt de l'actor i el resultat no ha estat pas bo.

A més penso que avui aquest home no estava fi, i em refereixo físicament. Se l'entenia molt malament, com si tingués algun problema de pronunciació, i no vull dir que no arribés al fons de la platea del Condal, doncs anava amb micròfon i jo seia a la part central de la fila 1; la persona que m'acompanyava te la oïda molt fina i m'ha dit que li ha passat el mateix.

Aquest actor ja ens te acostumats a trencar el ritme de l'obra per afegir-hi parts, moltes vegades crítiques al poder, o acudits com el seu famós hoy hay nivel. Avui, en un moment ha confessat que porta tants monòlegs diferents a la vegada, que de vegades es perd. Ignoro si ho ha dit per fer una de les seves bromes o perquè realment li ha passat, però us puc assegurar que s'ha estat quasi 10 minuts explicant una història que jo li vaig sentir aquest estiu passat al Festival de Mèrida en una obra que res tenia a veure amb el Lazarillo.

Aquest Lazarillo ja l'havia vist fa molts anys, i avui m'ha costat de reconèixer, i em sap greu per l'obra i per l'actor, del que he estat sempre un admirador, amb peces que m'han satisfet molt i altres no tant, però que sempre he tingut en estima. Per acabar, em sembla que avui el públic li ha fet una mala jugada, doncs ha respost d'entrada a les seves exageracions amb riallades desmesurades i aplaudiments post gag; jo tenia al costat un senyor que no ha parat de riure cridant com un orat i picant de mans com un possés, i de vegades els actors reben aquest missatge com un permís per actuar posant-hi més pa que peix. No ha estat la meva millor nit amb El Brujo, llàstima.

Concerto a tempo d'umore

CONCERTO A TEMPO D'UMORE

(al Teatre Condal)

Jordi Purtí és un vell coneguten el món teatral català. Porta més de seixanta espectacles a l'esquena que han girat per mig món i se'l reconeix per haver treballat molt amb la música, només cal recordar Hop!era i Operetta. Ara li ha tocat el torn a una obra amb orquestra de cambra: CONCERTO A TEMPO D'UMORE que ahir es presentà al Teatre Condal, una funció pensada per a un públic familiar que no cal que sigui expert en música. L'orquestra de Cambra de l'Empordà és una formació de corda que ja compta amb vint-i-cinc anys de trajectòria i més de tres mil concerts realitzats a bona part del món.

Amb aquests elements Purtí ha bastit en un espectacle que és un concert, però molt poc convencional. Conjugant el teatre del gest, música i humor —umore en italià— ha enfilat un seguit de gags protagonitzats pels components de la orquestra que mentre feien el ruc no deixaven de tocar. Dic feien el ruc en el millor dels sentits, doncs han enredat entre ells, es prenien les cadires, li robaven la batuta al director per dirigir ells... La part millor ha estat quan s'han posat a interpretar música de pel·lícules. La cosa ha començat projectant una imatge de la peli a la que corresponia la música, però al cap d'una estona no han projectat més ajudes i el públic les havia d'endevinar mentalment, amb l'ajut de la representació mímica que en feia el director o algun dels intèrprets. Ha acabat amb una marxa a Radetzky al estil concert d'any nou a Viena, amb el públic picant de mans i després de peus i fent fins i tot l'onada.

A mi particularment aquestes coses no m'agraden, no en sóc partidari, però ja he dit abans que aquest és un espectacle familiar i te un públic, i diria que molt ampli. Doncs aquestes persones s'ho passaran rebé. Penso que l'obra està lluny del rigor que tenia Operetta, però com va dir El Gallo hay gente pa tó i aquesta vegada Purtí ha fet una cosa més comercial. També crec que l'orquestra de cambra —tot i fer-ho bé— no és la formació més adequada per aquest tipus d'espectacle. De fet n'hauríem de dir orquestra de cordes, ja que només hi havia violins, violes, cellos i un contrabaix, i amb aquesta composició és impossible tocar el tema de E. T. de John Williams i que no quedi una mica xaró. També he trobat a faltar arranjaments més atrevits, amb harmonies complicades i fins i tot dissonants, però ja tornem a estar en el públic familiar que necessita poques complicacions.

El Condal amb menys de mitja entrada, però els assistents s'ho han passat la mar de bé a jutjar pels aplaudiments, els crits de bravo i el posar-se dempeus. Me'n alegro per ells.

La Odisea

LA ODISEA

(al Teatre Condal)

Jo soc un incondicional del Rafael Álvarez El Brujo. Des de sempre m'han agradat els joglars que, aprofitant les històries que expliquen, no s'estan de fotre canya als que manen i abusen del poder, i ell és un exemplar destacat d'aquesta raça de còmics de camí ral que als segles XII i XIII recitaven obres èpiques i més endavant van enllaçar amb la picaresca i explicaven tota mena d'històries, des de còmiques fins a eròtiques.

Aquest cordobès porta a l'esquena una pila d'espectacles, habitualment monòlegs —actualment n'alterna set i ha confessat, en conya, que de vegades no sap en quin està—. La Odisea que fa al Condal és l'últim i, pel meu gust, no és precisament el millor que ha fet. Tot i així l'obra es veu amb fluïdesa, és divertida i fa somriure i arrenca riallades amb facilitat.

Els que no són admiradors seus podran adduir que sempre actua de la mateixa manera, amb els mateixos moviments, aturades histriòniques i gestos coneguts. Cert: és la seva marca, com els estarrufats cabells blancs i el vestuari monocolor només amb tocs discordants. Algú s'imagina el gran Charles Chaplin amb un look divers quan feia de Charlot? És la grandesa i servitud dels que treballen un estil propi; la llista podria ser llarga. No són actors de repertori. Segurament ho podria fer, però no me l'imagino en el paper de Cyrano perquè, repeteixo, és un joglar.

Tornant a l'obra d'avui, vull aclarir que m'ho he passat bé, però com ja he dit no és de les millors. És una mica dispersa, de vegades amb tocs de cara a la galeria i jo he reconegut alguns gags que li vaig sentir aquest estiu en l'estrena que va fer al Festival de Mèrida amb L'Ase d'Or, de Luci Apul·leu. Tampoc m'ha agradat la posada en escena amb l'escenari ple de petxines gegants d'un color celest una mica amariconat. En canvi els dos músics que l'acompanyaven penso que han sigut un bon complement. El moviment escènic bo, brujo, no para mai quiet.

El Condal amb menys de mitja entrada, però d'un públic entregat que ha rigut estentòriament i ha aplaudit i ha cridat bravos com si haguessin sentit a la Callas.

El diario de Adán y Eva

EL DIARIO DE ADÁN Y EVA

(al Teatre Condal)

A alguns teatres hi vaig amb certa prevenció, i reconec que és un prejudici, però tenen una trajectòria i programen cert tipus d’espectacles que no s’avenen amb les meves preferències, però hi ha autors que, sortosament, estan per damunt del bé i el mal, i el senyor Samuel Clemens (Mark Twain pels amics) és un d’ells i per això quan vaig veure que programaven El Diario de Adán y Eva, no m’hi vaig poder resistir. Aquest sureny dels EEUU va ser uns dels que em va n convertir en lector a la meva adolescència, i no parlo de Huck Finn, sinó dels relats breus com la Granota Saltadora del Comptat de Calaveres, i això no s’oblida, com els amors de joventut i altres coses que no diré.

El Diari... és una joia on s’explica la creació del món per part d’Adam al principi, amb la incorporació d’Eva seguidament. Fins aquí el text de Mark Twain, però Blanca Oteyza, Miguel Angel Solà i Manuel González hi ha afegit una segona trama que es va intercalant i és una virgueria.

Ens remuntem als anys cinquantes, seixantes, quan la ràdio era un glop d’aire fresc en la nit permanent en que estava Espanya sota el règim del cabró, i aglutinava famílies senceres al voltant de l’aparell —normalment Philips i Telefunken—, i uns locutors —a la SER de Ràdio Barcelona— feien un programa nocturn d’èxit en el que van escenificar El Diari... La pirueta és que ara una altra reportera entrevista al famós locutor i...

Amb una posada en escena austera, però molt bona de Miguel García de Oteyza, la parella Fernando Guillén Cuervo i Ana Milán ens transporten al passat i al present en un vaivé perfecte i emotiu gràcies a una direcció excepcional de Miguel Angel Solá, aquest bonaerense que últimament es prodiga per Barcelona. Tan Fernando Guillén com Ana Milán estan superbs, però, és clar, sempre hi ha un personatge que és el bombó de la funció, i aquí és el de la noia, que està extraordinària. A destacar la música, tan l’original de Martin Bianchedi, preciosa, com la de suport publicitari dels programes, rescatant perles com yo soy aquel negrito del africa tropical... o la no menys popular es el Cola-Cao desayuno y merienda...

No sé... penso que potser s’ha de ser gran per entendre certes coses, com aquestes històries de la ràdio, però estic segur que a la gent jove també els emocionarà com m’ha passat a mi, i és que els bons textos no tenen edat, com no tenen edat els sentiments. Poca gent al Condal, però els que hi érem ham aplaudit amb força i convicció.

P.D. El Fernando Guillén Cuervo és un actor català força conegut, fill de comediants famosos, però l’Ana Millán no. Una pista: recordeu una micro-sèrie molt divertida que feien per la tele i es deia Camera Café? Doncs la Milán era la buenaza que tenia una mala hòstia de collons.

El Apagón

EL APAGÓN

(al Teatre Condal)

Quan no es tenen referències d’un espectacle, t’has de refiar del que tens a mà: autor, director, intèrprets... i de vegades fiques la pota fins a l’engonal! És el que m’ha passat amb “El Apagón”.

Autor: Peter Shaffer, dramaturg multipremiat, especialment per Equus i el guió de Amadeus. Direcció: Yllana, col·lectiu que ha posat en escena coses genials, com Paganini, que avui està triomfant per Europa. Actor: Gabino Diego, del que recordo Una Noche Con Gabino, a can Pistoles i un grapat de pel·lícules on es va lluir. Doncs de tot això n’ha sortit una tifa de considerables dimensions! No és que sigui dolenta, és molt pitjor!

Però la idea és bona. Quan l’escenari està a les fosques, representa que al apartament on passa l’acció hi ha llum, i quan és a l’inrevés, o sigui escenari il·luminat, representa que has sofert una apagada i estan a les fosques. A més la trama és d’embolica que fa fort amb promesa, amant, pare de la novia coronel, veïna alcohòlica...

Que falla, doncs? Crec que l’obra l’han potinejat per “actualitzar-la” i adaptar-la als actors, està molt mal dirigida, astracanada, i interpretada de cara a la galeria; sobreactuada i dita a crits, i quan més riu el públic, més criden ells, els actors (i sóc generós anomenant-los així). El vodevil anglès és molt punyetero i si o es tracta amb guant de seda, s’estripa per tot arreu.

          La única pista que em feia pensar que l’obra podia ser així era que la feien al Condal, teatre de comarca i autocar, on triomfen els Morán, els Pera i altres personatges que respecto el que fan, però no ho comparteixo, però em vaig negar a castigar una obra pel teatre on la feien, i l’he vessat (per no dir que l’he cagat).