La Mel

LA MEL

(al Maldà)

Diuen, els que el coneixen, que Xicu Masó és un perfeccionista. Em va explicar un actor que mentre feien la lectura d'una obra que dirigia ell, va aturar el recitat per indicar "aquí hi ha una coma". "Val" va dir l'actor, però Xicu va replicar "Oh val, val. Si no la fem bé ens la trobarem al llarg de tota la funció". Admiro les persones que busquen la perfecció en l'art.

Tonino Guerra: poeta, escriptor i guionista era un home irrepetible, molt amic de Federico Fellini. Federico era de Rimmini i Tonino d'un poblet a 10 minuts. S'entenien en romanyès, un dels dialectes recargolats de la Emilia-Romagna i quan volien fer emprenyar a l'equip de rodatge de les pelis, parlaven d'aquesta manera i ni cristo entenia res. Parlar de Tonino i evocar imatges de Amarcord de Fellini, de la que va ser guionista, i escoltar mentalment la música de Nino Rota per a mi és inevitable.

Guerra, ja gran, es va retirar al poblet on va néixer i on només hi quedaven 9 habitants, i va compartir casa amb el seu germà gran, telegrafista de l'estació de tren... on feia quaranta anys que no n'hi passava cap. Itàlia era així. Allí va escriure Il Mele (la Mel) que Masó va estrenar fa 10 anys i ara ha recuperat. Fa un repàs, en prosa poètica, dels seus records i pensaments utilitzant els 9 habitants del seu paesino. A continuació un retall de Pierino de les abelles i la seva mel que dona nom al llibre; primer en romanyès i desprès en català.

Pirin dagli Évi l'à e' nóm su por bà

che a la su volta l'eva quèl de nòn

insòma i Pirin dagli Évi in finés mai

e i féva un mél

ch'l'éva l'udòur dia ménta.

La chpesa a mèza còsta

la è dalòngh da 'e paàis e da al vala...

Pierino de les abelles té el nom del seu pare

que a la seva vegada tenia el mateix que l'avi

en fi, els Pierino de les abelles no s'acaben mai

i feien mel

amb l'olor de la menta.

La casa, a la meitat de la costa

és lluny del poblet i de la vall...

Masó ha fet un exercici arriscat, que li ha sortit rebé —perquè l'ha fet molt bé—. Ha barrejat els records de Guerra i La Mel amb els seus propis, els de la seva infància a Girona; fins i tot ens ha donat la recepta de la sopa de "xurritos" que feia la seva mare i que ell investigant per l'obra va descobrir que són una recepta de l'Emilia-Romagna. De vegades començava una part de l'obra i els espectadors no sabíem si parlava el Tonino o el Xicu, tot i que de seguida quedàvem situats. Com he dit l'obra es passeja pels records i això la fa molt emotiva, especialment pel seu llenguatge poètic, però no s'està de moments transgressors, com quan explica: "el meu germà de vegades es quedava assegut en una cadira, mirant fixament un racó de la cambra... i es tirava uns pets!!!", o quan ens parla de la figa, "sí, la figa, la funda de la tita". Aquests italians fills del neorealisme són així.

Masó ha estat extraordinari i murri ell, tot i ser director no s'ha dirigit; sap dels perills d'autodirigir-se i ha demanat l'ajut de Miquel Górriz. Els ha sortit rodó.

Jo, que sóc Fellinià —i amb això vull dir Toninià— fins el moll de l'òs, m'ho he passat molt bé, perquè no solament m'he divertit; també m'he enriquit escoltant el relat en prosa, però poètic que m'ha traslladat a la meva joventut, tot i ser vint anys més jove que ell, però és que els records, els autèntics, els que ens porten a vivències, olors, músiques i perquè no fantasies, no són tan diferents dels uns i els altres, sempre que siguem sincers i no ens vulguem enganyar.

El Maldà ple i els espectadors hem aplaudit amb ganes perquè l'assitència ha valgut la pena. No us puc dir que no us la perdeu perquè avui era l'últim dia, però penso que no morirà aquí. Hi ha obres que s'haurien de reposar periòdicament, com El Bon Lladre, que ara es repeteix a La Seca i és de visió obligada, per cert dirigida del mateix Xicu Masó.