CONILLET
(al Teatre Lliure de Montjuic)
L'Espai Lliure a tres grades. En front dels espectadors
una paret blanca per on sobresurt un tub corrugat de considerables dimensions; a
mi em fa pensar en un sobreïxidor d'aigües residuals, però ves a saber. Mentre
ens anem acomodant a les butaques, la protagonista corre amunt i avall, balla,
es belluga frenèticament a ritme d'una música rock a tota potència. Què
significa? No ho sé. Comença la funció.
El personatge, una dona d'uns quaranta anys ens diu que
ha rebut una carta de l'escola del seu fill de vuit anys on li diuen que no
progressa, que no està atent ni interactua amb els companys, que es passa
l'estona llegint llibres estranys d'autoajuda, de filosofia, de defensa i
coneixement de les armes. Això desencadena una sèrie de reflexions de queixa,
possiblement de pors, però la dona acudeix a la visita del tutor i li fot la
cavalleria sense que el professor pugui ni obrir la boca. Després parla amb el
seu fill i li diu que vagi en compte que el seu tutor és una persona molt
estranya (?) A partir d'aquí passen moltes més coses que jo he trobat disperses
i molt poc interessants.
Confesso que no he entès res. El text m'ha semblat caòtic,
desendreçat i no m'ha fet conèixer el que li passava a la protagonista. Una
dona superada per la feina? Pel fet d'haver de tirar endavant una família monoparental?
—ara el "políticament correcte" i patètic Lluís Rabell diria
"monomarental"—. Una boja?
L'obra és de Marta Galán i originalment es deia El Conejito del Tambor de Duracell, però
Marc Martínez n'ha fet una adaptació, la traducció i l'ha dirigit. Jo m'he
avorrit perquè el text no m'ha comunicat cap sentiment que em fes vibrar,
emprenyar, compadir o emocionar i mira que la Clara Segura no és una actriu
d'anar a cobrir l'expedient. Ha suat la camiseta de veritat, però m'ha semblat
que no en rajava d'allà on no n'hi havia, i això ja ho deia la meva àvia.
La peça ha acabat amb la prota invitant als espectadors a
menjar llenties d'una cassola que li ha portat una regidora. Perquè? Tampoc ho
he entès. Alguna referència oculta a Brecht, Beckett, Kane, Ionescu... ni idea.
Una bona part del públic ha respost amb forts aplaudiments i crits de joia;
altres hem sigut més prudents. A la sortida més d'un es queixava del text, però
hi havia unanimitat en que la Segura s'hi ha deixat la pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada