El Coronel Ocell. Songs for a New World

EL CORONEL OCELL. SONGS FOR A NEW WORLD

(al Institut del Teatre)

Imagineu-vos un grup de persones que viuen en un lloc apartat en mig dels Balcans. És hivern, quasi no tenen menjar, ni roba, ni medecines... És un psiquiàtric on hi arriba un metge voluntari que es troba amb aquest panorama. L'únic lligam amb el món exterior és un televisor vell on veuen les notícies; la zona està en plena guerra, però l'aparell no te so, està espatllat. "Sort" que un dels interns és sord i "subtitula" les notícies llegint els llavis... Un dia, per error la OTAN deixa caure al pati ajuda humanitària, uniformes militars... A partir d'aquí tot canvia, i els interns, reciclats en soldats, hauran de prendre decisions importants com veure que fan amb les seves vides. Aquesta és l'obra de Hristo Boitxev, dramaturg  búlgar, titulada El Coronel Ocell.

Jason Robert Brown és un músic, compositor i lletrista nordamericà, autor de diversos musicals i molt conegut per The last Five Years, una peça de culte que a Barcelona vam poder paladejar al Petit Palau l'any 2009 gràcies a Daniel Anglès i el seu Musical Més Petit, excel·lent per cert. Jason R. Brown és també autor de Songs For A New World, composicions que cavalquen entre el musical i el cicle de cançons, connectades per un tema: "el moment de la decisió".

Comencem a veure la relació? Doncs Joan Maria Segura, en un exercici de creativitat notable, ha tingut la idea d'ajuntar les dues obres, convertint-les en una sola, en la que s'explica la història dels bojos del búlgar i es canten les cançons del nordamericà. El resultat és una filigrana d'encaix, com si els dos autors haguessin col·laborat fent puntes de coixí, teixint un espectacle nou, de soca arrel.

S'ha de dir que en aquests muntatges del IT es posa tota la carn a la graella, com ha de ser; han de practicar actors, ajudants, il·luminadors, escenògrafs, responsables de vestuari... tot l'arc de la gent que són el futur del teatre, i penso que se'n surten amb nota. En quant a la música en directe entre el personal de l'IT i l'ESMUC, el nivell és altíssim, d'arranjaments i d'execució. Avui l'únic que m'ha fallat una miqueta ha estat la sonorització, no sé si per culpa de que la sala Ovidi Montllor no estava massa plena i ressonava excessivament, o per una deficient equalització (potser les dues cosees); de vegades el so es saturava.

Els intèrprets han estat molt bé. A mi m'ha robat el cor la noia —lamentablement no sóc capaç d'identificar el nom— que ha cantat el tema "No tinc por de qualsevol cosa": molt bé, tot i que s'ha de dir que el tema és un bombó, però els set intèrprets restants també han estat molt bé. Penso que un espectacle d'aquesta categoria no s'hauria de perdre i seria bo portar-lo als circuits comercials, on s'estan fent coses ben justetes. Encara teniu temps de veure'l fins diumenge, i pel qui no ho sàpiga, les entrades son gratuïtes. Es pot demanar més? Jo, de moment m'he tret el barret davant la creativitat i professionalitat de Joan Maria Segura. Enhorabona!