Rent

RENT

(al Casino de l'Aliança del Poblenou)

De musicals n'hi ha de varies classes, i no parlo de bons i de dolents, que això és molt subjectiu, sinó que diferencio els que expliquen una història, creada com una obra de teatre —amb música, cançons i de vegades dansa— dels que un grup d'intèrprets canten cançons o cançonetes que anteriorment algun conjunt musical van col·locar a les llistes de hits —Mamma Mia seria un exemple dels segons, els que alguns anomenem Juke Box—, en canvi RENT pertany al primer grup, el que jo m'atreveixo a anomenar "autèntics".

Independentment de la seva dramàtica estrena fa vint anys —Jonathan Larson, l'autor, va morir la nit anterior— Rent narra una història potent basada en La Bohème, òpera de Puccini que ens parlava de les estretors dels bohemis de l'època i els problemes de Mimí, la costurera tuberculosa. Aquí la vida bohèmia la porten uns ocupes del districte A de Nova York i els problemes no són de tisis sinó de drogues i Sida.

Els temes dels musicals "autèntics" acostumen a ser complicats, tan melòdica com harmònicament, i excepte en algunes parts com els temes d'amor, que són "suaus", hi ha trossos realment complicats, amb salts dins l'escala musical, canvis de compàs, harmonies amb moltes tensions, duets, trios i fins i tot quartets en que cada intèrpret canta un tema diferent i tot ha d'encaixar... Això és el que dona un dramatisme extrem quan el moment ho requereix.

He fet tot aquest preàmbul per dir que els musicals potents són molt complicats d'executar tan pels intèrprets com pels músics que els acompanyen. A tot això s'hi ha d'afegir que el volum que es projecta a la sala a través dels micros dels cantants ha d'estar molt ben equalitzat, no solament de volum. Conclusió: no tothom està preparat per l'exigència d'un musical de la categoria de Rent, Cats o Els Miserables, per citar obres de tres autors diferents.

Ahir vaig assistir a la prèvia del Rent amb direcció de Daniel Anglès, que estarà en cartell al Casino de l'Aliança del Poblenou fins el 20 de març, si no m'erro. Jo per Daniel Anglès sento un gran respecte perquè he vist coses molt bones interpretades o dirigides per ell, però em temo que ara s'ha precipitat, doncs crec que no ha aconseguit un càsting de prou gruix per una obra tan complicada i de quasi dues hores i mitja de durada. Penso que excepte els cinc músics sota la direcció de Miquel Tejada, que ho van fer molt bé, la resta d'intèrprets van estar a un nivell no massa alt i el conjunt era força irregular. Ja sé que els anglosaxons en musicals juguen en una altra lliga, però una de les coses que més aprecio dels seus muntatges és la uniformitat en la qualitat, enrasada per dalt. Tan bé ho fa el que només diu que el sopar està servit, com el protagonista.

Un altra defecte que he trobat en aquest muntatge és que em sembla que no tots els intèrprets entenien el que feien. No n'hi ha prou de cantar el que diu la partitura afinant i respectant els tempos. T'has de fer la música teva, entendre-la, fer que t'emocioni i aleshores emocionar tu als que t'escolten, i fer-ho ben conjuntat amb la resta d'actors. Sabeu perquè Herbert Von Karajan es desplaçava en jet privat? Doncs perquè guanyava molta pasta, i era així perquè aconseguia com pocs que una orquestra amb vuitanta músics sonés equilibrada com una sola veu. Si jo dirigís la simfònica de Berlín, plena de músics excel·lents, tingueu la seguretat que sonaria com el cul. És el que avui he trobat a faltar en els actors —no en els músics—, aquesta comunió en la manera d'interpretar que fa que el que escoltes t'arribi tal com l'autor ho va pensar i et commogui.

Esperem que amb el rodatge aquest Rent millori. Ho desitjo de tot cor per l'estimació que tinc pel gènere, per Daniel Anglès i per tota la companyia que, per fer honor a la veritat, s'hi ha deixat la pell.