Othello

OTHELLO

(al Teatre de l'Aurora)

          Jo sóc un gran admirador de W. Shakespeare. Possiblement m'heu sentit a dir alguna vegada que el bard, per a mi, és com el porc: d'ell s'aprofita tot, però... de les sever obres, les que més m'agraden són les que hi surten els personatges més dolents, motiu pel qual tinc un gran respecte per l'obra Shakaspeare's Villains, d'Steven Berkoff.

          Ricard III, Titus Andronicus, Macbeth... són peces on la dolenteria hi és molt present, i a Othello, l'obra que hem vist i encara veurem aquest cap de setmana al Teatre de l'Aurora d'Igualada a càrrec de Les Antonietes, no hi falta. Iago és un mala peça. Està per demés explicar l'argument de l'obra, coneguda (suposo) per tothom.

          Oriol Tarrason, director de la companyia i d'aquest Othello en particular ha fet algunes "maleses" que jo aplaudeixo. A l'obra original hi surten tretze personatges més una pila de secundaris com senadors, mariners, militars... Doncs ell ho ha reduït a tres. Othello, el general de la república de Venècia, Desdèmona, la seva enamorada esposa i Iago, el servidor i confident mala peça. D'aquesta manera s'ha pogut convertir l'obra en un relat de petit format, apte per a tots els teatre del país. Othello en versió completa, avui només es pot veure a les seus de la Royal Shakespeare Company a Stratford o al National Theatre i al Barbican de Londres.

          El text, però, continua sent una meravella. Tarrasón s'ha trencat les banyes escollint, sense ser infidel, com Desdèmona, els trossos més convenients, respectant gran part dels recitats originals. Ha fet algun canvi, com en la personalitat de Desdèmona, convertint-la en una dona més madura, que potser vist amb ulls de segle XXI l'ha fet més creïble, menys "virginal", però igualment enamorada.

          L'escenografia és molt simple, quasi res. Un espai blanc amb un faristol on Othello al principi ens explica als senadors de Venècia (nosaltres, el públic) la campanya de la que acaba d'arribar i els seu matrimoni, i al fons una taula baixa, res més. A les parets teles blanques. Al col·loqui posterior Tarrason ha explicat que volia que els espectadors veiéssim als intèrprets com a cobais dins una gàbia experimental on algú els manipulava. Penso que ha aconseguit l'efecte buscat

          També s'ha reservat alguns efectes força espectaculars, que no desvetllaré, i en conjunt ha quedat una obra rodona d'una durada d'hora i vint. Ho esmento perquè al Teatre de l'Aurora, en col·laboració de professors d'institut hi porten alumnes, una iniciativa lloable que acosta a aquests estudiants als clàssics imprescindibles de la cultura, sense abocar-los a una marató de més de tres hores.

          Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig (per ordre alfabètic) han estat molt convincents en els seus papers de Desdèmona, Othello i Iago i han arrencat forts aplaudiments acabada la funció i, sorpresa, gran part del públic s'ha quedat al col·loqui posterior amb l'equip de Les Antonietes. Una nit rodona.

Mambo

MAMBO

(a El Maldà)

Al escenari una parella vestida com en aquells campionats de ball televisius, ella vestit vermell, tall fins al maluc, calces vermelles a joc. Ell amb camisa i pantalons negres, tot amb lluentons. Ella elegant, ell ridícul. Sona Papa Loves Mambo i es posen a ballar. Ho fan molt bé i somriuen al públic, però es nota que hi ha mala llet.

Acabat el mambo es posen a parlar i sí, hi ha mala llet , molta, perquè ella vol el divorci i ell no; comença la sessió de retrets, que si ella no s'ocupa de la casa, que si ell no ho fa dels fills, que si no pot perquè treballa trenta hores al dia. Ell que si l'altre dia després de dutxar-se no es va poder eixugar perquè totes les tovalloles estaven brutes, ella que si només en tenen vuit i en canvi la seva germana en te dues-centes perquè el seu marit guanya molts quartos i tenen piscina... i així avança l'obra discutint sense parar fins i tot mentre estan sopant menges diferents perquè ella és vegetariana i el celíac, el que faltava pel duro.

La peça és divertida i te molts bons moments, però és irregular i es fa una mica reiterativa amb tantes reprovacions, com si hi hagués poca "xixa" i penso que per això s'ha hagut de recórrer al truc de "teatre dins el teatre". cosa que als espectadors ens ha descol·locat una miqueta, tot i que ha estat una de les parts més divertides, com ha passat amb el mambo. Sembla que de recent casat anaven a ballar el mambo o participaven en concursos, i d'aquí ve fins i tot el vestuari.

Un detall divertit. Al principi, quan acaben de ballar, ell es posa la mà per dins els pantalons ajustats i es treu un plàtan, un giny per marcar paquet. M'ha recordat una anècdota de Sir John Gielgud, el gran actor anglès shakesperià. Deia que hi ha dues classes d'actors: els de one sock i els de two socks —un mitjó o dos mitjons—, els que es posen sota les malles quan fan clàssics per suplir la manca de paquet. Ell es confessava de two socks.

Tornem a l'obra; una comèdia divertida de Oriol Tarrason (Antonietes) dirigida per ell mateix, molt ben interpretada per Annabel Castan i Dani Arrebola. El públic surt amb un somriure als llavis. No passarà a la història, però potser tampoc es pretenia res més que un divertimento amable. Suposo que els que hem sortit somrient, inconscientment hem estat contents de les nostres vides matrimonial, potser perquè no ens estem divorciant, segurament perquè a casa hi tenim més de vuit tovalloles, una bona part netes.

Un Tramvia anomenat Desig

UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG

(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

Diuen alguns que les comparacions són odioses, però jo hi afegiria que inevitables. També diuen que el primer amor et marca com et marca la primera versió de qualsevol cosa. L'Only You de Ram & Rand l'han cantat des de Louis Armstrog a John Lennon, passant per Elvis Presley, però la versió que la meva generació té al cap és la de The Platters, els que la van cantar per primera vegada l'any 55. Dic això perquè és difícil treure's del cap el Tramvia que van protagonitzar Vivien Leigh i Marlon Brando sota la direcció de Kazan. Després d'aquesta declaració de principis, anem a la que avui ens han ofert Les Antonietes.

Em salto la sinopsi perquè penso que és una peça que tothom sap de què va. L'obra comença quasi a les fosques amb la Blanche arrosegant una maleta i preguntant (al públic) pel tranvia anomenat Desig que l'ha de portar a casa de la seva germana Stella, a Nova Orleans. Hi arriba i entra al habitatge. Primer problema (per a mi). L'escenografia és a escenari obert, sense res més que dues files de banquetes i una banyera al fons, i això no ha propiciat l'ambient claustrofòbic d'un apartament de merda d'una sola habitació i molt calorós; estem en ple estiu a Louisiana. Aquesta sensació "ventilada" m'ha acompanyat al llarg de tota l'obra i no m'ha ajudat a crear l'ambient necessari.

La Blanche és una dona del sud, que enyora els bons temps, quan la seva família era benestant, té deliris de grandesa i viu refugiada en un món inventat. És presumida i també desequilibrada. Se sent gran, bruta pel viatge i demana prendre un bany relaxant; d'aquí ve la banyera a escena; però calia? Algú es pot creure que una dona es banya amb les calces posades? i no una vegada, sinó varies. Si no volien treure l'actriu nua a l'escenari, podien fer veure que la Blanche ho feia en un quarto de bany tancat, com a totes les cases. L'obra és molt potent i penso que detalls com aquests descol·loquen una miqueta perquè li treuen realisme.

Les actuacions en general han sigut bones, tan la de Anabel Castan (Blanche), com Mireia Ilamolla (Stella) o Pepo Blasco (Mitch). No ho veig igual per Jorge Albuerne (Stanley). Aquest noi, fins allà on sé jo, és més actor de circ que de teatre i m'ha semblat que anava un pèl just pel que demana el paper de Kowalsky —ja torna a aparèixer el fantasma de Marlon Brando—. Tampoc he entès massa perquè aquest personatge parlava en castellà. Kowalsky és cognom polonès, però ell deixa molt clar que ha nascut a Amèrica, per tant el canvi d'idioma només el podria entendre en el context de "xarnego", però no és el cas.

Oriol Tarrasón és el responsable tan de l'adaptació com la direcció, i penso que ho ha fet bé, salvant el que he dit abans, ja que també és responsable de l'escenografia i que Les Antonietes ens tenen acostumats a posades en escena més "modernes" i aquí apart de la banyera i les calces han fet una versió molt clàssica, molt convencional. Iñaki Garz s'ha fet càrrec de la il·luminació amb solvència i alguna idea molt efectiva com el pas del tramvia per l'escenari.

L'Aurora plena i el públic ha aplaudit amb ganes. Aquesta posada en escena es va estrenar al Temporada Alta i ara fa una passada per comarques abans d'assentar-se a Barcelona.

Una anècdota: l'obra es va estrenar a Broadway l'any 1947 amb Marlon Brando i Jessica Tandy. L'èxit va ser brutal i en Brando (23 anys) traient-se i posant-se les samarretes suades va desencadenar una onada de golafreria eròtica tal entre el personal femení, que cada nit acabada la funció es trobava una munió de noies esperant-lo a la porta de sortida d'artistes del teatre Ethel Barrymore disposades a que se les passés per la pedra, i es veu que ell complaent en triava una cada nit. Why not? com diuen en anglès.