La Soledad del Supremo

LA SOLEDAD DEL SUPREMO

(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)

Finalment hem arribat al Realisme Màgic (estem a Colòmbia) amb una obra titulada La Soledad del Supremo, de la mà de la companyia colombiana Ensamblaje Teatro. Misael Torres, director d'aquesta formació ha creat una dramatúrgia partint de l'obra de Gabriel García Marquez El Otoño del Patriarca, però sense obviar autors com Roa Bastos (Yo el Supremo) o Valle Inclán (Tirano Banderas). El resultat és una farsa sortida de mare però molt interessant. És una farsa pel tractament que es dona tan a la obra com als personatges, i interessant perquè tot i el seu desmarxament està rigorosament estructurada i amb els textos dels tres escriptors molt ben treballats.

Ensamblaje Teatro, sota la batuta del seu director, porta més de trenta anys treballant el teatre, els titelles, la dansa, la narració oral i la música, bona part al carrer i és un referent en la cultura del país. Amb aquest elements Misael Torres va crear una peça on la figura del dictador, sempre un general (carajo!) està feta de retalls dels anteriorment esmentats autors. La caracterització dels personatges, les màscares i el vestuari ens porten directament als esperpents Valle-Inclanescos; el que faltava pel duro!

L'escenografia està dividida en tres parts. A l'esquerra els músics, una banda de porros, formació típica del carib colombià on predomina el metall i la percussió —he hagut de fer un curs accelerat d'estils musicals del país, i n'hi ha molts més dels que em pensava— que van servint fons musicals i música de ball quan la penya s'esvalota. Al fons una construcció de dos pisos on al balcó superior apareix el general tirant, magnànim, mill, o algun tipus de menjar (tites, tites) als seus súbdits, una partida de desgraciats tipus La Nit dels Morts Vivents de Georges A. Romero (1968), i al centre una estructura circular on passa gran part de l'acció, i que jo interpreto que era una mena de pista de circ o, posats a la zona, l'arena d'una gallera, o pista on lluiten els galls fins a matar-se.

Tan el tirà més vell del món (carajo, quien manda aquí!) com els súbdits, segons com, porten màscares i això unit a un vestuari molt ben treballat, brut com si l'haguéssin embrutat amb argila, senzill per al poble i carregat de medalles pels militars, dona una imatge irreal o (ja hi tornem a ser) de realisme màgic que ens transporta en un món oníric que ens engoleix. Dotze actors i cinc músics no donen treva presentant-nos la vida de tots aquests personatges. És dura la vida del poble sota la bota del dictador. Cap al final el general ho resumeix en una frase (és de García Màrquez): el dia que la mierda tenga algún valor, los pobres nacerán sin culo. M'acabo de posar dret en senyal de respecte.

El fotut de tot això, és que ho veiem al teatre i ens sembla genial, però quan sortim per la porta i reflexionem, fem un repàs al que passa amb la corrupció a sudamèrica, i a casa nostra, no oblidem la cagarada que tenim davant de la porta de la nostra llar, el general es digui Millet o Rita Barberà, n'hi ha per plorar (i perdoneu la rima interna).

Les farses si estan ben fetes donen per a molt, i aquesta ho estava molt de ben feta. Els dotze actors s'hi han deixat la pell, actuant, ballant, movent-se amunt i avall al so que marcava l'orquestra de cinc músics, boníssima també. El vestuari era de traca i mocador, brut pels militars, senzill pel poble zombi, vistós quan l'alegria ho envaïa tot i la gent ballava... Per a mi ha estat l'acomiadament del festival, un festival que valoro amb nota alta. La sala plena fins a la bandera i els aplaudiments generosos. Ha valgut la pena, tot, de veritat.