PORT ARTHUR
( al CCCB)
Quan Jordi Casanovas va escriure
Ruz-Bárcenas em vaig admirar, i així ho vaig escriure al blog, que no se
m'hagués fet pesada com si m'haguessin fet empassar un informe rigorosa i
cronològicament ordenat. Realment era una peça amb molt bon ritme i dramatúrgia
punyent. Bé, doncs el "pàjaru" hi va tornar amb Port Arthur, i s'ha de dir que l'ha clavat malgrat que el que va passar fa vint anys a Tasmània, no és que
ens caigui lluny, és que pràcticament ens cau "fora".
Aquesta peça és un thriller documental que ens mostra
l'interrogatori —sembla que sense massa garanties legals, ja que no hi ha
presència d'advocat— que dos policies li van fer a Martin Bryan, presumpte autor
d'una massacre amb armes de foc al país austral. Trenta-cinc morts i vint-i-tres
ferits no són cap banalitat, i aquests dos policies intenten que confessi el
crim, però el noi diu que no se'n recorda de res del que va fer aquell dia. És
un personatge estrany, dispers, que sembla patir d'algun tipus de patologia
mental.
Jordi Casanovas, entre altres habilitats
ha tingut la de dosificar la tensió de menys a més, creant una certa angoixa a
l'espectador que no coneix la veritat. També ha administrat amb molta prudència
el tòpic de policia bo i policia dolent, que hi és, però sense exageracions. Al
llarg de seixanta minuts ens hem anat assabentant del que va passar, però només
dels fets, no de qui els va produir.
Bon càsting. Dafnis Balduz ho clava
fent de Martin, un home jove, que sembla que baixi de l'hort, confirmant i negant
quasi simultàniament i amb un punt d'innocència, com quan se sent assetjat pel
poli dolent, girant-se cap el bo i assenyalant-li l'altre, com volent dir
"mira què m'està fent aquest", però sense obrir la boca. Javier Beltrán és l'agent més
assossegat; li costa molt aixecar el to. El seu aspecte ja demostra el caràcter:
vestit complet, corbata inclosa, en
canvi Manel Sans fa de d'interrogador implacable amb tendència a perdre la paciència:
texans i xupa. Tots dos perfectes en els seus rols.
L'escenografia senzilla: una taula
rectangular, llarga, amb un micròfon al mig. A una banda una cadira incòmoda,
on seu Martin emmanillat de mans i peus, i a l'altra dues tipus sillonet, confortables.
Martin, en una actitud d'innocència o sang freda se'n queixa posant cara de bon
minyó i en reclama una de còmoda per a ell, que li és negada. Al mig de la taula
un micròfon, i en una punta de la sala una taula petita on hi ha tres armes de
foc, suposadament de Martin. Una il·luminació molt encertada, freda, de fluorescents
acaba de quadrar l'ambient inòspit de la sala.
L'autèntic Martin Bryan o era molt ros
o portava el cabell oxigenat i per fer aquest paper Dafnis Balduz ha fet el
mateix, deixant-se els cabells d'un groc quasi parxís, i aquest fet que podria
ser banal, a mi m'ha descol·locat, de seguida m'ha portat a pensar que estàvem
avant d'una persona no massa equilibrada,
i quedi clar que no tinc res en contra dels que van tenyits, però m'he quedat
amb una mena d'angoixa arrapada a l'estomac, que suposo és el que es pretenia
el Jordi Casanovas, el director que ha fet d'aquesta transcripció policial, una
filigrana. Enhorabona.
La sala del CCCB no estava plena del
tot, però els que hi érem hem aplaudit amb ganes, i un apunt: a partir
d'aquests fets el govern australià va modificar la llei de pertinença d'armes i
en va fer una recollida voluntària de prop de 700.000. Si ho fessin als EEUU,
potser no els passaria el que els està passant cada dos per tres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada