Funny Girl

FUNNY GIRL

(al Savoy Theatre de Londres)

Funny Girl, que podríem traduir com "Una Noia Divertida", és una d'aquelles  obres musicals que sempre havia volgut veure per culpa d'una cançó, una sola cançó: People. A més va ser la primera peça que vaig aprendre a tocar al piano, o sigui que com diuen en castellà más a mi favor. Doncs resulta que al teatre Savoy de Londres l'estan fent i es clar, hi he anat de pet.

El Savoy és un teatre curiós per un motiu: tot i estar al carrer Strand, no dóna al carrer sinó que està mig amagat en el carreró que porta a l'hotel del mateix nom i és molt conegut perquè es va construir a l'últim terç del segle XIX pràcticament per estrenar les obres de Gilbert and Sullivan (El Mikado) i per ser el primer en estar il·luminat totalment per llum elèctrica, però deixo els apunts històrics per anar al que he vist.

Funny Girl pràcticament és la biografia de l'artista Fanny Brice, una vedette de varietats que destacava pel seu escàs atractiu físic però en canvi posseïa un sentit de la conya remarcable, cosa que la va portar a ser escollida per Florenz Ziegfeld, el creador de les Ziegfela Follies que arrasava el primer terç del segle XX. La història té els ingredients suficients per muntar un espectacle musical, noia de barri amb aptituds histriòniques, mare viuda que regenta un bar, gent molt coneguda i estimada al barri, triomfa, s'enamora i es casa amb un play boy, jugador professional. Al final la cosa s'embolica i acaba triomfant professionalment però fracassant en l'amor. Teló.

A mi, tot i anar-hi amb moltes ganes pel que he explicat al principi, m'ha decepcionat. Els responsables de la tornada als escenaris l'han fet, suposo, tal com es va fer quan Barbra Streisand la va estrenar a Broadway  l'any 1964 —abans se n'havien fet uns quants bolos per altres ciutats—. El resultat ha estat per a mi el d'una obra antiquada en tots els sentits: vestuari, interpretacions, coreografies... Per posar-ho en un context "espanyol", semblava pensada per ser feta per la Lina Morgan (ara potser m'he passat), però compte que la Morgan era una gran professional en el seu estil.

Llàstima perquè la música de Jule Styne és prou bona, i la orquestra, formada per catorze músics petava rebé, però l'obra estava muntada d'aquesta manera, i com deia la meva àvia "no hi ha més cera que la que crema". Això sí, el públic entusiasmat, aplaudint a cada número musical —si Wagner aixequés el cap...— i al final posant-se dempeus quasi abans d'acabar la representació. Ara el West End funciona així; sembla que hi ha molt poc esperit crític i molt turisme teatral, però això només és la meva opinió, no fos cas que em passés com aquell que deia que tots els cotxes, menys ell, anaven al revés per la autopista...