Art

ART

(al Teatre Goya)

Sempre s'ha dit que el mestissatge entre els humans dona molt bons resultats: gent més guapa, més sana, més intel·ligent... i a l'inrevés, que l'encreuament tancat entre familiars porta a la idiòcia i al cretinisme; mireu sinó als membres de les cases reials que actualment pasturen per Europa. L'escriptora Yasmina Reza podria ser un exemple del primer plantejament: pare entre rus i iranià i mare hongaresa... El que ningú dubta és que els va sortir una noia molt espavilada. ART és una de les seves peces teatrals més aplaudides i representades a tot el món, premiada a tort i dret.

A casa nostra les posades en escena més emblemàtiques d'aquesta obra van ser la de Flotats i la de Darín, les dues molt bones. No les compararé amb la d'avui per allò que deia la meva àvia, que les comparacions són (hi foto el diacrític o no li foto?) odioses. Només diré que la versió que s'està oferint ara al Goya és extraordinària, de veritat.

Per començar, el director Miquel Gorriz ha fet una virguería, però val a dir que ha arriscat molt, doncs ha portat la comèdia fins a l'extrem; si s'hagués passat una mica més possiblement l'hauria fet petar, però no; l'ha mantingut a un nivell molt alt, elevant-la fins el punt màxim però no s'ha passat, i l'ha endevinat perquè n'ha sabut molt. Un altra encert —també de Gorriz?— ha estat el càsting. Aquesta obra necessita de tres espases, però de tres primeres espases a un mateix nivell. Passem llista: qui millor que Francesc Orella en el paper de l'amic barroer i cabronàs, o Lluís Villanueva en el de culte i primmirat. La sorpresa ha estat, per a mi, Pere Arquillué en el rol més còmic. El resultat immillorable.

Penso que també ha ajudat molt l'adaptació i traducció de Jordi "Grönholm" Galceran que l'ha situat a la Barcelona actual amb picades d'ullet a la crisi del tèxtil i altres detalls ambientals. L'escenografia de Jon Berrondo molt adequada: un apartament de nivell alt amb les parets nues absolutament blanques amb petits esgrafiats del mateix color, com el quadre de la discòrdia. Per cert, no explico l'argument de la peça perquè la trama és molt coneguda, però si algú no sap de que va, millor. Que hi vagi i tindrà una agradable sorpresa.

Ara un detall; no recordo una ovació a mig espectacle com la d'avui, quan Arquillué, desesperat, en un monòleg brutal es queixava davant als seus amics dels problemes que tenia amb les invitacions a la seva boda, i mentre es desconsolava, escanyava entre les seves mans la jaqueta, com si fos el coll de la seva sogra, la mare, la núvia i tots els convidats alhora. Ha estat espectacular, de traca i mocador.

Recomano que no us la perdeu; hora i mitja de bon teatre, divertit i ben executat, d'aquelles obres bones per l'esperit i segurament també per la pròstata. Val la pena de tan en tant anar a veure una comèdia de qualitat, i si algú no té pròstata, com les dones o els homes que ja l'han desnonat, que també hi vagin. Ningú se'n penedirà. I ara un consell: espavileu-vos perquè segur que serà un èxit i si badeu us costarà trobar bones entrades.