TENDER NAPALM
(a la Sala Beckett)
Aquesta ressenya l'escric amb retard, una setmana de retard, que si
penses en la immensitat del món és poc, per avui en l'època de la immediatesa
és una eternitat —aquesta entrada filosòfica barata l'he fet per justificar la
mandra que arrossego—.
Tender Napalm és una obra de Philip Ridley, un autor del Regne Unit que
té tela. Novel·lista, dramaturg, compositor musical, poeta, fotògraf, director
de cine... Si a Anglaterra hi tinguessin afició, segur que també seria
boletaire, però anem a l'obra que hem vist a la Sala Beckett.
Una dona i un home joves estan en un pou (metàfora). S'estimen però la
vida els ha colpejat dur amb la mort d'un fill. No m'imagino que es pot fer per
superar això, ni si és superable. Els dos personatges parlen de la seva
relació, d'amor, de sexe, baixen als inferns amb temes molt foscos i pugen, de
vegades, amunt amb tendresa. L'obra és una muntanya russa i els espectadors,
val a dir-ho, les passem molt putes per diversos motius: pel fet de la mort i
per la dificultat de seguir el que ens expliquen en un llenguatge molt dur,
però també poètic, dues combinacions letals. Com diu el programa de mà
"quan es barreja el sabó líquid amb gasolina, s'obté un gel de gasolina
que produeix una substància altament inflamable que crema lentament: el
Napalm"
I doncs? Doncs aleshores apareixen tres personatges salvadors. No, no
salven als protagonistes, ens salven a nosaltres, els espectadors, i ho fan amb
els seus moviments que ens ajuden a seguir l'obra. Tres acròbates de circ que
amb els seus moviments per l'escena, fent pilars humans, fent volar els
protagonistes, tot d'una forma com si no fossin humans, com si la llei de la
gravetat no anés amb ells. Circ poètic; no sabia que existís, però es veu que
sí.
L'obra avança i continua sent dura; es diuen coses gruixudes, però ara
amb l'ajut del trio circense sembla que estiguin embolicades en cotó fluix. ja
no són tan feridores.
Em trec el barret davant l'Ariadna Nadal, responsable de la traducció;
m'imagino que no haurà sigut fàcil, ja no traslladar les paraules, sinó
entendre l'obra, i el mateix per Pau Roca, tan escabellat com sempre, però
mantenint aquesta excel·lència com a director i com a intèrpret, igual que la
que fa de parella Ariadna Cabrol. I el trio circense? Nota alta per aquests
desconeguts per a mi: Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Anna Pasqual. El moviment
escènic de Mercè Boronat de premi, no sé quin, però de premi.
El públic hem sortit de la sala entre incrèduls, entusiasmats i
acollonits. Bravo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada