THE HOLLOW CROWN
(sèrie de televisió)
Com que jo no sóc creient, vaja, per no ser-ho ni crec en la religió bona,
no controlo massa bé el calendari de festivitats i celebracions, i faig les
coses al meu aire. Ho dic perquè l'agost és el mes en que faig ramadà, però compte,
no ens confonguem, faig ramadà de teatre, no aquell de deixar de menjar, beure
o fer l'amor. Diguem que és un ramadà sui
generis, empès perquè la cartellera és un desert.
Per compensar-ho recupero sèries de TV que tinc pendents o a mig rematar.
M'he posat al dia amb House of Cards (l'americana),
Game of Thrones, Boardwalk Empire, he tornat a veure The League Of Gentelements, m'he avorrit amb The Young Pope, i he devorat The
Hollow Crown. D'aquesta última vull parlar.
Si sou Shakespearians, opinareu com jo que és una de les coses més grans que s'han fet per a la televisió. Consta
de dues temporades on a la primera s'ataca l'anomenada Henriad, tetralogia composta per Richard II, Henry IV part 1, Henry IV part 2 i Henry V. A la segona temporada estem en la Guerra de les Roses amb Henry VI part 1, Henry VI part 2, Henry
VI part 3 i acabem amb Richard III,
aquell de "el meu regne per un cavall..."
No desvetllo cap secret si dic que els anglesos produint sèries
històriques son els putos amos; tan és si es tracta de adaptacions d'obres
clàssiques, Shakespeare en aquest cas, com obres de ficció recents en el cas de
Downton
Abbey. Dominen un mitjà que sembla que hagin inventat ells, tenen
excel·lents guionistes, directors d'art, productors com Sam Mendes en aquest
cas i un estol d'actors provinents de les escoles de teatre —les millors del
món?— que han passat per la BBC o la RSC (Royal Shakespeare Company), Jeremy
Irons, Michael Gambon o Benedict Cumberbatch per citar noms coneguts, i naturalment
directors magnífics com Rupert Gold, Richard Eyre, Thea Sharrock o Dominic
Cooke.
El resultat, en aquest cas, és una obra immensa on es combinen les
parts més teatrals amb recitats acuradíssims, sense moure una coma del text
original dit amb solvència des de l'actor principal fins al maldito, i escenes d'acció (guerra, generalment)
amb uns moviments de tropes i càmera fora del comú i un valor afegit: tot lluny
de l'estètica Cecil B. De Miller, o sigui res de daurats, trompetes i cuirasses
brillants. Tot cutre com era a l'Alta Edat mitjana, brut, apedaçat i poc glamourós; les escenes a Westminster encara
amb una certa lluentor, però els carrers de Londres, la gent del poble, les
tabernes i cases de putes, d'agafar fàstic. El personatge de Falstaff és un bot de greix que fins i tot et sembla
que li sents la pudor.
Quina enveja em fan aquests putos british.
Saben treure suc del seu patrimoni cultural perquè, hàbils, l'han sabut
treballar. I aquí una reflexió: sempre parlem del mateix autor, William
Shakespeare i una miqueta de Christopher Marlowe. A la mateixa època, a Espanya
hi havia una muntanya d'autors rellevants a la mateixa altura que els anglesos.
Lope de Vega, Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca, per dir-ne només tres.
Com el Segle d'Or espanyol no hi ha hagut cap moviment cultural comparable al
món, però la industria audiovisual aquí és inexistent. Shakespeare fins al dia
d'avui, és el més gran guionista cinematogràfic de la història: 1.293 pelis
—vint-i-cinc produint-se en aquest moment—. Us imagineu si algú s'hagués posat
les piles amb els escriptors del Segle d'Or espanyol? Però aquesta sí, és una
altra pel·lícula.
Torno a The Hollow Crown. Us
la recomano vivament, encara que no sigueu seguidors, com jo, del bard
d'Stratford-upon-Avon. És una lliçó d'història, de teatre, de cine i de bon
gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada