EL DESGUACE DE LAS MUSAS

EL DESGUACE DE LAS MUSAS

(Al Teatre Romea)

          Em sap molt greu escriure el que diré a continuació, perquè La Zaranda, per a mi, sempre ha sigut una companyia a tenir molt en compte, però avui m'han defraudat. Penso que el canvi que han fet no els hi anat bé i l'espectacle El Desguace De Las Musas els ha quedat... poc zarando, un adjectiu que em sembla que no existeix, però penso que s'entén.

          La majoria de "teatreros" que conec teníem moltes expectatives del que seria l'últim espectacle d'aquesta companyia, especialment per haver trencat, o haver incorporat actors externs al grup, potser el més conegut Gabino Diego. Tot i així crec que això no ha estat el més important. penso que el problema ha estat que a la història li ha faltat gruix, i els personatges han anat circulant per l'escenari gesticulant molt, cridant en excés i, sense ganes d'ofendre, fent el ruc.

          S'ha dit en alguns comentaris que la peça està inspirada en la Bodega Bohèmia del carrer Lancaster de Barcelona. Jo per edat coneixia força bé la Bodega des de l'any 59 (feia la mili), i vaig reconèixer molt poc del que havia vist allà. M'ha semblat tot com a molt superficial, anecdòtic i fins i tot graciosillo, que parlant de la Zaranda és quasi un insult. Sí, he reconegut al trio Gaspar Campuzano, Enrico Bustos i Francisco Sánchez, els seus moviments i les seves veus ronques, però diluïts. No negaré que hi ha hagut moments en que s'ha reconegut l'estil de la casa: el director de la companyia endollat a l'oxígen, o els bolquers de gent gran que no controla els esfínters, repeticions obsessives d'idees... però tot i així ho he trobat pobre.

          Com dic al principi, em sap greu, però és tal com ho he vist, però vull afegir una cosa. La Zaranda continua tenin el meu respecte, primer per la seva trajectoria, i segon per arriscar a fer una cosa "diferent" del que ens tenien acostumats, i només per això ja es necessita valor.

Ahora Todo Es Noche

AHORA TODO ES NOCHE

(Al Teatre Romea)

          Després d'un llarg ramadà per culpa de diferents motius —alguns problemes de salut (tirant a greus), problemes amb l'estat espanyol (aquests molt greus) i fins i tot un viatge (molt agradable)— m'incorporo lentament a la vida teatral fent una crònica endarrerida: Ahora Todo Es Noche.

          Avanço que sóc un admirador de La Zaranda, aquesta companyia nascuda a Jerez que era el Teatro Inestable de Andalucía la Baja, i que farta de manca de suports i excés d'ingratitud, va marxar a Madrid i es va convertir en el Teatre Inestable de Ninguna Parte. Com passa a tot arreu unes obres poden ser millor i altres pitjor, però sempre, en totes les que he vist, hi he trobat una dignitat a la màxima altura, i no fan pas un teatre fàcil, sinó compromès, digueu-ne de denúncia o com vulgueu; algú l'ha batejat com a "poesia de la devastació"; potser humor grotesc, esperpent...

          Tres sense sostre busquen un lloc per dormir, metàfora de buscar un lloc per estar a cobert dels embats i les garrotades de la vida. Estan en un aeroport i per dissimular porten equipatge i fan veure que estan atents als taulers d'anuncis i mouen el cap en desaprovació quan anuncien un retard, i fan veure que tenen pressa... Aquesta part de l'obra és impressionant, i acaben dient que és dolent no saber on anar, però que és pitjor no saber on s'està. Aquí sembla que ens han fotut el primer cop de realitat, doncs en bona part és el que els ha passat a ells com a companyia (Teatre Inestable de Ninguna Parte...)

          Naturalment passen moltes més coses, totes explicades amb aquelles veus ronques, gastades, "zarandas", de gent desnonada però que manté una dignitat, amb frases ben estructurades i ben pronunciades i utilitzant un llenguatge preciós com ho acostuma a fer el seu autor exclusiu Eugenio Calonge, un home que sap molt bé el que escriu.

          L'escenografia és genial: carros de supermercat que ja fa molts anys són la imatge internacional de l'indigent, una il·luminació molt bona, fosca, com si no hi hagués un més enllà lluminós, i un vestuari realment notable que no m'estranyaria que no fos confeccionat, sinó comprat a El Rastro.

Direcció molt ajustada de Paco de la Zaranda i interpretacions notables de Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i Francisco Sánchez (Paco de la Zaranda).

          Si ja els coneixeu aneu-hi i els reconeixereu. Si no els heu vist mai aprofiteu que encara estan en cartell per descobrir-los. Segur que aplaudireu fort per gratificar la seva feina; ara, per molt que ho feu no espereu que surtin a saludar. Mai ho fan, és marca de la casa.

El Grito en el Cielo

EL GRITO EN EL CIELO

(al Teatre Joventut de l'Hospitalet)

Zaranda en castellà, es podria traduir com a garbell en català. Suposo que per això es diu així aquesta companyia de Jerez de la Frontera que te el subtítol de Teatro Inestable de Andalucía la Baja, perquè en les seves obres separen el més grosser del més fi. Trenta set anys de professió porten a l'esquena voltant per aquests mons —Déu n'hi dó per ser un teatre inestable—, cap tonteria i més quan han sabut mantenir un estil tan personal, el segell de los zarandos, com diu la gent de la professió.

Fundada per Juan (ja mort) i Paco Sánchez, convertits en Juan i Paco de la Zaranda, dramaturg i director, més tard s'hi va incorporar Eusebio Calonge —per cert, no serà una reencarnació de Valle Inclán?— actual dramaturg de ploma esmolada i aspecte de Quevedo, però amb ulleres de pasta. Avui al Teatre Joventut de l'Hospitalet, en funció única hem vist El Grito en el Cielo, la seva última obra, una autèntica genialitat.

Com a fons musical Tannhäuser, poca broma, en l'immens escenari de la sala A, quatre roll containers, aquestes gàbies altes que tenen els supers per traslladar mercaderies, amb quatre avis dintre. Una infermera de punta en blanc ens ha explicat les excel·lències d'aquell geriàtric, les teràpies aplicades, els exercicis de memòria, els físics, la cura en la medicació i finalment l'atenció personalitzada en el cas —més que segur— del decés. Tot això unit a una higiene extraordinària, demostrada en un posar-se i llençar guants de làtex continuadament, allò de no reparar en despeses. Però quan els avis es desperten i surten dels seus contenidors, les coses ja no semblen tan maques, i com diu el programa, "els cossos desnonats pels historials mèdics, encara tenen la capacitat de somni com a clau de llibertat. L'humor negre i tendre d'aquests creadors burxa en la dimensió humana del dolor i ens convida a la reflexió sobre la vellesa i la mort".

Tècnicament l'espectacle és impecable. La banda sonora de Wagner —conec molts altre músics, però millors em sembla que no—, el vestuari zarando, zarando, bates d'hopital, bolquers de gent gran, i a l'hora de les teràpies ornaments el més descabellats possible. La il·luminació de premi, amb una gestió de les ombres que en moments determinats donava un patetisme esfereïdor. Punt apart han sigut els moviments dels actors, coreografies mil·limetrades, gestos repetitius d'avis amb alzheimer, parkinson que expressaven pors, falta de cura i fins i tot d'amor. Tot i així tota la peça mantén un difícil equilibri entre l'esperpent i la tendresa, entre la tendresa (la seva) i un món apocalíptic també molt seu. Òndia, hem descuidava de dir que el text d'Eugenio Calonge és magnífic, la direcció de Paco de la Zaranda perfecte i les actuacions dels cinc actors impressionants. Màxima puntuació per a tots.

Jo sóc un seguidor incondicional de La Zaranda i he vist unes quantes obres d'ells, però després de meditar-ho molt penso, i crec que no m'equivoco, que aquesta és la millor, o al menys de les que he vist. El Teatre Joventut amb una mica més de mitja entrada que ha aplaudit dispersament perquè la majoria no sabien que aquesta companyia mai surt a saludar; s'acaba l'obra i desapareixen, és marca de la casa i estan en el seu dret.