España Ingobernable

ESPAÑA INGOBERNABLE

(al Teatre Romea)

          Alberto San Juan és un actor estimat a Catalunya on acostuma a actuar amb assiduïtat. Aquests dies està al Romea amb dues obres: España Ingobernable i Autoretrato de un Joven Capitalista Español, aquesta última ja coneguda del públic català.

          España... és una mena de monòleg a dues veus: la d'ell i la de la guitarra de Fernando Egozcue, un músic re-emigrat, o sigui que el seu avi es va exiliar a l'Argentina per culpa de la guerra civil i ell, el nét, ara ha emigrat tornant a Espanya.

          San Juan comença explicant-nos la merda de país en que vivim, així, clar i català, però no Espanya com a terra, sinó com a Estat. Ens situa al 1520 amb els Comuneros de Castilla, passem al 1640 amb la Guerra dels Segadors,  i així anem tirant amunt cap a la Primera República, la guerra civil, el franquisme i la transición falsa, per acabar avui. Si això fos una conferència podria ser avorrit, però San Juan, hàbilment, ho amaneix amb anècdotes, poemes i cançons. A més ell és una bèstia de l'escenari, el coneix i sap com l'ha de trepitjar i això fa que l'espectacle se'n beneficiï. Es mou amb solvència, fa veure que s'oblida de coses, va a la tauleta de fons per consultar notes... tot molt espontani, encara que jo crec que ho te més que mil·limetrat, però l'efecte és molt bo.

          El guió està farcit de referències històriques, però principalment de poemes, poemes dels millors, aturant-se en els que el franquisme va matar: Federico García Lorca, Miguel Hernández... De tots es sabuda la por que tenen els governs totalitaris als poetes, especialment quan son bons... i acaben matant-los, aquí i a tot arreu, com va fer Pinochet amb Víctor Jara.

          Però no tot va ser seriós i trist. Amb l'ajut impagable del guitarrista Fernando Egozcue, van desgranar moments impagables, cantant cançons i fent bromes i rient, com quan van anunciar que cantarien una cançó d'amor junts. "Per sort és molt poc coneguda i ningú notarà la nostra falta de tècnica" va dir, i s'arrenquen amb Paraules d'Amor que el públic va taral·larejar.

          En quant a l'acompanyant guitarrista, val a dir que és d'una pulcritud impecable. Moltes vegades els guitarristes massa polits, aquells als que mai els grinyola una corda, sonen a mecànics. Egozcue és d'una polidesa excelsa, però de la seva guitarra en surten músiques plenes de cor i sentiments. En un moment determinat es va arrencar amb el Libertango de Piazzola i puc jurar que en el silenci de la platea es va sentir com els pèls del tots els espectadors es posaven de punta. Una sensació brutal.

          En fi, gran nit de teatre que potser no és realment teatre, potser recital, conversa distesa amb amics... fins i tot míting polític, però coneixeu una forma millor de denunciar als sàtrapes que mitjançant el teatre? L'hora i quart prevista es va convertir en hora i mitja, i en acabar el públic va aplaudir amb força i ganes.

          Després me'ls vaig trobar sopant al Rita Blue i els vaig saludar i felicitar i se'ls veia molt contents.