Manchester By The Sea

MANCHESTER BY THE SEA

(Peli de Kenneth Lonergan)

          Manchester Frente Al Mar (el seu títol en castellà), possiblement sigui una de les pel·lícules més tristes que hagi vist mai, però també una de les més bones, com a mínim de les dels últims temps.

          La classificaria com una peli indy estil Sundance clàssica, sense estridències ni grandiloqüències, sòbria, molt ben mesurada i amb una cosa que jo personalment agraeixo infinitament: un guió excepcional escrit pel mateix director.

          Avanço que és —o al menys per a mi ho va ser— una història amb una arrancada difícil, on no saps massa que li passa al protagonista. No entens de on ve aquell nihilisme, aquella mena de passotisme o poc interès pel que l'envolta. Tan em va sorprendre l'entrada, que la vaig aturar i vaig decidir que m'hi tornaria a posar l'endemà, doncs no acabava d'entendre res, però tenia clar que m'encarava a una obra important.

          Kenneth Lonergan, el director, ens recorda que les persones, de vegades, no fem front als nostres fantasmes del passat perquè senzillament no en som capaços, resulta massa dolorós. I així anem acompanyant al protagonista, un immens Cassey Afleck, que de mica en mica, i en comptagotes, ens revela de on ve la seva desesperació, aquesta mena de mort en vida, i ho fa a través d'imatges serenes i des de la superfície, però amb una fúria i una ràbia internes quasi impossibles de contenir.

          És una pel·lícula cuinada a foc lent, sense la més mínima precipitació, ajudada per una música de Leslie Barber —habitual de Lonergan— admirablement administrada, que en el seu moment àlgid et prepara per colpir-te sense pietat, utilitzant un tema que no és seu: l'Adagio de Tomasso Albinoni (1671-1751). Avanço que costa de contenir les llàgrimes.

          Estèticament penso que s'acosta a la perfecció, entenent com aquesta excel·lència posar tota la sapiència de l'equip en que res grinyoli. El temps passa poc a poc, però la peli no és lenta, podríem dir que és "meditada", el cel del nord est americà de Massachusetts és ampla però gris, el paisatge nevat... La càmera es mou lentament enquadrant plans necessaris, res superflu, i per acabar els personatges són d'una autenticitat aclaparadora.

          Quan la vegeu —si no ho heu fer, l'hauríeu de veure— no us perdeu la mirada de Cassey Affleck, trista, perduda en el més profund dels records que vol oblidar però no pot perquè, realment si a algú li passa el que li va passsar, deu ser impossible aconseguir-ho. Obra mestra!