Into The Woods

INTO THE WOODS

(al Cockpit Theatre de Londres)

          Segon dia a Londres i segona obra vista. Hi vaig anar expressament per veure aquest Into The Woods que queia de la cartellera aquest mateix diumenge. Com diuen en castellà, "por los pelos".

          Avanço que per a mi Stephen Sondehim és com nostre senyor. Sempre he volgut ser com ell quan fos gran, però ja he fet tard, cagumdena. És un creatiu extraordinari, capaç de fer tan música com lletra. No en va quan Leonard Bernstein estava composant West Side Story, li va demanar que li escrigués les lletres, però al marge d'això les seves obres per teatre són impressionants. Sweeney Todd, Company, The Little Night Music... i naturalment Into The Woods.

          James Lapine va escriure un llibret on recollia i inter-relacionava un seguit d'escrits dels germans Grimm, desenvolupant i entrellaçant una pila dels seus contes, explorant les conseqüències dels desitjos. Per això I Wish, és el primer tema de l'obra. I es clar, hi surten la Caputxeta Vermella, la Rapunzel, la Ventafocs i un munt de personatges més.

          El llibret de Lapine és molt bo, genial, diria jo, perquè arriba a tothom. Algú no coneix la història de la Caputxeta, o la de la Ventafocs, amb les seves tendreses però també les crueltats? El llop es cruspeix l'àvia i la nena, però el llenyataire (en aquest cas el forner) obra el llop en canal perquè puguin sortir sanes i estalvies. En el fons tots som una mica com nens als que ens agrada escoltar les mateixes històries explicades per la gent que ens estima, abans d'anar a dormir (fi de la filosofada).

          El Cockpit Theatre és un dels que pertanyent al circuit Off, apartats del West End; teatres petits de capacitat, però grans en inventiva, creativitat i ganes d'arriscar. L'aforament és variable depenent de la distribució que pot ser diversa, 200 places com a màxim. L'Into the Woods es va fer a quatre bandes amb una escenografia construïda a base de palets i unes escales de fusta que pugen fins al cel. Màxima simplicitat.

          L'obra comença amb el narrador que ens presenta els desitjos dels diferents personatges cantant I Wish, amb un acompanyament musical obsessiu, amb una mena d'ostinato de cordes i piano que estarà present en tota la obra. I així anirem coneixent que vol la Caputxeta, la Ventafocs, la madrastra i les seves filles, el matrimoni de forners, la bruixa...

          Mentre van cantant aquests temes, els actors es van movent pel petit espai que fa d'escenari amb unes coreografies magnífiques que no son pròpiament dansa, és moviment escènic en estat pur, tot ajudat per uns personatges de ficció com la vaca, que és una mena de "tió" de Nadal pintat blanc amb un guant de rentar plats de color rosa com a braguer, i així una i altra vegada amb tots els personatges ficticis que surten a l'obra.

          És una joia de la imaginació, de com es pot fer molt, possiblement tot, a base de creativitat mantenint la ment oberta. El teatre és tan petit que els cinc músics, formidables, els situen en una mena d'altell: piano, flauta i clarinet, violí, viola i cello, s'encarreguen d'acompanyar cant i paraules al llarg de les dues hores i mitja llargues del espectacle. El vestuari molt bo; la Caputxeta no porta una capa amb caputxa, porta un jersei i uns cascos d'escoltar música, tot vermell, i així tot amb aquest estil. Molt bona il·luminació, cosa gens fàcil amb l'obra a quatre bandes.

Els intèrprets formidables, no es limiten a cantar la difícil partitura, actuen amb tot el cos —com ha de ser—. El príncep de la Ventafocs camina com si estigués muntat sobre un elegant corser àrab, i així cadascú amb el seu paper.

          Gran tarda de teatre. És genial que el diumenge facin matiné a les 15:30. Acabada la funció et permet agafar el metro, el tren cap a l'aeroport i a dormir a casa.

          Reflexió final: moltes vegades hem parlat amb companys "teatreros" que en teatre musical a casa nostra generalment estem en un altra pla (inferior) i no parlo dels actors. És tot el conjunt: productors, directors, tot l'staff... s'haurà de treballar molt dur per assolir nivell. I consti que no ho estic comparant amb els grans teatre del West End, sinó amb petites sales del Off, de la mida de la FlyHard.